Darrerament, però sembla que les mascaretes, o potser millor dir les ‘caretes’, van caient i mostren el veritable rostre dels polítics que ens manen des del centre d’Espanya. Ens havien dit que volien un ‘diàleg’ i el que en realitat volen és una rendició incondicional. Des de la Moncloa ens volen presentar a Pedro Sánchez com el president espanyol més compromès de la història en l’aposta pel diàleg amb Catalunya i la Fiscalia (de qui depèn?) ha presentat el recurs perquè es retirés el tercer grau als presos polítics. L’endemà que el jutge revoqués el tercer grau dels presos independentistes de Lledoners, Dolors Bassa s’ha mostrat “decebuda i enganyada” pel govern espanyol. L’episodi del Parlament Europeu, amb l’aixecament de la immunitat dels tres parlamentaris catalans, és especialment rellevant: ¿com casa voler desjudicialitzar el conflicte i deixar els eurodiputats de Junts en mans del Suprem? ¿Com lliga dir que es vol passar pàgina amb el fet de fer tot el possible per evitar que els presos tastin, ni que sigui temporalment, una llibertat que se’ls ha privat des del 2017?
En tots aquests anys l’estat espanyol no ha fet res per seduir els catalans. Espanya fa segles que es comporta de manera absolutament dèspota amb Catalunya, però no ens pot aniquilar perquè necessita els nostres diners i el nostre treball per a sobreviure i seguir fent veure que és un estat poderós. El seu diàleg només ha estat un monòleg traduït en cops de porra i més repressió. El 3 d’octubre del 2017, amb el discurs del Felip, va quedar clar que de l’Estat no es podrà esperar mai el reconeixement de la sobirania de Catalunya, per tant sembla que l’estratègia dels unionistes consisteix a dividir els sobiranistes catalans i pot semblar que assoleixen aquest objectiu amb l’ajut dels tribunals. Però tan sols és un miratge i la realitat els va rebotant a la cara amb les sentències que des d’Europa es dicten a favor dels polítics exiliats. Com ha manifestat recentment, Thomas Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford (EUA): “Espanya encara arrossega un problema històric, no s’ha desfet de la seva visió castellana de fer guerra amb mitjans aparentment polítics”.
Això vol dir que els catalans no defallirem en el nostre objectiu d’aconseguir l’alliberament de Catalunya i que el nou Govern maldarà per dedicar totes les seves energies a recosir complicitats i a aparcar els retrets. Per posar un toc d’humor en aquests dies de foscúria política, res millor que llegir l’article que, sota el títol de ‘Finis Cataloniae’, ha publicat el periodista, Joan Rovira, on descriu la situació que, a parer seu, està provocant que Espanya es cregui erròniament que Catalunya està amortitzada i que aquestes darreres eleccions han sentenciat la fi de l’independentisme. Llegiu si voleu l’article tot seguit.
‘Finis Cataloniae’
Ja no es porta això de posar títols en llatí, i potser no impressiona tant com el febrer del 1939, en aquell inoblidable article de Carles Sentís on celebrava ple de joia la defunció de la Catalunya republicana i el renaixement de “l’autèntica” Catalunya. La real, que sempre queda bé, i que acostuma a coincidir amb “la reial” i “l’espanyola”, que és com Déu mana. La solemnitat del llatí fa que et vinguin ganes de buscar el primer picapedrer de guàrdia i demanar-li que agafi una llosa de pedra i escrigui amb tipografia immortal (una Trajan, per exemple) aquesta sentència dels déus. Com si hagués estat dictada des del cim del mont Sinaí. Finis Cataloniae, la fi de Catalunya. Poca broma. Se’t posen els carquinyolis per corbata.
Estem condemnats (i condemnades). Han tingut tanta paciència amb nosaltres, tanta, durant tants segles, però són tan bons, tant, que no ens bombardegen amb bales de canó sinó amb un missatge “por tierra, mar y aire”, que és com s’envien els missatges apocalíptics. Amb aquell to, “militar, por supuesto”, que tant agrada a les Espanyes.
Catalunya està acabada. Li espera una decadència que riu-te’n tu d’Albània o Corea del Nord. Ja no ens diuen que deixarem de ser europeus, perquè després del cas d’Escòcia (que ha aconseguit no ser independent i no ser europea) millor no remenar segons quins temes. Simplement ens diuen que ens morirem de gana, que acabarem conreant calçots i picant pedra per fer-ne pans, com fèiem abans de tenir la immensa sort de ser admesos a l’imperi madrileny. El 14-F la vam cagar. No vam votar el que tocava. Hem tingut tres anys i mig per fer-nos perdonar el 2017 i aquí estem, insistint en el nostre suïcidi col·lectiu.
I per acabar-ho d’adobar, i en això sí que tenen raó, fem el ridícul amb la SEAT-VW: una rebequeria infantil, ui, no, si hi va el monarca espanyol, el govern català prefereix amagar-se sota les pedres. Quina gran oportunitat perduda, mentre fan els seus tripijocs de partit, la mar d’entretinguts amb les seves joguines i discursos. I van i li regalen a Felip VI el titular més trampós: el mateix rei que trucava les empreses perquè marxessin de Catalunya (qui és el ruc que mata la gallina dels ous d’or?), ara es presenta com el rei que lluita per atraure inversions i crear feina. Amb la pasta que hi posarà l’Estat, de la qual encara no n’hem parlat, però un bon titular no té preu.
Atenció, espòiler: està en marxa una nova estratègia. Infinitament més intel·ligent i perillosa que els “piolins” i la repressió, tot i que evidentment tot està relacionat: o passes pel tub a les bones, quan ja estiguis per rendir-te, o t’obrim el cap o t’arruïnem la vida.
Catalans (i catalanes) només us espera la decadència, la ruïna, la misèria, si seguiu per aquest camí. Us carregareu Catalunya abans que sigui independent! Abans enfonsarem Catalunya que deixar-la marxar, però a sobre us en donarem la culpa a vosaltres. És el missatge de l’Espanya disposada a guanyar, activant tots els seus tentacles (econòmics, polítics i mediàtics) a Catalunya. Frustrada pel fracàs espectacular de l’operació Illa.
La fi del món, cada dia. La fi de Catalunya. Acuradament planificat i coordinat. No és una improvisació. Hi ha neurones al darrere. Tota guerra es planteja sobre el mateix: mira, val més que et rendeixis a la primera, perquè si no encara hi sortiràs perdent molt més. Traduït: por, por de la bona, a veure si et tremolen les cames, et cagues a les calces, obres les portes de la muralla i t’agenolles i dones gràcies per continuar amb vida.
Com deia Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, la millor victòria és la que s’aconsegueix sense combatre una batalla. Aquesta subtilesa exquisida, però, no està a l’abast de l’estil madrileny i espanyol de palo y tentetieso.
Tenim un problema: un relat tòxic, ben plantejat, potent. Perillosíssim. L’antídot no és aplaudir insensatament una política independentista que no té altre melic que ella mateixa, els indults, les amnisties fantasioses, les escorrialles de l’autonomia i el repartiment de parcel·letes de poder. Il·lusos: no hi ha altra oferta que la rendició incondicional, amb Sánchez o el Cid Campeador.
L’antídot és recordar que aquest és un país capat. I treure’n conclusions dures i realistes. Pot sonar una mica bèstia, en soc conscient, però la por funciona aquí fabulosament, ho enfanga tot. És el gran parany, creure’ns que amb Espanya estarem millor, com si en tants segles no haguéssim après res. Com si no haguéssim perdut res. El Finis Cataloniae són ells (i elles). I tenen una oportunitat històrica per aconseguir-ho.
Joan Rovira
Periodista
Article publicat al digital elMón el dilluns 08 de març del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada