Pel que fa a Esquerra Republicana i la CUP, han embastat un preacord de mínims que les seves respectives bases han aprovat. Pel que fa a Junts x Catalunya i ERC, l’acord sembla estar encara molt verd. Un escull important és el paper que ambdós partits creuen que ha de tenir durant aquest mandat el Consell per la República. Junts defensa que el Consell per la República sigui l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però ERC vol que la coordinació es faci a través d’un ens format pels tres partits i afegint-hi l’ANC i Òmnium. Aquest format seria similar al que es va reunir a Ginebra durant la legislatura anterior per a abordar moments clau, com ara la resposta a la sentència del judici contra el procés, però que va deixar de funcionar.
Junts x Catalunya defensa que el Consell per la República ha d'encapçalar el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l'1-O, assumint la preparació d'estructures per a l'estat català en un "context segur" i també representar-lo internacionalment. Per la seva banda ERC i la CUP preveuen donar un "marge" a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un "nou embat democràtic", sense concretar si ha d'haver-hi un altre referèndum. Aquest serà doncs el punt clau de les negociacions entre els tres partits, tenint en compte que ERC anomena la taula de negociació com de "diàleg" i és ben sabut que la distinció entre diàleg i negociació és ben diferent. Dialogar es pot dialogar sobre moltes coses (el temps, la salut, la família, l'esport...), en canvi negociar s'ha de fer sobre coses concretes i que interpel·lin els interlocutors.
El mateix MHP Quim Torra ha acusat ERC i la CUP de voler “amagar-se” darrere d’una taula de diàleg amb l’estat espanyol que, segons ell opina, “no serà útil”, ja que el document que han preacordat, preveu donar un “marge” a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un “nou embat democràtic”, sense concretar si ha d’haver-hi un altre referèndum. Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Una correcta reflexió arran d’aquestes negociacions preinvestidura, les escriu l’historiador, Agustí Colomines, en l’article titulat ’’L’error d'Esquerra”, que podeu llegir a continuació.
L'error d'Esquerra
Negociar no vol dir mercadejar. I tanmateix, aquesta és la sensació que està transmetent la negociació entre els partits independentistes per acordar la investidura de Pere Aragonès. Com que a Catalunya els governs de coalició són més aviat recents i les normes i els terminis per encarar la investidura s’havien aprovat en temps dels governs d’un sol partit, ara la negociació esdevé dramàtica. Acostumats al fet que Pujol feia i desfeia a plaer, la demora actual posa nerviosos els estats majors dels partits i la bombolla mediàtica que segueix el dia a dia dels pactes com si fos un reality show. No n’hi ha per a tant. És millor allargassar la negociació dos mesos, si és que calgués, que tancar un mal acord. El govern que surti del pacte entre Esquerra, Junts i la CUP ha de ser sòlid, suportat per un programa realista, de cap manera antisistema, i que s’allunyi de la política màgica, que consisteix a escriure sobre el paper una cosa i a la pràctica fer la contrària. Per tant, tal com vaig escriure en el meu article anterior, no passa res si Pere Aragonès, que de moment només compta amb el suport d’Esquerra i la CUP, fracassa en el primer intent de ser investit president. És tan sols el primer round.
Esquerra s’ha equivocat a l’hora d’abordar la negociació amb Junts. No és tan sols que els arrogants negociadors republicans —a alguns dels quals els sobra testosterona— decidissin “vexar” Junts amb la decisió d’iniciar la negociació amb la CUP. Ha estat més que això. El document de mínims, presentat com un preacord, signat entre Esquerra i els cupaires és, en la part substancial, favorable a la tesi dels republicans que ara toca apostar per la taula de diàleg. Com diu Lluís Llach, votant confés de la CUP, regalar dos anys al PSOE perquè sí, no és d’una gran sagacitat ni exigent. Ja estem acostumats a la solemnització del fum. Una de les discrepàncies entre Junts i Esquerra és, precisament, la negativa dels de Puigdemont a signar un xec en blanc —i amb un termini tan llarg— a una negociació amb l’estat que el PSOE dilata tant com pot. Junts reclama una periodització més curta i que, a més, sigui avaluada com aquell qui diu semestralment. El PSOE no és l’aliat de l’independentisme. Al contrari, vol desarticular-lo. Potser això convingui al sector federalista d’Esquerra, aquell que, com l’actual diputat republicà Joan Josep Nuet, és capaç de defensar-se davant del tribunal que l’està jutjant amb una frase que és, es llegeixi com es llegeixi, una contradicció. Un oxímoron: “Jo intentava passar l’independentisme pel filtre constitucional”. No hi ha independentisme constitucional, si no, és una estafa. És clar que Nuet ni era independentista quan estava a la mesa en nom de Catalunya Sí que es Pot, ni ho és ara que ocupa un escó a Madrid en representació d’Esquerra. Alguns dels 11 partits que integren la CUP tampoc no ho són, d’independentistes, però per al comú dels mortals els cupaires són el sector més exigent nacionalment. Secrets de la política catalana.
Amb un panorama com aquest, que a més va acompanyat d’un clar intent d’acabar amb el protagonisme des de l’exili de Carles Puigdemont (d’aquí la tornada en secret de Meritxell Serret o la campanya contra el Consell per la República dels propagandistes habituals), ¿qui podia esperar que el proper cap de setmana Aragonès fos investit president amb els vots de Junts? Esquerra s’equivoca quan confon Junts amb CiU. No dubto que l’anomenat sota govern de Junts a la Generalitat, la majoria provinent de CDC o del PDeCAT (com els consellers de l’actual govern), estiguin “viciats” i pressionin per arribar a un acord ràpid per seguir com sempre. Però negociar càrrecs sense pactar prèviament l’estratègia seria trair descaradament el programa amb el qual Junts es va presentar a les eleccions i va aconseguir un empat tècnic amb els socialistes i Esquerra. L’electorat d’Esquerra potser estigui d’acord amb l’estratègia normalitzadora imposada per Oriol Junqueras i pactada amb el PSOE. L’electorat de Junts, en canvi, va votar en clau de desobediència i per impugnar un possible procés de negociació, sorgit d’un pacte entre partits per investir Pedro Sánchez, que es converteixi en el nou processisme. Una altra roda del hàmster per tornar a dilatar indefinidament la resolució del conflicte. Girar full a terminis. En aquest sentit, és més partidista la famosa taula de diàleg que el Consell per la República, a la direcció del qual hi ha militants ben coneguts de la CUP, Esquerra, Junts i Demòcrates. A l’acte de Perpinyà anterior a la pandèmia va assistir-hi tothom.
El nou Govern no té, de moment, els suports necessaris per posar-se en marxa. En la línia de la conferència d’abans-d'ahir del secretari general de Junts, Jordi Sànchez, la portaveu parlamentària del partit, Gemma Geis, va insistir ahir que el partit aposta per un govern “fort i estable”, sota la presidència del candidat d’ERC, Pere Aragonès, però que encara no es donen les condicions, quan falten 48 hores per al debat d’investidura, per investir-lo. Previsiblement, per tant, no hi haurà acord ni divendres ni diumenge. No hauria de ser cap drama si Esquerra aprengués la lliçó i es posés a negociar amb Junts amb respecte i seriositat. Pendents del que farien o no farien els 9 diputats de la CUP, Esquerra ha deixat perdre els 32 de Junts. Els errors es paguen i les presses entrebanquen.
Agustí Colomines
Historiador
Article publicat al digital ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de març del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada