El sinistre “Dia de la Hispanidad” ja ha passat i cal dir que amb més pena que glòria. Potser alguns patíem per com, el espanyolistes d’aquí i d’allà, podrien respondre a l’esclat de la Via Catalana. Doncs res de res, un fracàs. Cal tenir en compte que aquesta era la darrera oportunitat que tenien aquesta gent de venir a tocar els nassos als catalans doncs el més segur és que l’any que ve hagin d’ensenyar el passaport abans d’accedir per l’autopista a una Catalunya independent. Uns quants periodistes opinen tot seguit sobre aquesta fallida del 12-O. Llegiu-los son molt eloqüents.
Visca Espanya!
Escric el dissabte, dia de sol rabent i helicòpters que giravolten, havent vist les imatges de l’apoteòsic –que diran ells- èxit de l’espanyolisme al centre de Barcelona. Són 47 milions! El problema és que la data estava ocupada per l’extrema dreta feixista: pel mateix preu podrien manifestar-se el 6-D, que és un símbol totèmic. Però trien el mateix dia que surten les Forces Armades i les banderes predemocràtiques, cada cosa en el seu camí. Això taca. Taca una certa idea d’Espanya. “Una, grande y libre”: hi ha, es vulgui o no, una continuïtat de la idea d’Espanya que comença amb Felip V (o el d’Olivares, però aquest no havia perpetrat la conquesta), que passa per la República (vegeu el debat a Corts de l’Estatut), recull Franco (que n’és l’exacerbació), continua a la Constitució (vide article 8), passa per la FAES i Rosa Díez i aterra suaument a la Llei Wert. Un continu, una cinta transportadora que fa que, vulguin o no vulguin, els fatxes se sentin còmodes a la plaça Catalunya sota la bandera de l’Alícia. I de l’Albert.
El problema d’aquesta gent és que es manifesten a la contra, sense projecte: volen quedar-se com estan. Les pancartes, immòbils i en castellà. Reunit Ruiz Gallardón amb els empresaris del Pont Aeri –defensors de la tercera via- no va tenir un gest que dur-se a la boca: els va deixar com havien entrat. Què farà l’Estat? Us ho diré. Incapaç de fer concessions –semblaria que es dobleguen al xantatge-, calcula que en l’ineluctable xoc de trens ells tenen la locomotora més gran. Resistir-los i vènce’ls. Una declaració unilateral és el pitjor escenari per Catalunya davant la comunitat internacional: si no puc fer que es quedin, com a mínim puc fer-los mal. Perdó, senyor Margallo: d’Europa, en parlarem un altre dia. Avui són a la plaça Catalunya i no hi ha vocació de diàleg, sinó vocació de Llei Wert. Li explico de què va? Que l’escola no sigui capaç de fer catalans, això és la Llei Wert. Espanyolitzar. Perquè resulta que la “nostra” majoria silenciosa és molt més grossa que la seva.
Patrícia Gabancho
Escriptora i periodista
Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013
12-O, quatre gats arreplegats
Doncs sí, ha estat espectacular. El Partit Popular i Ciudadanos volien que la concentració espanyolista del Dia de la Hispanidad i de la Raza a Barcelona fos espectacular i ho ha estat. Ha estat un fracàs espectacular. Ni tan sols portant autocars amb gent d’Espanya han pogut aplegar més de 30.000 persones –xifra força generosa facilitada per la Guàrdia Urbana–, i s’han quedat, si fa no fa, com l’any passat. I mira que hi havia tota la caspa del nacionalisme espanyol: PP i Ciudadanos manifestant-se al costat d’organitzacions feixistes i racistes, Falange Española, España 2000, Plataforma per Catalunya, el neonazi Casal Tramuntana del barri del Clot, banderes de la dictadura, salutacions feixistes al costat d’Alícia Sánchez-Camacho mentre sonava l’himne espanyol... Caspa i més caspa. 12 d’octubre, Dia de la Caspa.
Aquest era l’anunci que el 9 d’octubre passat publicava Falange Española a Madrid:
“FE de las JONS de Madrid organiza un viaje a la concentración del 12 Octubre en Barcelona por la unidad de España y contra el separatismo, promovida por el Movimiento Cívico 12 de octubre, que tendrá lugar a partir de las 12 del mediodía en la Plaza Cataluña de Barcelona. Si quieres venir con nosotros desde Madrid, para apoyar a nuestros camaradas catalanes que también asistirán, escríbenos para apuntarte a madrid@falange.es o bien pásate por nuestra sede, sita en c/ Carranza, nº 13.”
Realment ha estat molt dur per a aquesta gent haver-se hagut d’empassar l’èxit espectacular de la Via Catalana amb la participació certificada per l’Official World Record de dos milions de persones. Molt dur. Sobretot pel fet de veure que contra aquesta evidència democràtica només hi poden oposar la violència arbitrària del poder de l’Estat, un Estat absolutista que criminalitza tota dissidència del principi diví de la “sagrada unidad de España”. I és que com repeteix sovint Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, “la cara de l’Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el famós dictador Franco”. La concentració absolutista del 12-O no ha estat una concentració de demòcrates, sinó de totalitaris que se serveixen de la democràcia per imposar els mateixos principis d’opressió que defensava el dictador: “¡Somos España!”, “¡Cataluña siempre España!”, “¡Cataluña es España!”. Heus aquí els grans arguments del totalitarisme. Si fossin demòcrates dirien això: “Jo no vull que Catalunya sigui independent, però només Catalunya té dret a decidir què ha de ser Catalunya i acceptaré la decisió democràtica que prengui”. Si fossin demòcrates, no negarien el dret de vot a una col•lectivitat ni criminalitzarien les urnes. Però són totalitaris que pretenen trepitjar amb les botes del seu absolutisme minoritari el clam pacífic d’una majoria democràtica.
Naturalment que s’han comportat sense aldarulls a la plaça de Catalunya. Quina altra cosa podien fer, després de la lliçó de civilitat que els va donar la Via Catalana? En realitat no fan més que seguidisme. Mancats d’iniciativa, ens imiten. Mancats d’arguments i acostumats a imposar la seva voluntat sense baixar del cavall, ara no se’n saben avenir que el sotmès hagi perdut la por i els digui ‘passi-ho bé’. No obstant això, és obvi que tenen al seu servei tot l’aparell repressor de l’Estat i que creuen que ens tenen sota control. Un control per mitjà del qual pretenen substituir-nos la identitat, la cultura i la llengua, canviar-nos la història, imposar-nos els principis del Decret de Nova Planta, espoliar-nos per satisfer els seus deliris de grandesa amb trens, aeroports i autovies fantasma, dirigir-nos les escoles i l’administració de justícia i entabanar-nos dient que el nostre referèndum és possible canviant la Constitució. El que no diuen és que la Constitució espanyola només pot ser canviada al Congrés de Madrid per una majoria absoluta que sempre –sempre– estarà aritmèticament en el seu poder.
Diguem-ho clar: mentre la Via Catalana va ser una concentració a favor del dret a decidir, i, per tant, una concentració de demòcrates, la del 12-O –efemèride d’un genocidi– ha estat una concentració en contra del dret a decidir, i, per tant, una concentració de totalitaris. I si algú no ho era, haurà d’explicar què hi feia, al costat dels fills ideològics del franquisme. La part bona de tot plegat és que a Catalunya, com ells mateixos han demostrat, són quatre gats. I atès que, com també s’ha vist, han hagut d’arreplegar gent a Espanya, és obvi que estem parlant de quatre gats arreplegats.
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista
Article publicat a elSingularDigital. cat el dimecres 15 d’octubre del 2013
Eufòria espanyolista
Es miri com es miri, fins i tot des del deliri més absolut, la convocatòria de dissabte passat a Barcelona va ser un fracàs. No cal entrar en cap guerra de xifres per saber quantes persones van acudir a la plaça de Catalunya de Barcelona. I encara menys a les convocatòries de partits feixistes residuals que a Espanya gaudeixen de tanta impunitat com calgui. L’alopècia que expressen les fotos a l’espai inferior de la plaça i la bandera bífida que omplia tota la grada superior demostren que allà no hi havia més de 30.000 hispanòfils, com justament va calcular la Guàrdia Urbana. Això sí, l’espai dels coloms, ple a vessar. Cal parar atenció que les xifres d’aquest cos són responsabilitat estricta dels agents encarregats de comptar i no pas de l’Ajuntament, que no se les adjudica. Per contra, les de la delegació del Govern espanyol a Catalunya són exactament de la delegació, que mai concreta qui es responsabilitza d’un càlcul sempre tan interessat. Potser personalment la delegada de la División Azul?
Si l’any passat eren 15.000 i enguany fan 30.000 no hi ha per llançar cap campana al vol. Han doblat. Enhorabona! Però no n’hi ha per a tant. Sobretot, si es consideren les xifres deduïdes també a través de les fotografies de la manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat i de la cadena humana d’aquesta passada Diada. I és estrany. Perquè l’espanyolisme parlamentari a Catalunya té molta més força. Si li adjudiquem els votants del PP, els de Ciutadans i una part del PSC, el resultat és molt més important que no el que evidenciava la magra concentració de dissabte.
No és estrany que populars i ciutadans s’empipin amb el PSC. Potser el fet que la convocatòria la signin un partit reaccionari i un altre d’inclassificable –per ara- retrau una participació que s’identifica amb opcions més “progressistes”. Sigui com sigui, l’espanyolisme de carrer no es correspon amb el de les urnes. I això és un fracàs. Com a èxit, cal reconèixer que tant el PP com Ciutadans han aconseguit una resposta cívica i pacífica, i han convençut els nostàlgics de la dictadura que els acompanyen que es deixin a casa les banderes franquistes.
No s’entén, per tant, per què tanta eufòria en les conclusions. Quan Alícia Sánchez-Camacho proclama que “la majoria silenciosa ha trencat el silenci” és obvi que distorsiona els conceptes i la realitat. Si la “majoria silenciosa” parla, deixa de ser “majoria” i “silenciosa”. I encara més si només suma uns milers de persones. Quan Alícia Sánchez-Camacho exigeix al president de la Generalitat que s’escolti “la societat civil” i que “actuï en conseqüència” també s’apropia d’un altre terme. Qui és la “societat civil”? És difícil concretar-ho, però, en tot cas, entesa com a concepte general, aquesta societat només era en una ínfima part dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona. La que s’escolta Artur Mas sembla ser més “societat” i més “civil”. En tot cas, és majoritària. Potser l’eufòria només s’entén com a argúcia. És a dir, com a part de l’estratègia de dividir el país en dues parts simètriques a fi de deixar-ho tot en suspens i en empat etern.
Vicent Sanchis
Escriptor i periodista
Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013
La pel·lícula de la independència
La majoria silenciosa que ahir no tenia res a celebrar va trobar una excusa per treure's el pijama: baixar al quiosc a comprar el DVD de la Via Catalana.
Els catalans estem protagonitzant una pel·lícula que barreja molts gèneres: acció, aventures, èpica, història, suspens. Fa ben pocs anys hauríem pensat que això d'ara era ciència-ficció, però no: és tan real que sembla mentida. No volem de cap manera que sigui un drama (tot i que alguns s'entesten a crear crispació i fractura on no n'hi ha) i fugim VamCats ajudeu-me dels elements bèl·lics (tot i que de tant en tant ens diuen que ens enviaran els tancs). Ens amenacen amb arguments de cinema de terror, però nosaltres som una gent pacífica i estranya: ens atreuen més la comèdia, els somriures i la il·lusió.
Ara fa un mes, l'11 de setembre del 2013, vam participar en el rodatge d'un episodi clau, festiu, apte per a tots els públics, inclosos els nens que algú acusa d'estar adoctrinats. La cadena humana més llarga i nombrosa de la Unió Europea (certificada per l'Official World Record) va permetre gravar una escena multitudinària amb uns herois anònims: els 30.000 voluntaris que van contribuir a fer-la possible.
El DVD de la Via Catalana transmet civisme, dignitat, entusiasme, optimisme, democràcia, esperit constructiu. Som un país que es dóna les mans en senyal de llibertat, una societat civil que empeny amb alegria cap a un futur millor. I no serà fàcil, però els reptes fàcils no són tan apassionants. Si lluites en cos i ànima i amb força i coratge per un objectiu possible i lloable, potser te’n surts. Com va recordar Xavier Rubert de Ventós l'11-S des del Pertús, "som un poble que ve de lluny i va més lluny encara".
Tenim pressa per veure'n els títols de crèdit, tenim pressa per viure en un país normal, tenim pressa per tenir un estat propi en lloc de patir un estat en contra, tenim pressa per deixar de ser independentistes. (I tenim pressa, deixeu-m'ho dir entre parèntesis, per veure la gigafoto de la Via Catalana, que s'està fent esperar). Però encara ha d'arribar el moment més emocionant del llargmetratge. Encara hem de votar i encara hem de guanyar. El guió del desenllaç està per escriure.
Ja em perdonareu l'spoiler: si ens mantenim ferms com fins ara, si anem fent via sense perdre el nord ni cap altre punt cardinal, si ens carreguem de raons i paciència i determinació, la pel·lícula de la independència tindrà un final feliç. I la majoria silenciosa que no celebra genocidis despenjarà per sempre l'estelada del balcó.
Eva Piquer
Periodista
Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada