Els lligams PSC-PSOE

PSC, no ens fallis

De cop passen coses que sempre vam creure que no passarien. Per exemple, falten pocs dies perquè La Vanguardia tregui la seva versió en català, i són molts els catalans que repeteixen el mantra del "mai vaig pensar que jo ho podria veure". Feliçment, després de 130 anys, aquest desig col·lectiu de veure el diari central del país en l'idioma del país està a l'abast d'uns pocs dies.

Una cosa semblant passa amb la idea d'un PSC lliure dels lligams que imposa la lògica del PSOE. No es tracta tant d'un grup parlamentari propi com de tenir un cervell propi que vagi més enllà dels discursos. En aquest moment crític per a Catalunya, amb els números vermells que el mateix PSC coneix −i de la gravetat dels quals n’és responsable−, seria el moment de demostrar que entre Catalunya i el PSOE, el PSC no té el cor partit. I no em refereixo a gestos simbòlics com el de l'altre dia al Senat trencant la disciplina de vot, perquè tots sabem que els calés (i mai millor dit) ens els juguem en el Congrés. I sembla que allà no volen reproduir el petit moment de revolta protagonitzat. Simple orgasme adolescent? No haurien de madurar d'una vegada? El moment no és prou greu com per demostrar que no hi ha equívocs si es tracta de defensar el futur d'aquest país?

El que fa el Govern espanyol amb Catalunya és indecent, injust i letal per als seus set milions de ciutadans, i això el PSC ho reconeix en privat i ho dissimula en públic. Malgrat això, no queda temps per continuar dissimulant. Potser ens hem passat la vida parlant de l'ànima catalana del PSC com si fos una qüestió emotiva, i aquest debat era erroni, perquè com a centralitat, el socialisme català circula per diversos eixos, tant el que passa pel catalanisme com el que passa pel progressisme. Però quan el debat supera els canals èpics i aterra a la supervivència de tot un territori, llavors no es tracta de sentiments, sinó de prioritats. És igual si el batec socialista beu de l'oxigen del Baix Llobregat o si respira amb els aires del Baix Empordà, perquè tots, sigui quin sigui el seu origen, naveguen en el mateix vaixell que avui presenta severs forats a la proa. Permetrà el PSC que naufragui, sense intentar res? Perquè no és vàlid dir que són un partit sobirà i després demostrar una nul·la influència en la defensa dels interessos catalans. O fer com Chacón, que ha fet mèrits com a presidenciable gràcies a esborrar qualsevol rastre de catalanitat en el seu exercici.

El PSC, que viu un moment de gran desconcert, hauria de saber dues coses. Una, que ser català no és la lletra d'un anagrama, sinó un compromís irrevocable quan la situació esdevé crítica. I dos, que no tenim temps per debats adolescents. Grup parlamentari, ànima catalana? Que facin el que vulguin, però que deixin clar que aquest cop no li netejaran la cara al pare PSOE.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA  el divendres 29 d’abril del 2011

(Traducció a càrrec del secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell)