Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




02 de febrer 2012

L'estigma de ser català

Carme Chacón, contra Catalunya amb "uñas y dientes"

Sembla mentida els extrems a què pot arribar l'autoodi quan ha perdut el sentit del ridícul i esdevé esperpent. Carme Chacón ─Carmen de España, a Olula del Río─ s'esforça nit i dia per ser més espanyola que els espanyols i prega, si us plau, que no li tinguin en compte l'enorme xacra d'haver nascut a Catalunya. Al capdavall, ningú no tria el seu lloc de naixement i ella, que com aquella “aceituna”, és “española como ninguna”, si hagués estat consultada, mai no hauria triat Catalunya. Ara, per tant, per culpa d'aquell infortuni ─perquè realment no pot ser qualificat de cap altra manera el fet de néixer a Catalunya─, no té altre remei que fer-se perdonar els orígens. En aquest sentit, el seu comportament recorda força el de les dones que, en aspirar a un càrrec de relleu en una societat masclista, es veuen obligades a demostrar que són millors que els aspirants masculins. Aquest és el motiu pel qual, conscient de l'estigma que suposa ser català, Chacón fa mans i mànigues per demostrar més espanyolitat que el seu rival. I és que ho té molt difícil. D'una banda, perquè no transmet la més mínima intel·ligència política i tot el que diu es pot resumir amb la paraula buidor. De l'altra, perquè és catalana. De fet, aquest és un llast tan gran que s'hauria de produir una conjunció astral màgica perquè assolís la secretaria general del PSOE. I encara que això s'esdevingués, caldria un miracle perquè pogués materialitzar el seu somni de ser presidenta d'Espanya. Per si de cas, però, ella ja fa temps que es passeja per aquell país cantant i repartint floretes en qualitat de Carmen la de Ronda.

Una d'aquestes floretes la va llançar el passat 20 de gener des del Diario de Sevilla sota el títol "Carme Chacón: contra el pacto fiscal a Cataluña":

"He combatut amb “uñas y dientes” la proposta de pacte fiscal que defensa CiU, entre altres formacions nacionalistes. Sota aquesta denominació, aquestes formacions pretenen emmascarar l'adopció del concert econòmic per a Catalunya. Fórmula que sempre he rebutjat."

No es pot ser més patètic, certament. Però ja hem dit que l'autofòbia catalana, que és la minyona de la catalanofòbia, no té sentit del ridícul ni res que se li assembli. Carme Chacón és una catalana que titlla de nacionalistes els qui no abracen la seva doctrina nacionalista espanyola, una catalana que lluita perquè Espanya continuï robant 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya i una catalana que afirma que ha combatut i que combatrà amb “uñas y dientes” tota fórmula que pretengui acabar amb aquest robatori, cosa que coincideix perfectament amb el que deia el seu company d'autoodi i de partit Miquel Iceta el 15 de juny de 2010, des dels micròfons d'Onda Cero. Iceta ja emprava el mateix terme bèl·lic per expressar el rebuig dels socialistes als qui defensem els drets i les llibertats nacionals de Catalunya: "Combatrem l'independentisme". Els nacionalistes espanyols són així d'agressius i de bel•licistes. Es comprèn, doncs, que la senyora Chacón se sentís tan realitzada al capdavant de les forces armades espanyoles. No és aquesta la màxima aspiració d'un espanyolista, dirigir els tancs a què al·ludeix el punt número 1 de l'article 8è de la Constitució espanyola?

En la cursa per la secretaria general del PSOE, per altra banda, s'ha produït un fet altament il·lustratiu del grau de catalanofòbia espanyola i de la necessitat catalana de tallar com més aviat millor tota relació amb Espanya que no sigui d'igual a igual, de nació a nació, d'Estat a Estat. El fet en qüestió té a veure amb l'inici de la campanya de Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos van començar-la a Andalusia, però només Chacón s'ha justificat i ha apel·lat a la seva sang tot remarcant que el seu pare, Baltasar Chacón, va néixer a Olula del Río, Almeria. Rubalcaba, en canvi, que és de Solares, Cantàbria, no n'ha tingut cap necessitat. De fet, a ningú no li importa on van néixer els pares i els avis de Rubalcaba perquè ell sí que és espanyol i, consegüentment, si anant a Andalusia no s'ha mogut del seu país, quina importància té que comenci la campanya a Andalusia, a Cantàbria o a Extremadura? Només un estrangera com Carme Chacón necessita justificar-se. I les raons són dues: perquè és catalana i perquè ningú no entén que un polític estranger vulgui ser president del país veí en lloc de ser-ho del seu.


Victor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 2 de Febrer del 2012