Catalunya i la Unió Europea

INDEPENDENTS I EUROPEISTES

He assistit a la convocatòria que ha fet el Cercle d’Estudis Sobiranistes i Horitzó Europa, el passat divendres, en la qual van presentar l’informe “Catalunya independent en el si de la UE”, d’Antoni Abat, professor de la Universitat de Stanford, a Califòrnia.

Quan Catalunya assoleixi la independència, no sols no quedarà exclosa de la Unió Europea, sinó que es donarà un cas molt més interessant: que Espanya també serà un nou Estat, i que estarà en les mateixes condicions jurídiques que Catalunya respecte a la UE. Quan diuen que, si no quedàvem exclosos, ells ens vetarien, no s’adonen que també nosaltres podríem vetar-los a ells. I que els dos nous Estats s’haurien de sotmetre a la Cort d’arbitratge europea, que és qui repartiria els deures i els drets i decidiria com estarien representats, tots dos Estats, en el Consell, la Comissió i el Parlament Europeus.

Em sento ideològicament i mental molt lligada a les posicions del Cercle d’Estudis Sobiranistes, i, a més, me’n sento simpatitzant. Les seves tesis són contundents, la seva racionalitat, indiscutible, el seu grau de civilització, admirable i els seus objectius -la independència- són els mateixos que els meus, si bé quan jo dic Catalunya estic dient Països Catalans.

La simpatia procedeix de la seva forma d’actuar. Després de quaranta anys de fer pamflets i manifestacions, em resulta molt reconfortant deixar l’agit-prop per als més joves, a qui tant admiro per la seva força i la seva determinació, i acostar-me a l’estudi del dret internacional, als camins estrictament jurídics, a les possibilitats reals d’independència, i a la reflexió per sobre de l’expressivitat cridanera.

M’adono que també calen moviments sorollosos, dins de la més estricta democràcia, i m’adono que la gent al carrer és una arma política que és l’única que estem disposats a esgrimir. Però és reconfortant que siguem lluny de l’estètica de la confrontació, la desqualificació i el crit a què ens ha acostumat Espanya (sobretot a les televisions), per poder demostrar que, primer, tenim dret a la independència; segon, que tenim la possibilitat d’assolir-la; i, tercer, que volem la via democràtica i europeista per arribar-hi. Bravo.

Isabel-Clara Simó i Monllor

Escriptora i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 24 de febrer del 2010