La inutilitat dels 25 diputats del PSC

Els 25 diputats del PSC a Madrid

Aquests darrers dies hem pogut assistir a la darrera demostració de la nul·la capacitat d’influència que tenen els 25 diputats catalans del PSC a Madrid, on han votat en contra de la moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Arran d’aquest lamentable fet, cada cop hi ha més persones a Catalunya, entre les que nosaltres ens hi volem comptar, que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es vol mantenir arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys, quan el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall...) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach), volien ser el referent del socialisme al nostre país. Els dos articles següents pensem que exposen amb molta claredat la realitat de l’actual sector catalanista del PSC.

El PSC i l'espanyolisme

Amb les municipals a una setmana vista, el PSC segueix fent filigranes argumentals per justificar el vot en contra del pagament aquest any dels 1450 milions d’euros del fons de competitivitat.

Molt s’hauran d’esforçar els socialistes catalans perquè el país aconsegueixi entendre la seva negativa a reclamar a Madrid el que li correspon a Catalunya. I més s’hauran d’esforçar encara quan l’exhausta realitat de les arques públiques catalanes que va deixar el govern Montilla, obligui a redoblar l’esforç de contenció pressupostària per assolir el límit de dèficit que imposa a Madrid el seu mateix partit.

L’equilibri d’interessos del PSC entre el PSOE i les necessitats de Catalunya ha semblat sempre complicat. Però, al cap i a la fi, per compromesa que hagi pogut ser qualsevol votació a les Corts, en tots els anys d’història de la federació, els socialistes catalans mai han trencat la disciplina de vot del seu grup parlamentari i han boicotejat sense cap tipus d’escrúpol els interessos catalans en favor de les seves necessitats de partit.

Són recurrents a la premsa els titulars tremendistes sobre guerres fratricides, sobre ànimes partides i sobre cors dividits. Són infinits els argumentaris sobre servilisme i entrega absoluta. Són inacabables les pàgines i pàgines de diari sobre sectors catalanistes enfrontats amb suposats lobbys del Baix Llobregat.

Però al final, tot això només dóna a entendre que dins del PSC encara hi ha latent una petita flama d’estima al país que, així que se li tolera, prova de ressorgir de les seves cendres com un Fènix poderós. I no és així. El temps ha demostrat que el PSC té de catalanista poc més del que té PPC. La història avala les arrels profundes al país dels socialistes catalans, això és veritat. Però, per sostinguda que hagi estat, la simple tradició del partit no val per seguir mantenint la seva fal·làcia catalanista extingida des de fa molts anys.

Ningú posa en dubte que alguns electors equivocats tinguin certa consciència de país. Tampoc ningú posa en entredit que velles glòries –llegeixin Tura, Maragall o Castells- pretenguin forçar un viratge ideològic al sí del PSC. Però avui, el PSC és un partit que va contra els interessos de Catalunya. Res a veure amb aquella formació de les primeres legislatures que va ajudar a salvar el risc d’esquerdar Catalunya en dos, fent del catalanisme un element cohesionador de classes i de maneres de fer i pensar.

Els anys passen i la gent canvia. I amb les persones, canvien també les institucions. Per això el PSC d’avui no és el de trenta anys enrere. I n’hauran de passar trenta més per extingir una generació de dirigents –amb els seus dofins i els seus cadells respectius- de marcat caràcter espanyolista. El congrés de la tardor contribuirà en poca cosa, ho poden donar per fet. Per dissort col·lectiva, faran falta més anys. Molts més.

Francesc Cano

Periodista i professor de l’UIC

Té més d’una ànima el PSC?

L’any 1.995, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, juntament amb la periodista Marta Lasalas, vaig anar a fer una entrevista al nou cap de l’oposició Joaquim Nadal. El llavors alcalde de Girona havia substituït Raimon Obiols com a cap de cartell electoral del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC). Després de l’entrevista, i membre comentàvem com havia anat i les relacions del PSC i del PSOE recordo que ens va dir: “Sabeu, jo puc dir en veu ben alta que mai he trepitjat la seu de Ferraz (seu del PSOE)”. Ho deia satisfet per remarcar la seva distància respecte del socialisme espanyol, i per subratllar el seu catalanisme indubtable.

Manel Fuentes entrevistant a Joaquim Nadal

Aquests dies, arran del lamentable espectacle del PSC i dels seus 25 diputats a Madrid votant en contra d’una moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros que deu a la Generalitat, he pensat força en aquella conversa. Sobretot, perquè no fa gaires setmanes, en sengles entrevistes a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig retrobar el Joaquim Nadal del 1.995. Tant als micròfons de Manel Fuentes com davant les càmeres de Mònica Terribas Nadal havia afirmat que el PSC i els 25 diputats que té al Congrés estarien al costat del govern de Catalunya defensant els nostres interessos. Fins i tot, no va dubtar a admetre que els 25 del PSC podien votar diferent del PSOE al Congrés. Vaig pensar que poder sí, que alguna cosa començava a canviar al PSC i que Joaquim Nadal tenia capacitat per maniobrar. Sobretot perquè la seva habilitat per no quedar en fals, i la seva semàntica rebuscada i experta en l’art de no dir mai més del que es vol dir, s’havia expressat inequívocament amb una claredat meridiana.

Res. Novament el PSOE va blindar els seus vots al Congrés dels Diputats i els 25 del PSC van passar per l’adreçador. Al Senat, en un lloc on tot sembla que té menys importància, allà on es fa política amb sordina, sí que els van permetre votar diferent. Al Senat, l’Entesa (on hi ha els senadors del PSC) van votar la moció que reclama els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat; al Congrés no. Joaquim Nadal que havia posat el seu exèrcit a Madrid al servei de la pressió a Zapatero per aixecar l’ofec econòmic amb que tracta a Catalunya es va desdir. Va fer marxa enrere. Es va desmentir a si mateix. I va pretendre justificar allò que és injustificable; va voler explicar allò que és inexplicable: que ens havia de semblar normal i lògic que el PSC fes al costat del PSOE votant contra la moció que reclamava a ZP que pagui el que ens deu, quan al Senat hi havia votat a favor. Si això ho hagués fet el PP tots els tripartits del món i lletraferits progressistes estarien demanant que després de les eleccions municipals ningú pacti amb el dimoni reencarnat en la figura dels deixebles de Rajoy.

Cada cop hi ha més persones que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es manté arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys. Sempre m’he resistit a donar-los-hi la raó. Sobretot, perquè la família socialista té molts dirigents territorials, alcaldes, regidors o simples militants de base a qui ningú els pots qüestionar ni la seva catalanitat, ni el seu catalanisme. Persones que consideren que la millor forma de conciliar una idealitzada justícia social amb uns ideals nacionals és treballar sota les sigles del PSC.

Però també és veritat que això sol no justifica que es pugui parlar d’un sector catalanista. Perquè quan passen coses com aquesta del Fons de Competitivitat no hi ha ningú amb prou valor, ni coratge per revelar-se i intentar aglutinar un sentiment que (si existeix) està orfe de lideratge. Com a molt surten algunes veus que de tant en tant s’alcen per discrepar molt discretament del posicionament oficial del partit. És el cas dels exconsellers Ernest Maragall i Antoni Castells; de l’actual alcalde de Lleida Àngel Ros i poc més.

Clar que algú pot dir: fent-ho així no els ha anat gens malament i encara atresoren un enorme poder polític i econòmic! És veritat. Potser al final arribarem a la conclusió que el problema no el té PSC sinó aquells que hi han volgut veure allò que no és. A mi m’ha passat aquesta setmana amb Joaquim Nadal.

Josep Maria Torrent

Periodista

Articles publicats a elSingulardigital.cat el divendres 13 de maig del 2011