A voltes amb el finançament

No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura

L’estratègia que el govern de l’Estat està seguint amb el finançament autonòmic podria ser la mateixa en essència que previsiblement farà servir el Tribunal Constitucional per resoldre els recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut. Maniobres de distracció i jocs d’“interpretació” que cansen una opinió pública, la catalana, fastiguejada amb tantes voltes. Es tracta de marejar, no pas la perdiu ─com diuen allà─, sinó l’au pidolaire.

Després d’un “enorme esforç”, Pedro Solbes ha presentat una proposta carregada de subtileses i ambigüitats. Inclou aquesta nova fórmula dos conceptes estranys que poden distorsionar-ne el resultat final quan l’apliqui a voluntat qui la controla, que és el govern central. Solbes ha anunciat i preveu dos “fons” que han de reequilibrar el sistema. L’un de “competitivitat”, “per a les comunitats que facin més esforç fiscal”, i l’altre, de “cooperació”, per a aquelles que tinguin “menys riquesa relativa”. Com que el ministre d’Economia no ha volgut concretar de cap manera les quantitats que se’n derivaran quan arribi el gran moment de portar-los a la pràctica, l’enigma es manté. És a dir, amb aquesta segona proposta tampoc no hi ha cap garantia d’aconseguir corregir la balança fiscal ni tampoc allò de veure complert allò que el nou Estatut denomina “principi d’ordinalitat”.

És a dir, ningú garanteix encara ara que Catalunya, després d’aportar els seus impostos a l’Estat, no perdrà llocs al rànquing del PIB. Els representants del govern de Catalunya han rebutjat “per insuficient” aquesta nova proposta i han demanat el compliment “literal” de l’Estatut. És obvi que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no pensa fer-ho. Com també és obvi que el president espanyol busca una solució que acontenti més o menys a tothom –a alguns més menys que als altres- quan s’obre un pendent d’eleccions que n’encadenarà una rere una altra fins que arribin les generals.

Els representants de la Generalitat n’haurien de prendre nota. No n’obtindran satisfacció. No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura, que no acceptarien ni tan sols donar la raó aparent “als catalans” amb un nou model que continués beneficiant-los a ells en el fons. És una qüestió electoral. És una qüestió mental. És una qüestió nacional. Ara només cal esperar quant de temps més aguantarà el govern de José Montilla, que té dues pressions ben efectives en contra: la precarietat agudíssima financera que pateix després que la població de Catalunya s’hagi disparat en els darrers anys i el seu equilibri amb el PSOE. Si molt hipotèticament aquest equilibri es trenqués, ja se sap qui en trauria la pitjor part.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor
Professor a la FCC Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.cat” el dia 5 de gener de 2009.