Les retallades del govern

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge

Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011