La vigília de Nadal i abans de menjar-nos l’escudella, el capó, les neules i el torró, no convé fer-nos gaire mala sang amb les dèries de la CUP i les propostes de JxS. Malgrat tot no podem deixar de pensar-hi i per això quan hem trobat aquest article d’en Vicent Sanchis parlant del futur de Convergència i de les ganes que té la CUP de traure-la del procés, ens ha semblat adient publicar-lo al nostre Blog. Com diu també l’Odei A. Etxearte: “Sense una CDC i una CUP fortes no es pot esperar la generositat, la perícia i la sang freda imprescindibles que exigeix la consecució d'una independència unilateral sobre una majoria social incontestable. Amb els odis de sempre, passarà el de sempre.” Que passeu un Bon Nadal.
Convergència i la CUP
El preacord que no ha pogut ser i que ha acabat derivant en una "proposta" de Junts pel Sí a la CUP ha estat una cessió enorme per a Convergència Democràtica. L'opció que lidera Artur Mas i que ha estat durant anys hegemònica en el catalanisme polític pateix unes convulsions internes que encara no ha volgut detectar ningú. Catalunya és el país de les meravelles. I de les exigències, sovint unilaterals. Aclarim-les.
Convergència és, comparada amb altres partits d'aquesta part del món dit civilitzat, una força de centre esquerra. Defensa l'economia de mercat, el teixit productiu de debò, les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i -sense perdó- els botiguers; és a dir, la síntesi, la referència i l'ànima del catalanisme de carrer ample. Aquell que ha convertit l'independentisme en una opció majoritària quan ha dit prou. Però alhora defensa l'estat del benestar i la concepció del món heretada de la socialdemocràcia de la postguerra. Les polítiques socials de Convergència no serien enteses per un conservador britànic i resultarien insuportables per a un demòcrata nord-americà.
És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.
Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.
La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.
Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.
La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.
Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".
En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.
Vicent Sanchis
Escriptor i periodista
Article publicat al digital elMon.cat el dimecres 23 de Desembre del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada