L’acord

Han passat gairebé vuit dies des que el President Mas va anunciar l’acord per convocar unes eleccions anticipades el proper 27 de setembre, i amb aquesta perspectiva publiquem en el nostre Blog dos articles apareguts aquesta setmana i titulats respectivament: “Algunes claus dels acords” i “L’acord els espanta”, que posen el focus sobre aquest tema. Son dos punts de vista que creiem interessants.

Algunes claus dels acords

És molt difícil de negar que, durant els dos darrers mesos, hem estat pendents de si el Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’Esquerra i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Oriol Junqueras, arribaven a un acord. S’han arribat a dir moltes coses, sovint carregades conscientment i voluntària de malícia per una i altra banda, intentant de presentar l’adversari com a l’únic responsable de la no existència d’un acord.

En bona mesura els arguments de fons incidien en un aspecte que és el que vull tractar avui: la suposada senzillesa de la gestació d’un acord. Es deia, repetidament que, atès que “tothom” volia l’acord, aquest era pràcticament automàtic. Aquest suposat automatisme implicava també que -sense que es digués com- l’acord havia de satisfer tothom i en tots els aspectes al mateix temps. Per tant, si era tan benèfic, tan senzill, tan fàcil d’assolir... no hi havia motius per a no formalitzar-lo de manera que a cada dia que passava creixia la preocupació i la frustració col·lectiva per no haver-ho fet encara.

La meva modesta percepció és que aquest “mantra”, repetit fins a l’extenuació per todòlegs i pseudo-analistes, va acabar per crear un context en el que qualsevol acord hauria de ser per definició un mal acord. Així, un cop anunciada la seva existència, no van trigar a sortir les veus que van posar sobre la taula de redacció o l’estudi radiofònic el balanç de guanys i pèrdues de cadascuna de les parts. Per uns és Mas qui ha perdut la partida ja que ha assumit que no hi haurà llista unitària i transversal. Per altres és Junqueras qui ha perdut atès que veurà reformulat el seu full de ruta sobiranista i haurà d’endarrerir els seus plans fins setembre. Per uns tercers tots dos han perdut la partida, ja que cap d’ells ha obtingut els seus objectius...

I jo què hi dic? Doncs que a l’hora de jutjar l’abast d’un acord no n’hi ha prou amb fixar-se només amb un hipotètic balanç de guanys i pèrdues. És més, si d’això es tractés no tingueu cap dubte que avaluaria millor aquell pacte que suposa cessions mútues que no pas aquell on una de les parts esdevé clar guanyador. La construcció d’un acord, per simple i senzill que sigui, demana de manera inexcusable l’existència de certes renúncies per les parts si és que veritablement volen assolir un punt de trobada. Aquesta és una de les claus per entendre si realment un acord és fruit de la negociació o de la imposició per una de les parts.

Però hi ha una altra clau que sovint es passa per alt de manera inconscient o voluntària -no us ho sabria pas dir- i és la que es fixa si en l’acord s’hi han negociat també els desacords. És a dir, si volem que un acord estigui ben fet no només cal cedir per facilitar-lo sinó que també cal fixar molt clarament quins són els punts o els àmbits en els que no és possible trobar l’entesa i, per tant, cal pactar també els desacords. És a dir, sovint és tant important l’acord sobre el què efectivament farem així com l’acord sobre el no-acord. I no, no és un joc de paraules.

Josep Maria Reniu

Cap d'Estudis de Ciència Política i de l'Administració de laUB

Article publicat a NacióDigital.cat el dimecres 21 de gener del 2015

L'acord els espanta

Fa gairebé una setmana, el president Mas va anunciar l’acord per convocar eleccions anticipades passat l’estiu. Unes eleccions plebiscitàries, amb llistes separades i un full de ruta compartit. L’acord, la unitat, era imprescindible per a garantir que culmini amb èxit el procés cap a la independència. I l’hem aconseguit.

Ara tenim nou mesos per endavant durant els quals tenim molta feina per fer. Són nou mesos clau. L’objectiu és que la independència guanyi en les properes eleccions del 27 de setembre. Aquest dia decidirem la llibertat del nostre país. Les forces sobiranistes al Parlament de Catalunya haurem de ser majoria absoluta i així, d’aquesta manera, obtindrem el reconeixement del món. Caldrà, des d’ara mateix, explicar-ho bé!

L’acord també garanteix consolidar estructures d’estat, eixamplar la base nacionalista i continuar amb l’acció de govern, amb l’aprovació dels pressupostos, prioritzant els programes de contingut social i amb estabilitat política.

I això, la unitat sobiranista del nostre país, l’acord, és el que més preocupa al govern del Partit Popular. Ho veiem amb les primeres reaccions, que busquen confondre i desacreditar la decisió de convocar les eleccions. El president del Govern espanyol reacciona parlant de “fracàs”, que no s’ha “d’enganyar” els catalans i que les plebiscitàries “no existeixen”. Aprofito per a recordar-li que, de nou, erra en els seus diagnòstics i pronòstics, ja que en el seu moment no es va cansar de repetir que el 9-N no votaríem i, quan va veure que les urnes estaven posades, es va decidir interposar querelles contra el president de la Generalitat i altres membres del govern català. Això sí que és un fracàs. Fracassa un Estat que no sap escoltar ni respondre democràticament a les demandes que hem fet des de Catalunya.

També hi ha qui titlla l’avançament electoral de “poc seriós”, al·legant motius que es basen en la reactivació econòmica. Doncs el que és poc seriós és que qui més contribueix a l’economia espanyola pateixi un ofec econòmic històricament sostingut (un dèficit fiscal de prop de 16.000 milions d’euros anuals) que l’impedeix garantir serveis i prestacions, els quals, a molts altres llocs de l’Estat espanyol, es poden garantir. I, per això, ja fa temps que a Catalunya vam decidir que volem ser un país lliure, un nou estat social, on les persones visquem millor: amb igualtat d’oportunitats i cohesió social.

Josep Lluís Cleries

Portaveu de CiU al Senat

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 20 de gener del 2015