Espanya està muntada d’una manera que si la gran mamella catalana s’estronca els espanyols ho passaran molt malament. Ho saben a Madrid, que des de fa més de 300 anys s'hi han estat alletant, que l'han espremuda per treure-li tota la llet possible i per això cada dia escoltem parlar de la “unidad de España” o que “España no la pueden romper estos catalanes”. Aquestes i d’altres frases per l’estil amaguen darrera seu només un objectiu: els espanyols no volen deixar anar la ‘teta’ catalana i faran el que sigui per tenir-la ben agafada, encara que el preu sigui desacreditar-se democràticament davant de mig món. La darreres actuacions policials, judicials i polítiques van en aquesta única direcció. No es veritat que ens estimin, ni que ens vulguin al seu costat, més aviat al contrari ens odien i ens voldrien ben lluny, però ‘la pela és la pela’ i ens volen per exprimir la mamella dels ‘calers’. Ho han reconegut economistes espanyols dient que "España no podría sobrevivir en el euro sin Cataluña". Saben que si Catalunya se’n va, Espanya no serà un país viable, econòmicament parlant. I com que veuen en perill continuar alletant-se amb la mamella quadribarrada afegeixen que "los catalanes tienen que liderar España, no salir de ella. Una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a Cataluña de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña". Però la mamella catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s'hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients. Finalment la teta catalana s'ha vist les orelles i no està disposada a continuar sent la font d'aliment d'aquells que durant tant de temps l'han maltractada, l'han insultada i l'han vexada. Val la pena llegir l’article del sociòleg Duran Pich, que ha volgut titular amb el mateix apel·latiu de l’obra de Quim Monzó ‘El perquè de tot plegat’, i on l’autor raona, amb xifres concretes, els motius reals que té Espanya per impedir el desmembrament de l’estat, si no vol quedar a la intempèrie abocada com Grècia al rescat bancari i a la seva ruïna econòmica.
El perquè de tot plegat
Hi ha moltes raons per explicar per què dos milions llargs de ciutadans catalans s'han donat de baixa administrativament de l'Estat Espanyol. No insistirem en això, ja que l'abundància de motius fa innecessari tractar de seguir indagant.
Però, ¿quina és la raó essencial per la qual els membres de les classes extractives de l'Estat tinguin una obsessió gairebé malaltissa amb la "unidad de Espanya "? A què es deu aquesta barreja de patriotisme canós (que porta a un seguit de ministres a entonar himnes legionaris) amb altisonants declaracions autoproclamant un "Estado de Derecho"? Tot això sona a " Living Theatre ", quan Judith Malina i Julian Beck, en els anys seixanta del segle passat, saltaven de l'escenari a la platea i acorralaven a uns burgesos espantats.
Apartem les bambolines i els focs d'artifici. L'única cosa que els importa és la possibilitat que se'ls s'ensorri el ‘tinglado’. ("Look for the money, guy ").
En termes econòmics, les relacions entre Catalunya i l'Estat Espanyol són relacions asimètriques, descompensades. Ningú discuteix això. Les diferències són de matís. La dada concisa i acceptada és que per cada euro que els catalans (ciutadans, empreses i institucions) paguem al fisc (la Hisenda de l'Estat), ens queden només 60 o 65 cèntims, i amb això no cobrim les nostres necessitats. Que després ens "prestin" 20 cèntims a través del FLA i ens cobrin interessos per això, és un retorn als acudits d'Otto i Fritz, que feien les delícies dels nens de la postguerra.
Quan es cita el "sistema de finançament" com un model fiscal, es diu una sobirana estupidesa. Finançar és prestar o dotar diners perquè algú faci una activitat. Catalunya no necessita cap sistema de finançament; amb els recursos que genera té més que suficient per a escometre la despesa pública corrent i invertir en el necessari.
Però en aquest cas, l'asimetria desapareixeria i amb ella també desapareixerien les raons que la determinen.
Vegem algunes xifres.
El Consell General d'Economistes d'Espanya, que compta amb totes les benediccions de l'Estat, ha publicat recentment un informe amb el títol ‘Riscos i incerteses de futur de l'economia espanyola’. Els seus autors són Antonio Pulido i Julián Pérez, essent el primer catedràtic emèrit d'Econometria i director de Ceprede (Centre de Predicció Econòmica) i el segon director del departament d'Economia Aplicada de la Facultat d'Econòmiques de l'Autònoma de Madrid. Pulido San Román és un pota negra de les prediccions econòmiques, al qual se li reconeix un gran rigor en l'anàlisi de dades.
L'informe és molt ampli i maneja moltes variables de diferent naturalesa. Ens centrarem únicament en l'apartat que es dedica a "què passaria si Catalunya prengués com a referència el denominat “cupo basco", que suposa administrar els propis recursos impositius i contribuir únicament amb una quota, a unes suposades ‘despeses generals’ de l' Estat ".
Els autors interpreten que el Dèficit Fiscal de Catalunya (el que paga enfront del que rep) és aproximadament el 5% del seu PIB (el 5% de 210.000 milions d'euros, és a dir uns 10.500 milions d'euros). És una interpretació a la baixa (probablement deguda al mètode de càlcul considerat ─el de benefici─ que té escassa racionalitat pel seu caràcter subjectiu i discrecional), enfront de la banda del 6,5 al 8,7% que és la xifra estimada en la majoria dels estudis realitzats per diferents grups d'acadèmics, prenent com a base el mètode del flux monetari (tant entra, tant surt).
Deixem-ho estar en la hipòtesi menys favorable per als interessos catalans: només 10.500 milions d'euros. Però si aquests diners es queden a les nostres arques i no en les de l'Estat, a aquest últim li falta exactament la mateixa xifra i no pot continuar amb el seu sistema actual de repartiment. Perquè d'això es tracta: no és un sistema de finançament, sinó un sistema de redistribució.
¿Què passaria doncs en aquest escenari, que és el que gaudeixen actualment Euskadi i Navarra? Molt senzill, canviaria substancialment el quadre macroeconòmic català: el PIB creixeria un 5,2%, amb un impacte directe en la creació d'ocupació (200.000) i en lloc de tenir un Dèficit Fiscal tindríem un Superàvit, superàvit que permetria reduir el Deute de la Generalitat, aplicar una política d'inversions en infraestructures i millorar l'eficiència i eficàcia de la gestió corrent.
La part negativa, segons els autors, és que la resta de comunitats autònomes sortirien perjudicades, especialment Madrid, Canàries i Extremadura. I és que, com diria un castís, no hi ha més cera que la que crema: tant entra, tant surt.
Com era inevitable i fins i tot acceptant la força poderosa dels fets, Pulido i Pérez assenyalen cap al final els possibles costos deguts a la caiguda de les exportacions de Catalunya a l'Estat Espanyol. És a dir, introdueixen el saldo comercial en el seu estudi. L'introdueixen amb fòrceps, perquè ells saben millor que ningú (informes de Ceprede) que el pes de les exportacions catalanes a l'Estat ha anat caient progressivament. A part que, barrejar el tema comercial amb el fiscal, és un parany per aficionats, ja que el comerç és un pacte lliure entre venedor i comprador, que tracten de maximitzar la seva satisfacció (ningú compra per amor sinó per interès), i el saldo fiscal (positiu o negatiu) és fruit d'una decisió política imposada arbitràriament per una de les parts.
Els autors, per pal·liar els efectes del seu diagnòstic de base, presenten els principals fluxos de mercaderies de l'economia catalana (en milions d'euros), segons Ceprede (novembre 2017).
El principal client de Catalunya és la mateixa Catalunya, que compra per valor de 31.400 milions d'euros de la seva producció. Després ve França, amb 10.460, Aragó amb 9.709, Alemanya, amb 7.736 i Itàlia, amb 5.932.
Com importador, el principal proveïdor de Catalunya és Alemanya, amb 14.567.000 milions, seguida de la Xina, amb 7.445, França, amb 7.272, Itàlia, amb 6.337 i Andalusia, amb 4.253.
La seva conclusió (original i innovadora) és que les comunitats de l'Estat tindrien menys capacitat de compra en el nou escenari, no per raons ideològiques (el famós boicot ) sinó perquè quedarien més empobrides i això afectaria les vendes catalanes.
Acceptant aquest plantejament, el que no expliquen és justament el procés de substitució que s'ha donat en les exportacions catalanes en els darrers vint anys, pel que el mercat domèstic espanyol ha perdut pes de mica en mica en favor del mercat exterior. El 1995, les vendes al mercat exterior representaven el 36,5% del total; el 2015 van representar el 62,3%. Per contra, les vendes al mercat espanyol representaven en la primera data el 63,5% i en el 2015 van representar només el 37,7%. Aquest canvi no és conjuntural, sinó estructural. Si extrapolem a mig termini, les vendes al mercat espanyol poden arribar a ser gairebé residuals.
Finalment, des de l'òptica de la demanda, el mercat català continua essent un mercat molt important per a les empreses de l'Estat, un mercat que en el nou escenari augmentaria la seva capacitat de compra, fet que redundaria en major benefici també per als seus proveïdors espanyols.
No ens enganyem, el sistema foral no s'aplica a Catalunya perquè deixaria un retrat en blanc i negre d'un Estat decadent, que ha institucionalitzat la subvenció com a forma de vida, tant per a les macroempreses lligades a les decisions del BOE, com per a les classes passives properes al pessebre del poder.
La política de redistribució no ha servit per res. S'ha gastat de forma supèrflua (pa i circ) i s'ha invertit amb criteris ideològics (la xarxa de l'AVE com a símptoma de la seva megalomania) i no amb criteris econòmics.
El relat inventat sobre la ‘rebel·lió, sedició, organització criminal’ i altres perles pel que fa al posicionament del poble català, tracta d’amagar la fragilitat política i econòmica d'un Estat que fa aigües per tot arreu. Això de la “unidad de España" és la seva última coartada.
Fins quan?
Alfons Duran Pich
Llicenciat en Sociologia i Psicologia
Article publicat en el Blog de l’autor el dijous 12 d’abril del 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada