Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de juny 2017

Colau i el referèndum

L’alcaldessa de BCN, la “meravellosa” Ada Colau, i el seu adlàter en Xavier Domènech, estan dient a tort i dret que no facilitaran la celebració del referèndum al Cap i Casal de Catalunya, si no es pot fer “amb garanties”. Volem un referèndum amb garanties?, és clar, però si l’Estat no les vol donar, què hem de fer, girar cua i tornar resignadament a casa? És així com han avançat les causes justes?. La Colau, el Domènech i els dirigents dels ”comuns” no volen saber-ne res del referèndum. Son gent que ja han demostrat amb les seves desastroses actuacions al capdavant de l’ajuntament de Barcelona (manters, illa del Poble Nou, les Gòries, turisme, conflictes amb els treballadors del metro, amb els restauradors i hotelers, i un llarguíssim etcètera), que no saben o no volen organitzar res que no sigui amb el permís dels seus “amos” de Madrid. Tal com escriu la periodista Astrid Bierge en l’article que podeu llegir més avall, amb aquests dirigents no podem comptar-hi per construir la República Catalana. Ara, com també diu la periodista, una altra cosa són els seus votants que, posats davant de l'urna, veurem quin serà el sentit del seu vot.

Oblidem-nos dels comuns

L’independentisme va de cul per convèncer els comuns que s’apuntin al referèndum unilateral. L’acte del 4 juliol per explicar els ets i uts del RUI va en aquesta línia. Em pregunto què ha passat amb tot aquell “bullshit” de no explicar-nos res fins al final per no mostrar les cartes a l’estat, però en fi, el cas és que l’anunci no ha tingut cap efecte revulsiu a CSQP, que ha menyspreat l’acte perquè no es farà al Parlament: “És evident que el Govern no ajuda gens aquells que estem treballant per fer un referèndum amb garanties, eficaç i que tingui conseqüències”, ha dit Joan Coscubiela. Cal tenir-los com un toro.
En una altra picada d’ullet als comuns, es veu que la llei de transitorietat jurídica garantirà la dació en pagament i augmentarà les pensions. Aquesta llei, que es vol aprovar després del referèndum en cas que guanyi el Sí, ja pot prometre una república a la veneçolana que, si els comuns tenen ni que sigui un dit de marge per deslegitimar el resultat del referèndum, ho faran.
L’independentisme no acaba d’entendre que si els comuns rebutgen el referèndum unilateral, no és pel bla bla bla sobre les garanties que estan sempre endollant-nos sinó perquè no volen que hi hagi cap referèndum. Ni unilateral ni pactat, deixem d’enganyar-nos. Ells volen canviar Espanya, no marxar-ne. Espanya és el seu projecte, el seu marc mental, la seva nació primera, el seu subjecte polític mare. Catalunya és l’eterna secundona en la seva llista de prioritats. Si no fos així, no defensarien que només té dret a marxar quan tingui el permís d’Espanya. En l’eix nacional són exactament al mateix lloc que el PSC i l’únic que els diferencia és que ells fan trampa.
Si parlem dels seus votants ja hi ha matisos, perquè jo en conec uns quants que van votar la comunada però que en un referèndum votarien Sí. Però pel que fa als polítics, creieu-me que no ens ajudaran mai de grat en res i que només aniran a favor dels nostres interessos si consideren que no tenen absolutament cap altra opció per sobreviure políticament, com li va passar a Iniciativa amb el 9N. No es tracta, doncs, de mirar de convèncer-los. Es tracta de no deixar-los cap escapatòria. I això es fa fent un referèndum i un post-referèndum que siguin l’hòstia amb patinet. Al final, com sempre, tot depèn de nosaltres.

Àstrid Bierge
Perioodista

Article publicat aldigital  elMón.cat  el dijous 22 de juny del 2017