Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




19 de gener 2021

Majories i minories

La democràcia no és altra cosa que un joc de majories i minories. Quan una determinada majoria guanya unes eleccions adquireix la capacitat de formar govern. Si ha guanyat per poc, però, haurà d’arribar a algun tipus d’acord addicional o coalició per formar una majoria més estable. El tema d’assolir el 50+0,1 per cent de vots per aconseguir la independència d’un país és una polèmica que ha fet vessar rius de tinta en tots els diaris. La majoria per un vot, és majoria. A cada enquesta, els partidaris de l'aritmètica simple augmenten, encara que sigui per endegar un procés de tanta transcendència com la creació d'un estat independent.

En una recent entrevista feta a la presó de Lledoners, el president d'ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat que no hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor, i que cap país l'ha assolit amb el 50% de la societat en contra. Aquestes afirmacions del líder d’Esquerra són si més no discutibles. Tothom estarà d’acord en el fet que, si un 50% de ciutadans voten en unes eleccions a favor de la independència, ho fan perquè estan a favor de què el seu territori se separi de l’Estat matriu. En canvi no és tant clar que el 50% restant hi estigui en contra. Potser un percentatge més o menys alt, està d’acord en la segregació del seu territori, però en determinades circumstàncies o sota algunes condicions.

Això és el que succeeix a Catalunya quan es vota en qualsevol contesa electoral. L’única manera de saber amb exactitud el percentatge de població que no vol la independència, és fent una consulta en forma de referèndum unilateral, acordat o no amb l’estat espanyol. Malgrat tot arribats a aquest punt, potser encara trobaríem gent que votarien en contra de la independència per la por a un enfrontament civil, a les represàlies contra les empreses catalanes, a la presència policial als col·legis electorals i també potser a l’amenaça militar. Per tant mentre s’intenti resoldre la batalla política amb el tauler de joc autonòmic i per tant espanyol, res canviarà, és a dir els resultats de les eleccions seguiran essent d’un 50% de representació de partits que no defensen la independència, perquè aquests són vistos com una forma de donar resposta a aquestes pors. Hi ha gent a Catalunya que no vol la independència, però això no vol dir que hi estiguin realment en contra o que s’hi oposarien fermament. Arribat al cas l’acceptarien i ja està. Com tots els catalans acceptem ara no tenir independència i no ens n’anem enlloc. Al capdavall la independència és bona per a tothom, fins i tot per aquells que no la volen, però la situació actual no és bona per a ningú, i això hi inclou els unionistes que s’aferren a una pàtria espanyola que els ha deixat a l’estacada en molts aspectes.

El president Quim Torra ha enviat un subtil missatge a Oriol Junqueras recordant-li que a Escòcia “la independència es guanya o es perd en funció del 50% i ningú ho qüestiona”, i ha fet un plantejament lògic de l’assumpte: “Si hem estat dependents (feixismes a part) perquè teníem un 50% en contra, per què no podem ser independents si ara tenim un 50% a favor?”

Tampoc és cert que cap país hagi assolit la independència amb el 50% de la societat en contra, com diu el líder d’ERC, ja que en moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència, com ho escriu en un editorial en Vicent Partal, posant els exemples de Finlàndia el 1917, de Letònia el 1990, de Bòsnia el 1992, de Montenegro el 2006 o també de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals. Tot aquest debat l’analitza acuradament un dels ideòlegs del projecte de la Crida Nacional per la República, Agustí Colomines, en el seu article ‘La trampa del 50%’ on manlleva les paraules del mateix Partal que ha afirmat que “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”. Llegiu l’article d’en Colomines tot seguit.

La trampa del 50%

Dijous passat, ElNacional.cat va entrevistar Oriol Junqueras, el president d’ERC encara injustament tancat a la presó. Ja sabem com les gasten els poders de l’estat espanyol, especialment el judicial. La preservació de la unitat d’Espanya, al preu que sigui, ens ha portat a una situació límit, en la qual els drets civils i humans són conculcats amb una falsa aparença de constitucionalitat. Aquest no és un fenomen que afecti tan sols Catalunya. S’ha repetit un munt de vegades arreu del món. La lluita de moltes minories nacionals que han volgut independitzar-se ha acabat en tragèdia. Que els ho preguntin als armenis o als kurds, dos pobles que han estat objecte de tota mena d’atropellaments. O als sahrauís, que fins al 1976 eren considerats espanyols, però que després van ser abandonats a mans de la monarquia constitucional marroquí, com ja va indicar el meu amic i antic alumne Alberto Maestre en un bon llibre. Els anomenats Homes del 28 d’octubre (Tomáš Garrigue Masaryk, Edvard Beneš i l’eslovac Rastislav Štefánik) van impulsar activitats diplomàtiques i militars per aconseguir la independència de Txecoslovàquia el 1918, un estat que va desaparèixer el 1989, i això els va portar a l’exili. La repressió ha estat la tònica dels estats consolidats contra les minories, com va deixar escrit el malaguanyat Jordi Ventura a Sis rostres del nacionalisme a Europa.

El més destacat de les declaracions de Junqueras queda reflectit en el titular de l’entrevista realitzada per Marina Fernández: “Cap país ha arribat a la independència quan té el 50% en contra”. La resposta exacta de Junqueras és com un sí però no per acontentar la seva parròquia: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor. I no hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra. Cap ni un”. És evident que per guanyar un referèndum cal superar el 50%. La segona part de l’afirmació és una bertranada pleonàstica. ¿Què vol dir realment el president d’Esquerra? O millor encara: ¿què insinua amb aquesta calculada ambigüitat? Reprodueix la consigna que els dirigents del partit republicà escampen a l’uníson: que l’independentisme és minoritari i, per tant, que cal optar per la via lenta per acumular forces. El raonament té un forat molt gran, segons Francesc Abad, un gran especialista en l’anàlisi demoscòpica. En un fil de piulades recent, Abad explicava que si traslladéssim a vots les enquestes del CEO, el 48,7% a favor de la independència que reflectien el 2017 es projectaria clarament, inclús amb una participació de més del 80%, per damunt del 55%. ¿No és prou un percentatge així per validar la separació?

En una altra entrevista, l’exconseller Raül Romeva va posar en qüestió la fortalesa actual de l’independentisme per justificar els acords amb els comuns amb l’esquer que estan a favor del referèndum. Potser que ens traguem la bena dels ulls, perquè tothom pot veure que el govern de coalició espanyol no té cap intenció de propiciar ni l’amnistia ni el referèndum, malgrat el que digui Jaume Asens, president del grup parlamentari de Podemos-Comuns. Les trampes estan a l’ordre del dia. El 14 de setembre de 1946, les Illes Fèroe van celebrar un referèndum d’independència i el sí va assolir el 50,74% amb una participació del 95,9%. Dinamarca es va negar a reconèixer aquella independència argumentant que una majoria de votants feroesos (49,26%!) no hi havien donat suport. Així doncs, no és el tant per cent el que dictamina la victòria, sinó el reconeixement de l’estat del qual depenies o de la comunitat internacional, que és el que va passar a Kosovo. El 22 de setembre de 1991, Kosovo va celebrar un referèndum, que la comunitat sèrbia va boicotejar, però els partidaris de la independència van assolir un 99,98% de vots amb una concurrència del 87%. La comunitat internacional havia establert que la participació havia de ser del 66,7% del cens i que la meitat dels votants es manifestessin a favor de la secessió. No va servir de res. La declaració unilateral d’independència de Kosovo no va arribar fins al 2008 i el govern del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, un altre “progressista”, es va negar a reconèixer-la i va fer retirar les tropes espanyoles d’aquell territori per manifestar la seva disconformitat, amb els ulls posats a Catalunya, amb l’autodeterminació kosovar.

Per dedicar-se a la política cal saber una mica d’història. Junqueras és historiador i, com que té una memòria prodigiosa, sap un munt de coses. Però des que es dedica a la política sovint menysprea el que estic segur que sap perfectament. En l’era de les notícies falses, les distorsions i el populisme, és fàcil caure en la trampa dels tants per cent que sempre esgrimeixen els espanyolistes. Posats a apel·lar a percentatges d’adhesió, també seria legítim defensar que no es pot imposar l’autonomia al 90,18 % dels votants que l’1-O va aprovar la independència en un referèndum amb plenes garanties legals, només alterades per la intervenció policial, i en el qual va participar un 43,03% del cens. Junqueras és a la presó, precisament, perquè formava part del govern que va organitzar el referèndum i de moment no se n’ha desdit. Catalunya no és independent, com els kosovars no van ser-ho el 1991, i l’únic punt feble en el cas català és la baixa participació, el que aconsella una repetició del referèndum en millors condicions. El temps d’espera no és, tanmateix, el que ha de determinar l’estratègia de l’independentisme. La disputa entre estratègies no és sobre tants per cents, sinó sobre com assolir una via que permeti proclamar la independència, mitjançant un referèndum, i que duri almenys fins que unes noves generacions decideixin una altra cosa, com va passar a Txecoslovàquia, avui desintegrada en dos estats: Txèquia i Eslovàquia.

Com que sembla que la qüestió del tant per cent és importantíssima per a ERC, posem uns quants exemples d’estats sobirans que han assolit la independència amb un percentatge elevadíssim de ciutadans que s’hi oposaven, que vorejava la meitat dels que van anar a votar. Els resultats dels dos referèndums que van perdre els independentistes del Quebec i que els va condemnar a l’estatus que tenen actualment, són similars als obtinguts pels contraris a la independència d’estats avui dia consolidats. Libèria va independitzar-se el 1846 amb un 52% a favor i un 48% en contra; Sud-àfrica va fer-ho el 1960 amb un 52,3% a favor i un 47,7% en contra; Malta el 1964 amb un 54,5% a favor i un 45,5% en contra; Montenegro el 2006 amb un 55,5% a favor i un 44,5% en contra. Els resultats es podria dir que van ser tan ajustats com el dels quebequesos però en un sentit invers. Els escocesos van acordar amb Londres un referèndum d’independència el 2014 i el van perdre perquè el suport a la secessió només va assolir el 44,7% davant el 55,3% dels que s’hi van oposar. La participació també va ser molt alta, del 84,6%, la qual cosa demostra que les coses importants mobilitzen els electors i la democràcia en surt reforçada si l’estat no hi oposa les porres. Ara, Sturgeon assegura que hi tornaran i potser guanyaran. Aquesta és la qüestió. Espanya és una monarquia constitucional i parlamentària de baixa qualitat democràtica, mani qui mani. Junqueras, doncs, s’equivoca perquè, com ha escrit Vicent Partal, “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat en el digital  ElNacional.cat  el dilluns 18 de gener del 2021