Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 d’agost 2019

La pancarta de l’ajuntament

Cada migdia de dotze a una (caps de setmana inclosos) més d’un centenar de ciutadans es troben davant del ‘nostre’ ajuntament portant cadascú la seva pancarta que demana la llibertat dels ‘nostres’ presos polítics. L’alcaldessa Marta Farrés amb el suport dels vots unionistes (ho van aprovar per la mínima PSC, Ciutadans i Podemos a la Junta de Portaveus) i sense esperar el primer Ple de setembre, va decidir treure de la façana consistorial la pancarta que demanava ‘LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS’. Això es va fer realitat el 26 de juliol poc abans de les 4 de la tarda.

L’endemà mateix de la retirada, una persona sola, com a protesta es va plantar al migdia a les portes de l’Ajuntament amb una pancarta que demana la llibertat dels presos i, a la vegada, com a mostra de solidaritat amb els dirigents independentistes a la presó, entre ells, la sabadellenca Carme Forcadell, exregidora i expresidenta del Parlament, i també el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Poc a poc, diàriament, s’han afegit a aquesta solitària i solidària persona ciutadans anònims que, a títol personal, es concentren a la plaça Sant Roc en protesta de la retirada de la pancarta. Aquest dissabte fa sis setmanes que el primer ciutadà va plantar-se a la plaça. Dia a dia la quantitat de persones ha anat augmentant, ja que van començar uns pocs i a partir d’aquí la cosa ha anat creixent i cada vegada hi ha més gent. És una iniciativa personal, cadascú hi va l’estona que vol i no cal estar-s’hi tota l’hora perquè ja s’entén que la gent té coses a fer. En el recompte que es fa diàriament dels ‘cigronets’ que cada participant a l’acte col·loca en un pot que, pacientment, mena una parella asseguda al centre de la manifestació, les darreres setmanes s’han comptabilitzat una participació de més d’un centenar de persones, concretament aquest darrer dissabte d’agost 132 ànimes donaven testimoni del seu suport als presos.

Treure una pancarta que demana una mica de justícia és una cosa absurda i contranatura feta  per un ajuntament que vol ser progressista. Hi ha gent a la presó per haver-nos defensat a tots. Estan a la presó perquè han defensat el que la ciutadania va votar. Els sabadellencs es manifesten davant l’ajuntament per solidaritat amb ells i la iniciativa va cobrint dies: ja ha sobrepassat els 35 dies consecutius. Un dels promotors de l’esdeveniment ha dit: “De moment, estarem aquí cada dia fins que els presos surtin de la presó. Intentarem anar-ho fent fins aquell dia”, i defineix l’acció com a “molt del poble”. Diu que ha vingut algun exalcalde i també algun regidor i regidora de l’actual consistori, però “només de passada”. Al acabar l’acte es crida durant uns moments ‘llibertat’ i desprès es fa una breu cantada a l’ombra dels edificis i dels pocs arbres que hi ha a la plaça.

Darrerament s'ha editat un fulletó on es convoca a tots els sabadellencs i sabadellenques el divendres  6 d’agost a 2/4 de nou del vespre (mitja hora abans del pregó), a manifestar-se també amb les pancartes davant l’ajuntament com es fa diàriament, per fer visible a l’alcaldessa, Marta Farrés, quan surti al balcó de la casa de la vila, el rebuig del poble a la seva lamentable actuació al foragitar de la façana la pancarta dels presos.

Aquest dissabte l’escriptor i professor jubilat sabadellenc, Antoni Dalmases, ha publicat un article titulat “Els neutrals”, on critica la retirada de la pancarta i ho argumenta amb el debat sobre la “neutralidad” que pregonen els defensors de la seva desaparició de la façana del nostre ajuntament, dient que “ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia”. Llegiu l’article tot seguit.

Els neutrals

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (“virgensita, que me quede como estoy”). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Antoni Dalmases

Escriptor

Article publicat al Diari Sabadell el dissabte 31 d’agost del 2019