Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de desembre 2014

Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Ja hem fet cagar el tió, ja ens hem cruspit les neules i el torró, ja hem fet saltar el taps de les ampolles de cava i a hores d’ara en Mas i en Junqueras encara estan desfullant la margarita de les plebiscitàries. Potser cal que tots dos es posin les piles i comencin a prendre decisions, si no volen que tota la feina feta fins ara pels milions de catalans que hem sortit al carrer, ens hem donat les mans i hem fet la ve baixa, se’n vagi a fer punyetes. Josep Maria Torrent ho deixa ben clar en el seu article titulat “Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa” , que podeu llegir més avall. A Madrid els unionistes ja s’estan posant d’acord, i ens envien el “Messies” de la cueta per desactivar l’independentisme, mentre aquí anem fent el ronso i marejant la perdiu. Precisament el què intenten és destruir l'esquema català de la unitat i acabar-nos de trencar des de dins mateix del Parlament.

Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Catalunya ─o per ser més precisos i no ofendre a ningú, els demòcrates catalans que volen saber si aquest país vol ser independent─ ha portat la iniciativa davant d’Espanya en la seva reclamació de poder exercir el dret a votar el seu futur. El disseny immaculat dels assessors del president Mas consistent a esgotar totes les vies legals per votar ha tingut Espanya (l’aparell de l’Estat i els partits polítics) contra les cordes. Han anat sempre amb el pas canviat, els ha mancat estratègia i cohesió, i un missatge positiu estil David Cameron al referèndum escocès. Però quan el clímax català havia arribat al seu punt més àlgid, la proposta del president Mas de confeccionar una llista única per anar a les eleccions plebiscitàries, fins i tot renunciant ell a encapçalar-les, el no de Junqueras ho ha refredat tot. I, sembla, que ningú és capaç de sortir d’aquest atzucac.

Penso que cal ser clar i didàctic amb les imatges que s’han generat al voltant del sí o no a la llista única ─i els serrells que hi pengen─, tan a nivell intern com extern. Primera imatge, llista única: és sinònim de fortalesa, fermesa, seguretat, voluntat d’unitat política i social a favor d’una Catalunya que esdevingui un nou Estat. Segona imatge, llistes diferents: és la d’una banda corrent de forma desenfrenada a veure qui arriba abans per quedar-se el botí; és la imatge d’una selecció catalana de futbol on cadascú dels seus membres, enlloc de sortir a jugar amb l’uniforme que els identifica a tots, sortís amb la samarreta del seu club (Barça, Espanyol, Girona, Mataró, Sabadell...). Tercera imatge, llistes separades però, passi el que passi, guanyi o perdi, Mas continuaria sent president de Catalunya: és la darrera proposta realitzada pel líder d’ERC, Oriol Junqueras. Aquesta proposta solament demostra el grau de desorientació que hi ha en aquests moments. Si no es vol una llista única, com és possible oferir la presidència del país a un (hipotètic) perdedor? Podria representar institucionalment el país aquell que no fos capaç de guanyar a les urnes? És una evidència que aquest plantejament té un difícil encaix democràtic en l’actual context històric que vol encarar el país. Mas, ni seria un bon president; ni tindria capacitat per governar; ni autoritat moral i política per parlar en nom de Catalunya. I menys, quan un dels principals socis d’ERC, Ernest Maragall, ja ha verbalitzat que l’objectiu ha de ser repetir el tripartit, versió catalanista. La proposta és una improvisació o una maniobra de partit impròpia del moment actual.

Però mentre aquí, els nostres polítics deixen refredar el clima, a Espanya es comencen a posar les piles. Les mateixes piles de sempre però amb marques diferents. Ho fan ─evidentment─ en la línia de no voler una Catalunya independent però abandonant el discurs del no absolut, per entrar en el discurs del no relatiu. El no absolut és aquell que només apel•la la Constitució per negar l’emancipació de Catalunya; el relatiu és el que suavitza el no per qüestions familiars, socials i econòmiques. Però sempre és un no. El primer discurs del rei d’Espanya, Felip VI, va ser això, una crida a no desunir famílies, a viure harmoniosament, a subratllar allò que uneix i no allò que separa... Va en aquesta línia el missatge del nou messies de la regeneració democràtica, Pablo Iglesias, líder de Podemos: “tots ho hem de decidir tot”. De fet, el PP també diu que tots ho han de decidir tot, en referència a Catalunya i Espanya. Ara bé, dit per un noi mediàtic que va amb una cueta, que parla de la casta per referir-se al poder actual, i que tothom identifica com la nova manera de fer política, sona a modern i progressista. No és nou. L’any 1981, el president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD), va proposar l’entrada d’Espanya a l’OTAN, i tothom el va criticar per fatxa; i el 1986, Felipe González (PSOE) va fer un referèndum per decidir si Espanya hi havia de continuar, ell va fer campanya per si continuar-hi, i ha passat a la història com el dirigent més progre.

Les armes que fa servir cadascú pels seus propòsits estan més que sabudes. Tothom és allà on era. Però alguns estan estancats i comencen a perdre la iniciativa (Mas-Junqueras) mentre altres es mostren més actius (Felip VI). L’estratègia de les eleccions plebiscitàries comença a donar símptomes de debilitat. I dir-ho, i advertir-ho no és afeblir el procés; al contrari. Caldrà prendre decisions aviat i explicar-les. Cal reeditar el full de ruta. Està clar que les eleccions plebiscitàries potents i sòlides, i amb garanties de ser percebudes com a realment fermes a nivell espanyol i internacional només són possibles via llista única. Si no és possible, i el president Mas acaba convocant eleccions, i els partits es presenten amb llistes separades (marques blanques, negres o grises, és igual) i la campanya s’acaba convertint en un pim, pam, pum d’uns contra els altres el risc d’aparèixer davant l’opinió pública internacional com una banda a la cerca del botí és molt gran; massa gran. Havent arribat tant lluny, Catalunya s’ho pot permetre?

Josep Maria Torrent
Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dissabte 27 de desembre del 2014