El 6 de gener ha estat un dia trist per Amèrica i també per la resta del món civilitzat. Ha estat un cop de bàrbars americans majoritàriament blancs, dirigit al cor polític de la nació i atiat des de la mateixa presidència que, malgrat el reduït balanç de víctimes mortals, la seva repercussió simbòlica és molt més gran, ja que assenyala d’alguna manera un punt de no retorn, com ens ho prova l’esglai visual desproporcionat que ens ha produït veure un tipus assegut a la cadira de Nancy Peliosi, la presidenta del Senat, amb els peus damunt la taula, un altre disfressat de búfal o uns altres brandant banderes confederades pel ‘sancta santorum’ de la sobirania popular com ho és el Congrés americà.
Cal recordar que el Capitoli també era un dels objectius dels terroristes de l’11-S del 2001. Aquest símbol del poder polític nord-americà era on havia d’estavellar-se, segons els plans d’al-Qaeda, l’avió comercial número 93 de United Airlines i que la resistència dels passatgers va fer que l’avió s’acabés estavellant en un camp obert. Segons diversos mitjans americans, els assaltants del Capitoli s’autoidentifiquen com a ‘nacionalistes blancs’, i la realitat és que no deixen de ser, com el seu líder Trump, supremacistes blancs, racistes xenòfobs i masclistes, que no varen acceptar la derrota del seu comandant en cap i que estaven disposats a subvertir el resultat de les eleccions amb violència i amb l’ús de les armes de foc, que molts d’ells portaven a sobre quan van irrompre al Capitoli. Alguns es pregunten si el que va passar als Estats Units podria passar a casa nostra, és a dir si existeixen a Europa, Espanya o Catalunya unes circumstàncies que ho faci possible. És veritat que els Estats Units no són Europa i no es poden fer paral·lelismes i comparacions fàcils. Als EUA el govern federal, la Casa Blanca, són una estructura poderosa en una ciutat que fou creada per ubicar-hi el poder polític, en canvi Europa està feta d’estats petits i d’històries molt més antigues que l’americana.
Ara i aquí, es vol comparar també l’assalt al Capitoli amb el cop d’estat del 23-F al parlament espanyol, ordit encara no se sap ben bé per quins elements militars o monàrquics. La majoria dels acadèmics que estudien cops d’estat i règims polítics coincideixen a rebutjar, amb bones raons, que el que ha passat als EUA fos, efectivament, un intent de cop d’estat. Sense minimitzar la gravetat dels esdeveniments (començant per la necessària tolerància policial a la invasió del Capitoli), sembla més aviat que les institucions nord-americanes són prou robustes, i el dia 20 el guanyador legítim de les eleccions assumirà el poder sense més entrebancs. I, encara més, el Partit Demòcrata controlarà també el Congrés, tant la Cambra de Representants com el Senat.
Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, des d’alguns cercles espanyols s’ha volgut relacionar l'assalt al Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya. La comparació ja és forçada en si mateixa, però amb la intenció d’atacar com sigui el procés català, s’assegura que hi va haver molta més violència per part dels catalans que per part dels seguidors de Trump i molts aprofiten per felicitar les forces policials espanyoles que varen apallissar els ciutadans catalans. Com escriu Víctor Alexandre, en el seu article titulat ‘L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya’, a Madrid també s’ha intentat comparar els fets ocorreguts el 6 de gener als Estats Units, amb el suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme, tot sigui per mirar d’embrutar tant com es pugui el procés català. Llegiu l’article tot seguit.
L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya
Aquests dies, a Catalunya, arran de l’assalt al Capitoli de Washington, un assalt empès des de la Casa Blanca per Donald Trump i executat pels seus partidaris, estem sentint diverses veus espanyolistes, especialment Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, que comparen aquest fet amb un suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme. La comparança és tan grotesca, tan esperpèntica, que seria per petar-se de riure si la situació no fos tan greu. És greu als Estats Units, pels fets que coneixem, i és greu a Catalunya, pel fet de tenir els nostres governants injustament empresonats o a l’exili. Però ja que Ciudadanos, amb C de caciquisme, han equiparat l’assalt de Washington al procés català, comparem ambdós casos i veurem què tenen en comú. Perquè sí que en tenen, de coses en comú, però no pas les que visceralment han perbocat Arrimadas i Carrizosa, sinó justament les que el seu discurs pretenia amagar.
Donald Trump va perdre les eleccions als Estats Units, l’Estat espanyol va perdre les eleccions a Catalunya. Donald Trump es nega a reconèixer-se perdedor, l’Estat espanyol es nega a reconèixer la seva derrota. Donald Trump pretenia guanyar als tribunals allò que ha perdut a les urnes, l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals allò que les urnes li neguen. Quina és la diferència? Senzilla: els tribunals nord-americans no són un cau franquista, els tribunals espanyols sí.
No vull pensar què li hauria passat a Jimi Hendrix, en cas de ser català, si avui hagués tocat l’himne espanyol com va tocar el dels Estats Units, el 1969 a Woodstock. Hendrix, al·ludint al comportament del seu país en la guerra de Vietnam, va agafar la guitarra i va convertir l’himne nacional en un conjunt de sons que reproduïa el so dels avions de guerra, la xiuladissa de les bombes, el soroll que aquestes feien en esclatar, els trets dels fusells i de les metralladores i els xiscles de les víctimes. No cal dir que als polítics conservadors no els va fer gens de gràcia. Però no és pas el mateix ser conservador que ser feixista. Per molt menys, per haver blasmat una monarquia corrupta en les seves cançons, el cantant mallorquí Valtònyc va ser condemnat per l’Estat espanyol a tres anys i mig de presó i és avui a l’exili protegit per la justícia belga.
Però continuem amb les comparacions Washington–Catalunya que tan irreflexivament han volgut fer Arrimadas i Carrizosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Donald Trump, ajudat per un bon nombre de mitjans de comunicació, va empènyer la gent a violar la voluntat de les urnes per mitjà de mentides en un intent de legitimar-se tot desacreditant els justos guanyadors. L’Estat espanyol, amb el seu rei al capdavant i el suport de PP-PSOE-Ciudadanos-Vox, així com de jutges i fiscals i la immensa majoria de mitjans de comunicació, ha empès els espanyols a odiar Catalunya, tot cridant “¡A por ellos!”, en un intent de legitimar l’ús de la violència contra la seva gent i els seus polítics democràticament escollits.
No és estrany que dues dictadures com Turquia i la Xina s’emmirallin amb l’Estat espanyol i el presentin com a argument per continuar violant els drets humans dels seus dissidents. “Per què em renyeu a mi i no renyeu Espanya?”, pregunta Turquia a la Unió Europea. “Per què em renyeu quan apallisso, empresono i emmordasso els meus dissidents de Hong Kong i, en canvi, us feu l’orni quan Espanya apallissa, empresona i emmordassa els catalans?”, pregunta també la Xina.
Espanya és un Estat que a través dels seus governants, tribunals i cossos armats viola els drets humans. Ja li ho han retret les Nacions Unides, Amnistia Internacional i diversos tribunals europeus, però la resposta que reben és que la “Unidad de España” està per damunt dels drets humans. És la religió espanyola. Una religió inquisitorial que ve de la caverna i que diu que la convivència a Catalunya es fonamenta en la prohibició de la seva llibertat. En això té elements en comú amb els supremacistes blancs nord-americans. Un d’ells deia davant les càmeres de televisió: “Vull veure com s’enfonsa el Capitoli sobre aquest Congrés covard que, a més, ha girat l’esquena a Déu”. A Déu. Tots els supremacistes invoquen Déu. Cadascun hi posa la cara que vol, per exemple la “Unidad de Espanya”, però Déu sempre és amb ells. Ja ho deia Bob Dylan a “With God on our side”: “Sóc d’un país anomenat Midwest. M’hi vaig criar i em van ensenyar les lleis de la convivència. I aquest país té a Déu de part seva. Ho diuen els llibres d’història, ho diuen de manera tan bonica que fa goig. Carrega la cavalleria, cauen els indis. Carrega la cavalleria, moren els indis. El país era jove, tenia a Déu de part seva”.
La violència dels milers de nord-americans que van assaltar el Capitoli de Washington contrasta amb el pacifisme exemplar dels dos milions i mig de catalans que el Primer d’Octubre van ser ferotgement apallissats per les forces policials espanyoles pel sol fet de votar. Pel sol fet de votar! Però continuant amb les comparacions, mentre als Estats Units l’endemà mateix de l’assalt van ser diversos els dirigents de la policia que van plegar del seu càrrec, a l’Estat espanyol no sols hi romanen ben cofois, a més a més han estat felicitats, remunerats i condecorats.
Finalment, dins aquest marc de comparacions, només recordar que als Estats Units els presidents els escull el poble, no el Govern o els jutges, com fa Espanya a Catalunya. Espanya, quan el president escollit democràticament pel poble català no li agrada, el criminalitza, l’empresona o l’inhabilita perquè no pugui exercir. Només en els darrers tres anys ha fet això quatre vegades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Torra. Quatre. I no tinguem cap dubte que, si guanya Laura Borràs, farà exactament el mateix. De fet, ja fa temps que s’estan esmolant les eines en aquest sentit. No hi ha candidat que odiïn més profundament que Laura Borràs, no hi ha candidat que els faci més por. Donald Trump violava la democràcia “per salvar Amèrica”, l’Estat espanyol viola la democràcia “per salvar Espanya”. Donald Trump i l’Estat espanyol tenen molt en comú. Especialment la seva divisa: tots dos violen els drets humans “per salvar la democràcia”.
Víctor Alexandre
Escriptor
Article publicat al digital elMón el dilluns 11 de gener del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada