Gràcies, immersió
Sóc d’una generació que va néixer al mateix temps que renaixia la Generalitat. De mare portuguesa i pare català analfabet en la seva llengua materna per culpa de la dictadura. De petit, a casa se sentia sobretot castellà. De la meva mare, que encara no dominava el català, però també de Luis del Olmo per Radio Nacional de España, o de Jordi Estadella per Televisión Española. En Peter, la Wendy i el Capitán Garfio també parlaven tots castellà quan vaig anar al cinema per primer cop.
Cada estiu tenia un mes d’immersió en portuguès al poble dels avis, a 50 quilòmetres de Lisboa, que refrescava amb les converses amb la dona que venia a fer feines de casa alguns dies. El català, d’entrada, es restringia a la meva família paterna. No és estrany, per tant, que fins als deu anys jo pensés, llegís i parlés majoritàriament en castellà.
L’escola on vaig anar fins als nou anys seguia un model bàsicament bilingüe, amb classes majoritàriament en català però molts materials en castellà. A més d’una presència massiva de nens argentins que feia que al pati juguéssim a ser Zubizarreta o Laudrup també en castellà. Malauradament, perquè en tinc molts bons records, aquella escola va tancar i els meus pares em van haver de canviar.
La nova escola ja practicava la immersió completa en català, només les classes de castellà i anglès no eren en la llengua de Pompeu Fabra. I no només això, també havíem de presentar un poema per als Jocs Florals i matàvem el drac per Sant Jordi. De cop, em trobava en una escola normal, en un país que semblava normal. Poc a poc vaig parar més atenció als discos de Lluís Llach dels avis, vaig començar a escoltar uns joveníssims Antoni Bassas i Xavier Bosch a mitjanit pel 102.8 de la FM i a seguir les aventures del Petri, la Noti i la Nets contra el Megazero mentre esperava que comencés Bola de Drac.
Al cap de poc el català ja no m’era estrany, vaig decidir que Catalunya era el meu país i que volia entendre el món des de Barcelona i no des de Madrid. Mentrestant, Jim Carrey es posava La Máscara i a Pasqual Estivill el condemnaven uns jutges que només sabien castellà. Res d’això ha canviat, encara.
El català continua en inferioritat de condicions en la majoria d’espais socials, però la immersió lingüística assegura que gent com jo puguin, si ho volen, sumar-se a la cultura catalana i alhora llegir El Conde Lucanor. Per això aquells a qui els agradaria que només s’escrigués, es pensés i es parlés d’una manera no suporten que Catalunya, simplement, actuï com un país normal. Perquè, per a ells, el normal seria que Catalunya no existís.
Adrià Alsina
Politòleg i comunicòleg.
Treballa com a consultor del Banc Africà de Desenvolupament a Hong Kong
Article publicat a al diari digital e-Notícies el dimecres 7 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada