Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 d’agost 2016

Anem pel bon camí

Avui fa exactament vuit dies que el Parlament de Catalunya va votar per majoria absoluta de 72 vots les conclusions de l’estudi del procés constituent. La màxima expressió de la sobirana del poble  català, el Parlament de Catalunya, va començar la desconnexió, aquest 27 de juliol de 2016 serà doncs una altra data històrica, i en van moltes en aquests darrers anys. Aquesta successió d’esdeveniments polítics amb la  finalitat d’exercir la desconnexió i que s’han qualificat de dates històriques, va en paral·lel amb una greu crisi política i democràtica a l’Estat espanyol. Avui després de l’entrevista amb el  líder del PSOE Pedro Sànchez, en Rajoy ja amenaça amb la "bogeria" d'unes terceres eleccions. Per altra banda, la reacció del govern espanyol per enfrontar-se amb el desafiament català és la clàssica: mobilitzar l’aparell judicial contra un  acord  legítimament adoptat per una majoria sorgida de les  urnes. De fet, això  no és cap novetat. La resposta del govern  espanyol al clam diàfan del poble de Catalunya a favor de la serva llibertat nacional és la reacció d’una democràcia de molt baixa qualitat. En síntesi, anem per bon camí, però encara cal que ens reforcem més, que la cohesió  social es mantingui i que la mobilització cívica no s’aturi. Per això ens sembla escaient incloure en el nostre Blog l’article que amb el títol “Un parell de considerants” ha publicat l’escriptor i sacerdot en Pere Ortís. on fa un breu estudi del fet català al llarg de la història, arribant a unes conclusions molt semblants a les nostres.

Un parell de considerants

Aquest escrit també pot ser repetitiu, però és fet a gratcient, perquè els conceptes que porta els tinguem ben a mà, ara, en aquest moment crític que travessem, i els fem valdre davant el més pintat disconforme ─tant de bo que els polítics els engaltin ben clars als de Madrid. Insisteixo que ja els he vindicat, per escrit, però de manera dispersa i mai formant un cos usable i pràctic en qualsevol avinentesa i contra el més radical contrari a la nostra llibertat nacional.

De bon primer cal considerar que Catalunya es féu lliurement, per generació històrica no forçada, ni pensada, com d’un infantament llis i natural, auto estructurant-se com qualsevol altre país lliure del món. Això estableix un dret sagrat a ser i a ser lliure, no havent interferit en la formació de cap altra nació o d’haver-la avortada. En diem Dret Natural, anterior a qualsevol llei escrita per mà d’homes.

Per cops d’ambició d’altres pobles, Catalunya inicià un procés de submissió a un altre de més fort que ella i ha estat històricament forçada a una unitat amb ell i amb d’altres, que ella no ha demanat mai, respecte a la qual no ha estat mai consultada i que poc a poc li ha estat imposada arran de guerres i de victòries sobre nosaltres. Tot despotisme romanent d’una guerra és injust i el qui el sofreix té tota la raó i el dret a espolsar-se’l de sobre. Mai, mai, mai Catalunya ha dit lliurement, en una referèndum, en un plebiscit, en cap ocasió, que volgués estar unida als castellans.

Al llarg de la història ha fet intents de ser lliure, però sistemàticament ha estat impedida amb banys de sang, silenciada militarment, estrictament vigilada i impedida per militars i guàrdies civils, agents de règims dictatorials i imposats. Concretament, en la campanya incivil del 36, i en la cruel seqüela de quaranta anys, els més destacats nacionalistes catalans ─tot sovint elements honorables i fins cristians com es ara Carrasco i Formiguera─ foren assassinats pel dictador Franco, o hagueren de córrer cap a l’exili. Aquell règim nefast capgirà tant els criteris dels seus addictes, i fins de moltíssims catalans, que consideraven el dictador un messies i més que un messies.

Factors tots plegats que també han capgirat el criteri de molts governants i peninsulars fins a creure’s que han estat grans en tot el que han fet, que han obrat amb justícia i saviesa, i que treballar un poble per la seva llibertat i per la seva dignitat de Sobirà és un crim abominable i digne de ser passat per l’espasa. Que és on som.

El fet que Catalunya hagi estat suprimida com a nació lliure i sobirana, que li hagin llevat la personalitat i els seu dret natural, hauria d’apel·lar al sentiment dels catalans i moure’ls a un esforç sincer per desempallegar-se de qui els governa i els aixafa... però en molts casos no és així. Fins hauria d’infondre en els contraris una sospita respecte a què ens vexen i que són injustos i destructius amb nosaltres, però no, no n’hi ha capacitat, és esperar-ho envà. Com que són dalt i se’n gaudeixen, els sembla la cosa més natural i justa del món, i no volen pas baixar-ne, i deixar-nos respirar a casa nostra, deixar-nos fer al nostre gust a casa nostra, els sembla anti natural i que vulguem ser lliures un despropòsit fora d’espai i de temps. 

Que bé que ha fet el Parlament, ara, amb la seva ferma declaració de tirar el full de ruta endavant! Sortim d’aquesta situació, som-hi, hi som! Alea jacta est, la declaració està feta i ara per res del mon ens hem d’arronsar o fer un pas enrere. Vindran castanyes, i fortes, amenaces, sentències, multes, però siguem tots a rebre-les, a fer costat a les valentes i als valents que ens han interpretat i ho han formulat sense embuts; si cau una multa sobre una autoritat nostra, no n’hem de pagar un ral. Que parin la mà tant com vulguin. Vindran càstigs i destitucions, però fem-hi com si sentíssim ploure. Endavant, no hi ha marxa enrere. L’estat Francès ens farà la contra, però els occitans, els gascons, els corsos, els escocesos, i el munt de nacions europees que ha forjat darrerament llur independència ens faran costat. I si envien policies a neutralitzar el nostre Parlament, les nostres autoritats, a suprimir càrrecs, no tingueu por que, si ens mantenim ferms i units, l’abús de força no podrà durar, i potser millor que es faci, perquè el món hi pararà ment i segur que alçarà la veu en contra dels pintats ─echaos palante.

Ens veiem immersos en moments de confiança, ens hi hem llançat, ara perseverem-hi i no ho fem malbé. La victòria final serà dels pacífics, però visionaris, constants i valents.

Pere Ortís
Escriptor i sacerdot

Article publicat al diari digital NacióSolsona.cat el dimarts 02 d’agost del 2016