Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 de febrer 2020

Racisme i xenofòbia

L’alcaldessa de Vic i diputada de JxC al Parlament, Anna Erra, ha despertat les ires dels hiperventilats, tant de les files unionistes com d’alguns elements independentistes, per haver dit des del seu escó: "Hem de conscienciar els catalans autòctons que hi ha gent que vol aprendre el català i hem de posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana." Se l’ha acusat de racista precisament per demanar una cosa summament antiracista, com és que la gent nascuda a Catalunya tracti exactament igual els qui han nascut en uns altres llocs. 

Tots hem conegut persones vingudes a Catalunya procedents d’altres llocs que en adreçar-nos a elles en castellà, ens han demanat si us plau que els parléssim en català, doncs així aprendrien millor el nostre idioma. Ara resulta que, per haver demanat això mateix, l’alcaldessa de Vic és qualificada de racista i xenòfoba per l’espanyolisme militant, que l’acusa de ‘diferenciar segons les aparences’. Finalment la polèmica ha agafat tal crispació que la diputada Erra s’ha vist obligada a demanar disculpes afirmant que potser no s’havia expressat prou bé. Aquesta actitud poruga no deixa de ser una altra mostra que l’independentisme institucional no sap per on navega, completament perdut i anèmic.

Suposem que també demanaran perdó per la seva actuació, aquesta sí xenòfoba i racista, les dues inspectores del Consorci d'Inspecció de Treball i Seguretat Social de Catalunya que aquesta setmana van discutir i humiliar una cambrera d’un local de la Vila de Gràcia, a qui una d'elles va amenaçar perquè els parlava en català, incident que va portar a intervenir els mossos d’esquadra, ja que després de tornar-li a exigir que parlés en castellà i que la cambrera defensés els seus drets lingüístics a l'hora de dirigir-se a una agent de l'autoritat, la inspectora va replicar que la Generalitat forma part de l'estat espanyol. I va afegir: "A veure si tu em diràs a mi què he de parlar". Aquesta inspectora devia ignorar que la Llei de Política Lingüística, diu textualment "Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit, amb l'administració de l'Estat a Catalunya en la llengua oficial que esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir cap mena de traducció". Per això, una inspectora de treball està obligada, igual que un guàrdia civil, o un policia nacional a atendre un ciutadà que li parli en català.

Aquestes són les dues vares de mesurar que l’espanyolisme empra en els temes lingüístics, un doble pensament que utilitza el poder i la força per validar la incompatibilitat de realitats antagòniques i així imposar una moral social a la seva mida. Resumint, allà on la diputada Anna Erra, amb tota la seva bona voluntat, demana que no caiguem en l’error de parlar un idioma que no és el nostre, depenent de l’aspecte d’una persona, donant per certa la burrada que el color o l’aparença signifiqui que el seu idioma no pot ser el català, els espanyolistes volen interpretar que si es deixa de fer això, perdran comba en l’aclaparadora imposició per tots els mitjans possibles de l’ús de la “lengua del imperio” a Catalunya. El membre del col·lectiu Koiné, l’escriptor i filòleg Pau Vidal, també comparteix aquest punt de vista en el seu article titulat ‘Pedagogia del cap cot’ que podeu llegir tot seguit.

 Pedagogia del cap cot 

Fa molta mandra, tornar-hi. Explicar per què és necessari per a la supervivència del país que els nouvinguts esdevinguin catalans, igual que en vàrem esdevenir tu i jo, i que això passa indefectiblement per la llengua. Fa molta mandra haver d’explicar allò que al món sobirà ningú s’ha de molestar a explicar perquè és percebut com a natural, i per tant compartit. I com que fa mandra no ho faré, perquè ja ho he fet molts cops, perquè hi ha milions d’especialistes, webs i articles que ho expliquen (té, aquí en teniu un), i perquè a aquestes altures ja s’ho hauria de saber tothom de memòria.

Fins i tot fa mandra fer aquell exercici habitual en aquests casos, consistent a copiar el que va dir l’Anna Erra però substituint  llengua catalana per  llengua espanyola, a fi de demostrar per la via de la paradoxa la fal·làcia de les crítiques. Fa tanta mandra que no ho faré; perquè qui ho vol entendre ja fa temps que ho ha entès i qui no ho vol entendre tampoc ho entendrà ara. A qui no vol comprendre que adreçar-se en llengua forastera a una persona racialitzada és un acte d’exclusió (‘Una microviolència racista quotidiana, un privilegi classista’, en definició d’Antonio Baños, i no hi puc estar més d’acord) no li ho faràs entendre.

(I com que per a l’espanyolisme la mentida sistemàtica no és sinó una arma més per al combat, vet aquí les dades que revelen que hi ha molta més xenofòbia al seu bàndol).

Perquè això no és una qüestió d’entendre o desentendre sinó d’imposar-se. D’imposar una nació sobre les cendres d’una altra, que d’això que tracta aquest conflicte que tenim latent de fa tres segles. Aquí, tal com ha explicat manta vegada Jorge Cagiao, hi ha una disputa pel territori entre dos nacionalismes. Entre dues nacions. Dues nacions que no s’agraden, que en algunes coses fins i tot es repugnen. Que tenen dues llengües diferents, una de les quals malda per exterminar l’altra, per més que la covardia o la por de la minoritzada fingeixi que no, que poden conviure amigablement i fraterna.

Per això trobo que, en comptes de fer pedagogia, és millor aprofitar aquest episodi desgraciat per fer un pas endavant. Perquè en realitat això no ha estat cosa de llengua, sinó d’identitat. Si de cas la virtut del xàfec ha estat posar de manifest que, per més esforços que es facin a ocultar-ho (el debat sobre la llengua s’amaga justament perquè és el tret més visible de les connotacions etnoculturals del xoc), en aquest conflicte hi ha elements de natura ètnica. No som als Balcans, no hi ha religió pel mig, però la confrontació és identitària, per més que la bíblia de la correcció política s’encaboti a negar-ho. Com més aviat ho reconeguem millor per a tothom.

En aquest punt, l’espanyolisme sempre ha estat clar. Ens ho va dir brutalment a la cara amb l’aporellos i ens ho acaba de repetir en l’encalç a la batllessa de Vic: per a ells som l’enemic, i fem el que fem i diguem el que diguem ‘malinterpretaran’ les nostres paraules perquè es tracta de derrotar-nos. Res d’entendre’ns. Penjar-nos contínuament la llufa de racistes, nazis i supremacistes no té res a veure amb la comprensió de cap realitat: és pura metralla de trinxera, perquè saben que són bales que ens fan mal. El dia abans del sarau, el portaveu de Ciudadanos a Girona havia tractat de racista la periodista Mercè Sibina per queixar-se que en una comissaria de Girona s’havien negat a atendre-la en català. Si imposes el català ets racista, si t’imposen el castellà ets racista igualment. Quin diàleg vols embastar a partir d’aquests raonaments? Més clar no ens ho poden dir: res d’entendre’s, el que volem és la rendició. Per tant, la nostra obligació és decidir què fem: ens rendim o plantem cara? Però prou de justificar-nos, prou de demanar excuses, prou de mostrar amor a ‘la llengua germana’ (quan ens atrevirem a dir el que realment sentim vers la llengua amb què ens han agredit, han empresonat els nostres avis, han apallissat els nostres pares i han afusellat els nostres presidents? Vers la llengua amb què ens han humiliat i avergonyit, amb què encara avui ens ridiculitzen i ens tracten de ‘paletos’ i de burgesos alhora, o ens acusen de fatxes per voler preservar la vocal neutra o els pronoms febles, com fan suposats companys de reivindicació democràtica? Si jo em queixo que tu fa quaranta anys que ets aquí i no parles la llengua del país sóc un suprematista, si tu te’n rius de la meva, és perquè sóc un provincià. El catalanisme és un delicte a priori.

Toca decidir-se d’una vegada. Prou de la comèdia de fer pedagogia amb qui no vol anar a classe. Prou de demanar perdó per parlar la llengua imposada amb un accent que no els plau. Prou d’ocultar la por darrere un fals respecte guanyat amb la força de les culates. Prou de bona educació: les disculpes se les mereix qui ha estat injustament ferit, no qui t’esclafa el cap contra terra i encara es queixa que li embrutes les sabates.

*Bonus track. Que el multicultisme progre faci tants escarafalls amb la possibilitat de reconèixer (o de reconèixer-se en) un connacional no té cap misteri: la bíblia de la correcció política ho prohibeix. Més interessant resulta esbrinar per què ho fa l’espanyolisme. Hipòtesi: qui està avesat a entrar als llocs trepitjant fort, imposant la seva per sistema, no està pendent dels altres sinó d’ell mateix: ell és el seu centre d’atenció; qui, en canvi, es veu obligat a viure a la defensiva s’ha de fixar més en els qui l’envolten, i necessàriament desenvolupa certs sentits que al qui se sent segur no li calen. Un mecanisme adaptatiu.

De tota manera, benvolguts veïns, us diré un secret: no és la cara, és la manera de ser al món.

Paul Vidal i Gavilán

Filòleg i escriptor 

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 13 de febrer del 2020