Cap a la II Renaixença
INDEPENDÈNCIA • L’objectiu de recuperar la institució és crear una consciència col·lectiva per reclamar la independència. CRÍTIQUES• Durant la presentació es van jutjar les polítiques que s’han fet des de Madrid i la poca valentia de la iniciativa catalana. HISTÒRIA • Es va dir que encara es desconeix.
Si el 27 de març de 1892 la ciutat de Manresa va acollir la signatura de les bases de la Constitució Regional Catalana, dijous passat el Casal Pere Quart va ser l’escenari triat per recuperar l’entitat que llavors va donar l’impuls a les reclamacions del poble català: la Unió Catalanista. El president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), Miquel Crusafont, i el president de l’Associació Memorial de Sabadell, Manel Pagès, van organitzar un debat sobre l’estat del país al segle XXI que va concloure amb la creació d’aquesta entitat.
Reclamant una segona Renaixença per a la nació, ambdós van coincidir en apuntar la necessitat de mobilitzar la població per tal de recuperar una consciència col·lectiva que condueixi cap a la independència. ‘‘La base perquè siguem un país lliure és que hi hagi catalanistes, que la majoria del poble ho vulgui’’, va expressar Pagès davant els més de 300 assistents a l’acte, recordant que el 1890, quan va tenir lloc el primer congrés catalanista, ‘‘la gent no era ni conscient que el català era una llengua’’. ‘‘Eren quatre gats i només cal repassar tot el que ells sols van aconseguir’’, va afegir. Tal com ell mateix va reconèixer, aquest serà un procés difícil: ‘‘Actualment encara estem per sota dels nivells de conscienciació social que hi havia a finals del segle XIX’’.
Durant el seu parlament també van haver-hi paraules crítiques per a la Transició, un procés en què Pagès va participar-hi activament. ‘‘Ha estat un canvi sense sang mal tancat’’ va valorar, a la vegada que va mostrar el seu rebuig pel desenvolupament de la política espanyola dels darrers 25 anys. ‘‘En la democràcia els hereus del franquisme han continuat fent la seva tasca de destrucció de la Renaixença catalana, però aquesta vegada amb mitjans pseudolegals’’, va afirmar. També va exemplificar algunes actituds que ‘‘han diluït les nostres demandes, com el cafè per a tots, mentre reclamàvem la nostra pròpia autonomia.” Aquests no van ser els únics mots durs contra les polítiques que es fan des de Madrid. Una força que, segons va comentar Pagès, ha impedit entre d’altres que Àngel Guimerà es quedés sense Premi Nobel de Literatura quan els seu nom va començar a sonar a Estocolm. També va estirar les orelles dels polítics catalans: ‘‘A l’Ajuntament de Barcelona encara no li dóna la gana de restituir les quatre columnes que en Puig i Cadafalch va posar davant del Palau Reial i Primo de Rivera va fer retirar’’. Més dur es va mostrar amb els ‘‘traïdors de casa’’, tal com els va batejar, ‘‘partits polítics que diuen que són catalanistes i en veritat són espanyolistes.”
Història de Catalunya
D’altra banda,Miquel Crusafont va traslladar a l’auditori la seva inquietud per l’enorme desconeixement que hi ha de la història de Catalunya. Per ell, això té una conseqüència tràgica: ‘‘Com a col·lectivitat estem exposats a anar topant sempre ambla mateixa pedra.” Fent memòria de tot el que ha viscut el país durant la seva època de màxima esplendor, és a dir, mentre era independent del domini de Castella, va recordar que a Catalunya hi havia unes condicions que no s’han tornat ni a repetir ni a reclamar.
‘‘Teníem un règim fiscal que està a anys llum del que ara tenen els bascos’’, va comentar explicant exactament en què consistia: ‘‘La Generalitat recaptava impostos i quan el rei venia a les Corts li donaven una part d’aquests en funció dels projectes que presentava.” En qüestions de finançament va ser molt taxatiu: ‘‘Una solidaritat imposada no és més que un robatori amb totes les lletres.” Tot i així també es va mostrar optimista pel futur del país: ‘‘La virtut que tenim els catalans és que som tossuts i treballadors, aquesta és l’única arma de combat amb què podrem vèncer’’, i va afegir que ‘‘és bastant simptomàtic que portin 300 anys volent-nos destruir i encara no ho hagin aconseguit”.
Reclamant una segona Renaixença per a la nació, ambdós van coincidir en apuntar la necessitat de mobilitzar la població per tal de recuperar una consciència col·lectiva que condueixi cap a la independència. ‘‘La base perquè siguem un país lliure és que hi hagi catalanistes, que la majoria del poble ho vulgui’’, va expressar Pagès davant els més de 300 assistents a l’acte, recordant que el 1890, quan va tenir lloc el primer congrés catalanista, ‘‘la gent no era ni conscient que el català era una llengua’’. ‘‘Eren quatre gats i només cal repassar tot el que ells sols van aconseguir’’, va afegir. Tal com ell mateix va reconèixer, aquest serà un procés difícil: ‘‘Actualment encara estem per sota dels nivells de conscienciació social que hi havia a finals del segle XIX’’.
Durant el seu parlament també van haver-hi paraules crítiques per a la Transició, un procés en què Pagès va participar-hi activament. ‘‘Ha estat un canvi sense sang mal tancat’’ va valorar, a la vegada que va mostrar el seu rebuig pel desenvolupament de la política espanyola dels darrers 25 anys. ‘‘En la democràcia els hereus del franquisme han continuat fent la seva tasca de destrucció de la Renaixença catalana, però aquesta vegada amb mitjans pseudolegals’’, va afirmar. També va exemplificar algunes actituds que ‘‘han diluït les nostres demandes, com el cafè per a tots, mentre reclamàvem la nostra pròpia autonomia.” Aquests no van ser els únics mots durs contra les polítiques que es fan des de Madrid. Una força que, segons va comentar Pagès, ha impedit entre d’altres que Àngel Guimerà es quedés sense Premi Nobel de Literatura quan els seu nom va començar a sonar a Estocolm. També va estirar les orelles dels polítics catalans: ‘‘A l’Ajuntament de Barcelona encara no li dóna la gana de restituir les quatre columnes que en Puig i Cadafalch va posar davant del Palau Reial i Primo de Rivera va fer retirar’’. Més dur es va mostrar amb els ‘‘traïdors de casa’’, tal com els va batejar, ‘‘partits polítics que diuen que són catalanistes i en veritat són espanyolistes.”
Història de Catalunya
D’altra banda,Miquel Crusafont va traslladar a l’auditori la seva inquietud per l’enorme desconeixement que hi ha de la història de Catalunya. Per ell, això té una conseqüència tràgica: ‘‘Com a col·lectivitat estem exposats a anar topant sempre ambla mateixa pedra.” Fent memòria de tot el que ha viscut el país durant la seva època de màxima esplendor, és a dir, mentre era independent del domini de Castella, va recordar que a Catalunya hi havia unes condicions que no s’han tornat ni a repetir ni a reclamar.
‘‘Teníem un règim fiscal que està a anys llum del que ara tenen els bascos’’, va comentar explicant exactament en què consistia: ‘‘La Generalitat recaptava impostos i quan el rei venia a les Corts li donaven una part d’aquests en funció dels projectes que presentava.” En qüestions de finançament va ser molt taxatiu: ‘‘Una solidaritat imposada no és més que un robatori amb totes les lletres.” Tot i així també es va mostrar optimista pel futur del país: ‘‘La virtut que tenim els catalans és que som tossuts i treballadors, aquesta és l’única arma de combat amb què podrem vèncer’’, i va afegir que ‘‘és bastant simptomàtic que portin 300 anys volent-nos destruir i encara no ho hagin aconseguit”.
Crònica publicada al diari AVUI+Sabadell el 9 de desembre del 2008 amb el títol : Unió Catalanista - Refundació a Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada