En el judici contra la cúpula dels mossos, que ja ha quedat
vist per sentència, Olga Tubau, la refinada i eficaç advocada defensora del
major Trapero, va acabar el seu torn de conclusions demanant l’absolució del
seu defensat amb unes paraules que va manllevar del ministre de Gràcia i
Justícia del segle XIX, Manuel Alonso Martínez, que fou president de la
Comissió redactora del projecte de Constitució de 1876. Va repetir Tubau: «Cap ciutadà d’un poble lliure no ha
d’expiar les faltes que no són seves ni ser víctima de la impotència de
l’egoisme de l’estat, i això els tribunals ho poden evitar».
Recordeu en Guillem? Sí, en Guillem, el noi de la dessuadora
de color carabassa detingut quan no va poder posar-se dret i fugir corrent a la
Via Laietana de Barcelona durant les protestes contra la sentència de l’1-O. La
policia el va detenir i el va vexar durant totes les hores que va estar a
comissaria. En Guillem, de Sant Cugat del Vallès, tenia aleshores disset anys i
estudiava batxillerat. Ara la Fiscalia ha demanat un any de llibertat vigilada
i una ordre d’allunyament de 44 dies per aquest xicot que només estava assegut
a terra protestant per una sentència injusta. Podríem continuar acumulant casos
d’abusos de l’Estat contra polítics i ciutadans en general pel sol fet de ser
independentistes. Estem assistint, aquests dies ho hem vist, a les últimes
sessions del judici al major, a la gran venjança de l'Estat, començant pels nou
ciutadans que són a la presó i que el TC no deixa sortir, malgrat el que diu
l’ONU o Amnistia Internacional, mentre no resol el recurs que van presentar
contra la sentència.
Amb tots aquests fets repressius, com responen Junts per
Catalunya, Esquerra i la CUP a aquesta embestida de l’Estat? Doncs simplement amb
una profunda divisió. Ho veiem permanentment a les sessions de control del
Parlament, ho hem vist també al Congrés de Diputats, ho veiem sovint en el dia
a dia del Govern català. No podem dir que la part espanyola vagi gaire unida,
però té l'Estat al darrere i per a l’Estat només hi ha una obsessió, que és
Catalunya. I es nota per la manera com exerceix la repressió disfressada de
justícia. La repressió, lentament, ha debilitat l’empenta que duia
l’independentisme i ha fet molt més grans les divisions que ja hi havia abans
de la repressió. D’aquí uns dies diuen que es tornarà a reunir la taula de
diàleg. El govern espanyol hi seurà amb la tranquil·litat de tenir l’equip
català dividit, ensumant eleccions anticipades. Unes eleccions en què els
líders naturals de l’independentisme no s’hi podran presentar perquè estan
empresonats o a l’exili i els que podrien substituir-los són perseguits per les
clavegueres de l’estat amb falses acusacions, com les que llencen sobre la
Laura Borràs. Poden haver-hi indicis per portar a judici Laura Borràs, però
també n’hi ha per considerar que no tindrà un judici just.
D’aquesta manca de líders i d’unitat a l’independentisme en
parla l’historiador, Agustí Colomines, en el seu article “El bloc per la ruptura”,
on defensa la necessitat d’articular políticament un bloc per la ruptura que
defensi les posicions de l’1-O on, malgrat no haver pogut desbordar l’Estat,
perquè la repressió autoritària que parlàvem a l’inici d’aquest post va
aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als
anys d’autonomisme i de les aparences de poder. Llegiu aquest article tot
seguit.
El bloc per la
ruptura
L’independentisme no té líders. Quan ja es veu que no s’ha
superat la mentalitat autonomista, parlar de líders independentistes és un
oxímoron. Cal dir les coses pel seu nom. És una desgràcia, però és així.
Proclamar-se independentista és més fàcil que dissenyar una estratègia
independentista que desbordi l’actual paràlisi, presidida per una competència
estúpida entre ERC i Junts per Catalunya per veure qui queda primer en les
pròximes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, com les del 21-D del 2017,
tornarà a convocar l’Estat per la via de la inhabilitació del president Torra.
L’autonomia va a mal borràs i l’autogovern és pràcticament inexistent. I
entretant, els polítics independentistes, cada vegada més pobres d’esperit i
d’idees, es dediquen a clavar-se puntades de peu al Parlament i a tot arreu.
Dels tertulians i articulistes del nou ‘mainstream’ republicà no cal ni
parlar-ne, perquè argumenten una cosa o una altra segons bufi el vent del
poder. La qüestió és que no els apartin de l’aparador. Els silencis i els
entusiasmes de vegades obtenen recompensa, sobretot en temps de crisi.
Vaig escriure fa tan sols dues setmanes que calia acabar amb
la comèdia de la unitat. Em refermo amb el que vaig escriure i celebro que
altres articulistes s’hagin sumat a la idea que la unitat només es pot fer amb
qui vulgui arribar realment a acords estratègics. Sóc dels que defensa la
necessitat que cal articular políticament un bloc per la ruptura que vagi de
Poble Lliure a Demòcrates, passant pel bo i millor de la Crida, Junts per
Catalunya, Acció per la República, Primàries i la bona gent que no està
enquadrada necessàriament en cap d’aquests grups però que, tot i admetre que
l’octubre del 17 no va acabar com s’hauria desitjat, no defalleix. No haver
pogut desbordar l’Estat perquè la repressió autoritària va aconseguir acabar
amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys del pujolisme i
de les aparences de poder, com també he escrit en una altra de les meves
columnes. L’1-O ens ha de fer madurar per no repetir el que va dificultar la
victòria i ens obliga a aïllar els sectaris, que són aquells que per una banda
reclamen la unitat entre tots els independentistes al mateix temps que
treballen per desfer la unitat de Junts per Catalunya. Quina contradicció!
Malgrat que estigui caient a trossos, de moment la
Generalitat autonòmica existeix i cal que l’independentisme rupturista se
n’asseguri el control de la gestió i el bon govern. Tots sabem que ERC ha
canviat de xip i la seva estratègia ara passa per arribar a acords amb la
presumpta esquerra catalana i espanyola —l’esquerra dels GAL, sigui dit tot
passant— per arribar a la presidència de la Generalitat. Els republicans es
queixen del pacte de Junts per Catalunya amb els socialistes a la Diputació
però anhelen pactar-hi per foragitar la “dreta” independentista de la
Generalitat. Si la tesi és, com he llegit no sé on, que ERC es conforma en
assolir finalment la presidència amb un pacte amb els unionistes, la gran
pregunta és: per fer què? Per tornar a ser útils a Madrid? No proclamaven que
volien el pa sencer? El catalanisme, entès com l’havien entès els “pares
fundadors” del 1885 i que el pujolisme va practicar durant anys i panys, estava
a l’UCI i ara l’establishment empresarial i mediàtic vol ressuscitar-lo
aprofitant l’ambició de la jovenalla (tot i que ja no són tan joves) d’ERC amb
ganes de tocar (més) cuixa. Sovint són pitjors els capitans manaies que els
generals que han perdut la brúixola. La colla del cigró —a Catalunya el
sottogoverno de la Generalitat— sempre mira per la butxaca i actua amb por, si
és que no ho fa amb traïdoria. Els que vam viure el 155 des de dins del Govern
sabem molt bé què va passar.
És per això que cal acabar amb espectacles com el de dimarts
passat al Parlament. El president Quim Torra es va tornar a equivocar quan va
instar ERC a mantenir la unitat i organitzar conjuntament un referèndum: “Vaig
fer una proposta per tornar a votar la independència. Jo hi sóc, hi és tota la
Cambra?” —va dir Torra—. Doncs és evident que no, que la majoria de la Cambra
ja no defensa aquesta posició. Per tant, potser sí que el president convoqui
eleccions per al primer trimestre del 2021 i així aclarirem d’una vegada qui té
la majoria, encara que sigui relativa, a la nova Cambra. L’objectiu del bloc
per la ruptura ha de ser minoritzar els grups unionistes i, també, ERC, que
legítimament ha decidit plegar veles per assumir el relat de la derrota. L’1-O
l’independentisme no va triomfar; però no va ser derrotat i des de l’exili
s’han infligit a l’Estat càstigs severs. El bloc per la ruptura només té un
líder amb capacitat per unir actors ideològicament molt diversos. Si el
president Puigdemont es desentén de liderar aquest bloc per la independència,
que no vol dir que necessàriament hagi de ser candidat, llavors que després no
es queixi ningú, ni gosi donar les culpes del desastre als que malden per
acabar amb els rupturistes. Cal guanyar a les urnes els que aposten per
xipollejar una altra vegada a Madrid com abans ho feien personatges com
l’actual cap de la patronal catalana. “History is again on the move” és una
màxima d’Arnold Toynbee que el gran historiador formulava per recordar que
l’avenir no és mai lineal ni repeteix el passat. Doncs això: posem-nos novament
en marxa.
Agustí Colomines i Companys
Historiador
Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dijous 18 de
juny del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada