El drama de la llengua

Sovint llegim i sentim a dir que el català està malalt i la veritat és que els que estem malalts som els catalans. Els nostres pobles i les nostres ciutats reben un tracte poc respectuós, des de fa anys, i una pressió implacable. El “Gobierno de España”, amb mesures coercitives, amb impediments i lleis injustes, duu a terme una acció de despersonalització i d’espanyolització que ratlla el genocidi. Ens són imposades normes totalment alienes a la nostra sensibilitat i ara, per acabar-ho d’adobar la televisió de casa nostra i per extensió la Corporació Catalana fa ulls clucs a la desaparició gradual de la llengua catalana de les seves emissions.

Es tolera, en nom del ‘fair play’ parlamentari, que el castellà sovintegi a la Cambra catalana en els discursos de persones que parlen fluidament el català. Acceptem sense protestar que molts dels productes fets i distribuïts a Catalunya només s’etiquetin en castellà. Ens adrecem en castellà a qualsevol persona que pel seu aspecte ens pot semblar que no parla la nostra llengua i la canviem ràpidament quan algú se’ns dirigeix en castellà, ignorant que potser el nostre interlocutor coneix o entén prou bé el català per mantenir amb normalitat una conversa bilingüe. És molt alarmant que es respiri contínuament aquesta actitud cap al català. Què ha fallat en tots aquests anys, i en són molts, de la normalització del català? La resposta potser és que els que hem fallat hem sigut nosaltres mateixos.

Com deia el filòleg i professor Jesús Tuson, les llengües no es moren perquè els nouvinguts no les aprenguin sinó perquè els parlants deixen de parlar-les. Atenció, que això no vol dir que no sigui important que els nouvinguts l'aprenguin, el que vol dir és que els nouvinguts l'aprendran o no en funció de si la troben necessària o no, i això en bona part depèn de si els parlants originaris la parlem o no. La llengua catalana és el resultat històric de dos mil dos-cents anys de civilització llatina que val la pena conservar. El català no és una curiositat de la història sinó civilització.

Tot això ve a tomb arran de la polèmica lingüística que s’ha encetat després de l’emissió per TV3 de la sèrie ‘Drama’, una sèrie feta a Catalunya, per actors i equip majoritàriament catalans, escrita per catalans, però amb una dosi de castellà molt alta que ha fet saltar totes les alarmes, quan tothom sap que la tasca fundacional de TV3 va ser la de ‘difondre i promocionar la llengua catalana’. El canal català de televisió pública fou creat com una plataforma que havia de salvaguardar la producció en català fos quina fos la situació sociolingüística del país. Això diuen molts dels qui han criticat la decisió de la cadena d’adquirir i emetre una sèrie que introdueix la diglòssia com a recurs habitual. L’argument que la sèrie es fa en gra part en espanyol perquè està ubicada a Barcelona i que és per donar-li realisme no té cap sentit. Si la sèrie es desenvolupés a Nova York en quina llengua l’escoltaríem? En català, evidentment, doblada al català, i això no li faria perdre credibilitat. Tot són excuses per reduir a poc a poc la presència del català a TV3. Això no justificarà mai la substitució lingüística, i per tant no hem d’acceptar sense queixar-nos la progressiva castellanització de la televisió catalana, emetent aquesta sèrie i també el que sovint es pot veure en entrevistes, comentaris i talls on es bandeja el català, amb el peregrí argument que amb això es reflecteix millor ‘el país real’.

El periodista i director de VilaWeb, Vicent Parlat, ha opinat sobre la controvèrsia sorgida per l’emissió de la sèrie ‘Drama’ en una editorial titulat “No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès” i del que reproduïm, a tall d’aperitiu, el seu P.S. on escriu: «Només per a establir la nul·la credibilitat d’aquest argument sobre el ‘país real’, una anècdota, una més, d’ahir mateix: una ministra del govern espanyol intenta de parlar en gallec amb un senador gallec al senat d’Espanya i la tallen tot seguit, per a impedir-li-ho. Ni una ministra ho pot fer. I atenció al detall: ho fan dient-li que no es pot parlar ‘en llengües distintes del castellà’. Era més fàcil de dir que no es pot parlar en gallec que no pas recórrer al circumloqui, però el fet que les llengües ‘distintes del castellà’ no tinguin ni tan sols nom propi és també una manera brutal i ben estudiada d’humiliar-les i de disminuir-les en l’àmbit públic. La llengua important té nom i les altres són subordinades ja des del primer minut, reduïdes a la simple condició de ‘llengües distintes de…’ I ara que ens vinguin a donar, a nosaltres, lliçons de realitat». Llegiu si voleu l’editorial complet tot seguit.

No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès

‘Drama’, una sèrie que TV3 ha estrenat fa poc, ha servit per a alçar una nova, i trista, polèmica lingüística. La sèrie en qüestió va ser enregistrada per a TVE en llengua espanyola, amb alguns tocs de català i, ara que l’emet TV3, no ha considerat necessari de modificar-la per al seu públic. Això ha despertat la indignació d’una part dels espectadors, però també el previsible envalentiment dels propagandistes del bilingüisme català-espanyol, subordinat a l’espanyol.

D’arguments per a justificar-ho n’exhibeixen uns quants, però tots d’un baix nivell argumental que fa caure d’esquena. Que no hi ha diners per a comprar sèries n’és un. Cosa que no explica de cap manera, ni pot justificar, per quin motiu, de totes les solucions possibles a aquest problema, l’única ha de ser precisament violentar la raó de l’existència de TV3. Un problema sol tenir moltes solucions possibles. Tu pots triar la pitjor, si vols, com passa en aquest cas, però aleshores no pots pretendre, si parlem seriosament, de fer-la passar com a única solució. Es podrien reemetre sèries, se’n podrien comprar encara més d’IB3, de la Televisió d’Andorra o d’À Punt, es podria prendre una decisió audaç i començar a passar sèries estrangeres en versió original subtitulada com fa amb molt d’èxit Filmin.cat… D’alternatives, n’hi havia moltes i qui hagi decidit de fer-ho d’aquesta manera que assumeixi això que ha fet i les raons que l’hi han dut.

Un altre argument, més ridícul encara que l’anterior, és aquell que diu que TV3 ha de ser un reflex d’allò que ells anomenen ‘país real’. Per tant, com que al país real es parla castellà, a la televisió també. L’argument, cínic, es desmunta en un tres i no res: a l’estat espanyol real els catalanoparlants representem el 20% de la població, de manera que el dia que totes les televisions espanyoles ofereixin un 20% de la programació en català, ja en parlarem. Mentrestant, l’argument no s’aguanta dret. A banda que menysté voluntàriament el fet clau que hauria de centrar la polèmica: la raó, fins i tot legal, que justifica l’existència de TV3 és la generació d’un espai audiovisual, cultural i industrial en llengua catalana. TV3, doncs, pot dur al límit moltes coses, pot provar d’anar més enllà i complir el seu objectiu original adreçant-se a un públic més ample, però això no ho pot fer al preu d’incomplir la raó de la seva existència, perquè aleshores és la Corporació que deixa de tenir sentit.

No esquivaré tampoc, finalment, un debat directament cultural: si acceptem aquesta tesi absurda, el pas següent serà exigir als novel·listes catalans pàgines senceres de text en espanyol o en francès, si l’escena passa a Tortosa o a Salses. Curiosament no, tanmateix, en occità, en amazic ni en xinès, com si als Països Catalans només es parlessin  tres llengües i prou: les dues del poder –l’espanyol o el francès, depenent de la banda de la ratlla de què parlem–, que sempre han de ser-hi representades i que tenen el privilegi d’aparèixer a tot arreu, i el català, que cada vegada ha de cedir més terreny, fins al punt que el monolingüisme en espanyol o francès sigui perfectament raonable i justificable, mentre el monolingüisme en català és condemnable en tot moment –adduint que no respon al ‘país real’. Portant l’argument a l’extrem, i permeteu-me la caricatura, hauríem d’entendre tots i trobar ben raonable que a ‘La catedral del mar’ cap catalanoparlant no fos representat com a tal ni parlés la seua llengua mentre que no es podria consentir que a ‘Jo confesso’ ningú no parlés castellà –i vés a saber si els personatges alemanys i tot haurien de parlar en castellà, per a ser més creïbles, com a estrangers…

Hi ha qui s’ha mostrat molt sorprès pel volum que ha agafat el debat i, evidentment, han trigat ben poc a aparèixer els ofesos que consideren que qualsevol defensa de la llengua catalana és una mostra d’intransigència. Que ho facin els nacionalistes espanyols no ens hauria d’estranyar gens. Són allò que són, sempre ho han estat i tenen un objectiu clar en el qual no defalleixen: eliminar el català de la vida pública i quan puguin de la privada també. En canvi, ja m’ha sorprès més l’arrogància amb què alguns independentistes s’han afegit a la desqualificació. És veritat que aquesta actitud normalitzadora de l’espanyol és una tendència visible i ben viva des que Oriol Junqueras, en un famós article a El Periódico, va decidir que la República Catalana tindria també el castellà com a llengua oficial, i Carles Puigdemont ho va acceptar, sense matisos. Però això no justifica res ni es pot fer servir com a argument d’autoritat. Encara menys sociolingüístic. Allò fou una opció política i es pot defensar com a tal, però a condició que es reconegui que va contra tot el que la sociolingüística mundial sap i predica sobre el contacte entre llengües. Normalitzar una llengua, qualsevol llengua, només es pot fer desnormalitzant-ne una altra, amb la qual estigui en contacte. Això ho sabem i això ha passat a tot arreu fins ara. En el nostre cas concret, doncs, no es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol al sud i el francès al nord. Són faves comptades –i, per cert, són faves ben evidents per a qui vulgui mirar la realitat del país.

La proximitat de la república i els interessos electorals són al darrere d’aquesta voluntat bilingüista de tant de risc, que va contra l’anàlisi feta sempre pel catalanisme i que fa planar una hipoteca terrible al nostre futur com a nació, com a cultura, com a comunitat. Aquesta peculiar invenció teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ prova de posar el carro davant dels bous sense voler assumir, o amagant, que així simplement no hi haurà ningú que el tiri. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència. I sense llengua i consciència no hi haurà nació. I d’això també, també, parlem tots plegats quan ens posem a discutir sobre la sèrie aquesta que ens proposa ara TV3.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dimarts 30 de juny del 2020