Si cerquéssim el concepte de negociació o diàleg en qualsevol diccionari, segurament trobaríem moltes definicions. De fet sembla que, cada vegada més, els dos conceptes queden una mica desdibuixats, en funció del moment en què l'interlocutor es troba. Tot i això, podríem dir que la negociació és la voluntat (o necessitat) d'arribar a un punt d'acord entre les parts implicades en el procés, a través de cedir cada una d'elles una mica en les seves pretensions, a fi d'arribar a un punt d'acord en el que tots es poden sentir, sinó plenament satisfets, si el menys decebuts possible. En canvi el diàleg no deixa de ser una trobada entre dues o vàries persones per parlar o debatre sobre un assumpte però sense l’obligació d’arribar a cap acord concret.
Per això mateix ens sembla molt oportuna la ‘piulada’ que ha fet en Lluis Llach on diu: "Em fa content que es dialogui, me'n farà molt més quan es negociï i, per ajudar i animar els meus, seré crític i promouré la confrontació amb l'Estat fins a la independència. Sort". Realment en Llach ha destriat magistralment els dos conceptes. La rebuda que Pedro Sánchez ha fet a la delegació catalana de la taula del diàleg, amb passejada bucòlica pels jardins de la Moncloa inclosa, vol forçar una imatge plàcida i agradable de la reunió, però Torra portava a l’esquena l’últim ganivet clavat per la fiscalia, ja que el mateix dia que començava la taula de diàleg entre els governs espanyol i català, la Fiscalia del Tribunal Suprem ha fet una reaparició estel·lar. Ha estat a través d’un escrit en què demana que no s’admeti el recurs de cassació presentat pel president de la Generalitat contra la seva inhabilitació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si aquesta petició s’atengués i Torra perdés el dret a la segona instància, la seva inhabilitació es podria fer efectiva en molt poc temps.
Ara per ara hi ha un acord sobre el calendari i una oberta discrepància sobre els temes a abordar. El Govern català ha insistit en el dret a l'autodeterminació, l'amnistia i el mediador, mentre el govern espanyol, per boca de la ministra i portaveu, María Jesús Montero, reconeix una obvietat: "Encara estem als antípodes en els punts claus de la resolució del conflicte".
Com va dir en una entrevista recent el President Mas, els negociadors catalans han de tenir molt en compte que els acords que es puguin assolir en aquesta taula de diàleg, seran acords amb el “Gobierno” espanyol no pas amb l’ “Estado” espanyol. Els governs poden canviar, l’estat és immutable. Haurem d’estar molt amatents als ‘senyals’ que arribin des d’aquest Estat per definir si realment s’avança en la negociació. Tot dependrà també si l’estratègia política del Govern de Catalunya la dirigeix Carles Puigdemont des de l’exili o Oriol Junqueras des de la presó. El diàleg ha començat, però de la part catalana encara està per decidir qui ha de ser l’interlocutor. Els electors ho decidiran més aviat que tard. Per tant caldrà veure com responen els ciutadans als dos escenaris que es presenten en aquests moments, com molt encertadament descriu el periodista, Joan Rovira, en l’article titulat “Cronificar la «malaltia catalana»", que podeu llegir a continuació.
Cronificar la "malaltia catalana"
Dues escenografies, dos mètodes per guanyar temps. Una taula de diàleg i un míting multitudinari. Dues imatges potents de la setmana: la taula a la Moncloa i el míting de Perpinyà.
A Madrid, formes amables i to respectuós per part del govern d’Espanya. A Perpinyà, silenci i discreció per part del govern de França. Dues notes interessants, mentre la ultradreta espanyola (PP, els nàufrags de Ciudadanos i un Vox en expansió) continua sobreactuant i bramant. I mentre els amos del poder judicial van per lliure i continuen amb la seva guerra: el coronavirus de la democràcia espanyola és la justícia i el seu braç executor, la policia militaritzada.
El míting i la taula són pura campanya electoral, la de Junqueras i la de Puigdemont. El front interior i el front exterior. El pragmatisme del presoner que negocia lligat de mans i peus. La força èpica de l’exiliat que acumula unes quantes victòries judicials i polítiques i que aporta oxigen a l’independentisme.
Aquests són dos dels vèrtexs sobre els quals bascula la política catalana, sense oblidar el tercer, en el qual estan passant coses: la reformulació de l’espai unionista i espanyolista, que no són ben bé el mateix. El triangle podria esdevenir un quadrat si guanya pes l’autonomisme, però això, ara mateix, és força improbable.
Entre els tres vèrtexs, una situació nova, que de moment interessa a gairebé tothom, llevat dels més exaltats: cronificar la malaltia. Allargar-la, a l’espera d’un nou medicament, d’un tractament sorpresa, d’algun miracle. Guanyar temps.
Sánchez està guanyant temps. Puigdemont, Torra i Junqueras, també. No només a l’espera de les eleccions catalanes, somiant una solució màgica a tots els nostres mals, sinó a l’espera de miracles espontanis que es puguin produir en el futur. Quins miracles? Ni se sap. Senzillament, miracles, fenòmens ara impensables que siguin tan poderosos que ho canviïn tot.
La malaltia crònica no matarà Espanya ni matarà Catalunya. No deixa de ser una forma d’empat, en la qual ens hi quedarem una llarga temporada. Matx nul, diàleg per passar l’estona, desinflamació i una mica d’èpica per a les campanyes electorals.
Per tal que es produeixi el gran miracle, fan falta tres miracles no menors. L’enfonsament de la ultradreta espanyola, el control democràtic sobre el poder judicial i un canvi de paradigma i d’estratègia de la monarquia.
Si algú sap com es fa tot això, que ho digui, però sense aquests tres esdeveniments que ara per ara són impossibles, no hi ha cap canvi en profunditat que sigui viable. I molt menys un referèndum.
Anem-nos fent a la idea i anem assumint que el «tenim pressa» d’una banda i el «rendiu-vos» de l’altra continuaran en un llarguíssim empat, un torcebraç de petits episodis que potser obriran un nou escenari per acabar votant seriosament un dia, o que potser no portaran enlloc.
La cronificació de la «malaltia catalana» va per a llarg. I un Madrid intel·ligent hi surt guanyant, segur.
Joan Rovira
Escriptor i periodista
Article publicat al digital elMón el dijous 27 de febrer del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada