El bilingüisme del PP

Un nou atac als fonaments

Volíem escriure un editorial sobre els canvis polítics i institucionals, i fins i tot constitucionals –i també de valors i d’actituds–, que caldrà que alguns països facin per salvar l’euro i per superar la crisi europea. En la línia del que ja va ser el nostre editorial del 30 de maig, «La crisi europea (és a dir, la nostra crisi)».

Però tot escrivint-lo ha arribat una notícia que ens ha fet canviar d’idea. Una notícia sobre l’última sentència del Tribunal Suprem que representa una nova reculada per a l’ús de la llengua catalana a l’ensenyament. Una nova sentència per al progressiu aigualiment de la immersió lingüística.

La immersió lingüística –és a dir, que el català sigui la llengua vehicular a l’escola– no és un caprici de nacionalistes radicals. És una necessitat si es vol que el català no vagi quedant progressivament arraconat i residual. I que més endavant desaparegui.

Perquè cal tenir present quina és la situació del català en una societat amb una molt forta immigració durant tot el segle XX, però sobretot molt i molt incrementada des de fa dotze o tretze anys. Una societat molt diversa, la gran majoria de la qual és d’origen cultural o lingüístic diferent del nostre. Amb un domini molt acusat del castellà als mitjans audiovisuals. I amb la força que el fet de ser llengua de l’Estat, i de gran part de la mateixa immigració (i d’una gran projecció mundial) li dóna. Tot això fa precària la situació del català. Que tot i això s’ha defensat prou bé després de segles d’arraconament, d’ús molt obstaculitzat i sovint de persecució declarada.

S’ha defensat prou bé. És més, els estudiosos d’aquests temes (lingüistes, pedagogs, sociòlegs i també polítics) queden sorpresos de la capacitat de resistència de la nostra llengua. Una resistència acompanyada de qualitat. De qualitat literària, i acadèmica, que també la fa apta per a la ciència i per a l’expressió de conceptes més moderns i renovadors. Els estudiosos de la llengua n’estan admirats. Valoren molt la força de la nostra llengua i de la nostra cultura. Però consideren que estan en perill si no se les defensa bé i a fons. I si Catalunya no troba la manera de contenir l’atac de vegades descarat, però sovint subtil contra el català. I si no aconsegueix que pel fet de ser llengua pròpia de Catalunya (convivència) es prenguin mesures que li permetin superar l’handicap de la demografia i de la globalització de la comunicació.

I una d’aquestes mesures –una de les més importants, de fet la més important– és la immersió lingüística a l’escola. Que s’aplica a Catalunya des de mitjan anys vuitanta, és a dir, des de fa més de vint-i-cinc anys, sense que se n’hagi ressentit el castellà com a llengua, ni el coneixement del castellà per part de tota la població, ni la convivència en el conjunt de la població catalana. Ni amb protestes significatives en contra.

I és que el règim d’immersió lingüística a l’escola en la idea del mateix govern català i en general de tots els sectors polítics i socials de Catalunya havia de ser molt respectuós amb el castellà –i la cultura d’expressió castellana– i havia d’assegurar que tots els alumnes tindrien un bon coneixement del català i del castellà. I així ha estat. Durant més de vint-i-cinc anys això ha funcionat així, sense problemes. Fins i tot va ser validat per una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. I de les mateixes avaluacions que fa l’Estat es desprèn que el coneixement del castellà entre l’alumnat català no és inferior al de la resta de l’Estat.

Per tant, no hi ha motiu perquè ara hi hagi una nova ofensiva contra el català en general, i contra la immersió, llevat que tot el procés de l’Estatut i especialment la sentència del TC hagi donat nova empenta al propòsit de sempre d’anar arraconant el català. I d’anar fent realitat allò que ja comentàvem a l’editorial de 22 de juny de 2011: «Todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Si això és important per a ells, més ho és per a Catalunya. Perquè el català és un fet bàsic de la nostra existència com a poble. Com ho és per a tots els pobles. Quants escriptors francesos no han dit: «La France, c’est la langue». I la cultura i el sentiment lligat al francès. O com Wittgenstein, que com fa poc ens recordava el professor Jordi Llovet en el seu llibre Adéu a la Universitat, deia: «El meu món ve determinat per la meva llengua». O com ahir mateix ens recordava l’escriptora Herta Müller, Premi Nobel de Literatura l’any 2009, a Barcelona, al CCCB parlant-nos de «la llengua com a pàtria». I de testimonis castellans en el mateix sentit se’n podria fer una tirallonga inacabable. I tots tenen molta raó. Per què en canvi ens la neguen a nosaltres? Si el castellà, com a llengua, no pateix ni en el seu coneixement ni en el seu ús ni en la seva qualitat habitual o acadèmica?

En canvi, dificultar el coneixement general del català sí que és perillós per a la nostra llengua. Ateses les circumstàncies en què ha de viure, i que ja hem descrit, no facilitar-ne el coneixement a tots els infants i joves de Catalunya és anar-lo residualitzant. És condemnar-lo.

Hi ha un debat encès ara a Catalunya sobre si l’única sortida no només per a la seva supervivència com a poble sinó també per al seu progrés en tots els ordres –també l’econòmic i també per mantenir l’estat del benestar que hem assolit i que és bàsic per raons de justícia, però també de cohesió, convivència, integració i bon funcionament de l’ascensor social– és la independència.

El que és segur és que l’ofec econòmic i financer –com hem dit, de grans repercussions socials–, la política d’afebliment de la llengua i la cultura i el fet de dificultar la integració del conjunt de la població catalana condemnen Catalunya a la residualització, com diuen a Madrid amb allò de «dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

I que contra això cal reaccionar amb tota l’energia. Pels camins que sigui i per difícil que sigui. Tot menys que ens converteixin en quelcom d’irrisori i insignificant

Jordi Pujol

126è President de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí num.303 del CEJP del dimecres 27 de juny del 2012