La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha demanat a Laura Borràs, que posi el prestigi del Parlament per damunt dels interessos personals. També l’expresidenta Carme Forcadell, s’ha posat molt exquisida quan diu: “La presidenta Borràs no ha de pensar en ella mateixa, sinó en el prestigi de la institució”. És clar, així, com a frase aïllada és impecable. Tots hi estem d’acord. ¿Però… ens està dient la Sra. Forcadell que dóna per vàlids, sense cap debat, els arguments d’aquest “tribunal de cuentas” podrit i corromput per a fer fora la segona autoritat del país? Per cert, Sra.Forcadell, el prestigi del parlament es va perdre quan no es va votar la independència, i vostès ens van dir que si l’havien votat. Després de sentir els àudios de Villarejo i conèixer la guerra judicial contra el sobiranisme crec que hauríem de ser més prudents a l’hora d’aplicar el reglament i esperar que hi hagi sentència ferma.
Laura Borràs es troba a les portes del judici pel presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2013 i 2017. L’honorabilitat de Laura Borràs no es deu al seu càrrec; es deu a molts i molts anys de dedicació desinteressada per la cultura, pels creadors, per la literatura, per la llengua, pel país, per la llibertat, per la sobirania, per la memòria, pels Països Catalans. I és així com els repressors no poden suportar la cultura, la saviesa, la intel·ligència. És així com els repressors no poden suportar la Laura Borràs. Està clar que hem de ser intransigents amb la corrupció, només faltaria. Però no hem de deixar que aquest o qualsevol altre tribunal espanyol polititzat sigui qui mani al Parlament català. És igual que la víctima sigui gent de Junts, d’Esquerra o de la CUP, aquí haurien d’anar tots a una. En el tema d’aquests contractés tramposos, cal recordar aquella frase de la Bíblia: “Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”. Estaria bé una llista de tots els contractes formalitzats a l’administració catalana… i d’arreu de l’estat, ja que és ben conegut que ERC tenia fins a 20 contractes amb l’empresa AraVinc S.L. per valor de 17.999 €. La demanda de dimissió que fa la CUP per “assumir responsabilitats polítiques” es basa en el material que s’ha trobat a l’Informe de la Sindicatura de Comptes. El problema que suposa aquesta demanda és que si apliquéssim el mateix ‘càstig’ a tots els casos on es vulnera l’article 86.2, haurien de dimitir milers de càrrecs polítics i tècnics, estatals, autonòmics i locals, d’absolutament tots els partits.
És per això que el judici polític que s’obre contra Borràs fa tot l’aspecte de ser una farsa. Més enllà de la seva innocència o responsabilitat, està ben clar que van per ella, no pas per les seves qualitats polítiques reals o suposades, sinó per la potencialitat del seu futur, i per l’escassa capacitat de submissió que ha mostrat (i encara ha de demostrar) en comparació amb altres dirigents teòricament independentistes i que s’aferren a taules d’indiferència. Aquesta mateixa teoria la desenvolupa molt encertadament el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ‘Torna la cacera de bruixes’, on escriu que als partits que lladren contra la presidenta del parlament “el que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan”. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.
Torna la cacera de bruixes
El terratrèmol en el sí de l’independentisme arran de la imputació de la presidenta del Parlament va més enllà, molt més enllà, d’un episodi procedimental o processal o parlamentari per afectar a zones més amagades, més fosques de la naturalesa humana. A les regions del subconscient.
L’odi, la ràbia i l’enveja que transpiren moltes de les declaracions públiques al voltant de Laura Borràs coincideixen en empènyer-la cap a la dimissió. És la reacció hostil del que Ibsen anomenava “la compacta majoria” en l’enemic del poble. Tots a l’uníson, ERC, Comuns, CUP, socialistes i, per descomptat, el bloc constitucionalista, amb VOX, el més constitucionalista de tots, al capdavant, mostren una rancúnia col·lectiva que recorda la dels habitants d’Hadleyburg en el relat de Mark Twain, quan se’ls fa veure el que en realitat són, una colla de mentiders, hipòcrites i impostors.
Les peticions de dimissió avant la lettre es justifiquen invocant el prestigi de les institucions. Cal pensar al bé comú, tu, i sacrificar-li els interessos personals. Com quan el sumo sacerdot Caifàs va demanar la crucifixió de Crist pel “bé de la ciutat” que l’importava un rave. Els polítics hem de donar exemple, tu. Sinó, com podrien cobrar pagues, viàtics i jubilacions sense treballar?
Aquest articulista no està mogut per cap biaix de simpatia de qualsevol mena amb el partit que Laura Borràs presideix. Fins i tot, sospito que a dins del partit hi haurà qui desitgi que la presidenta es tregui del mig. És humà. Les carreres tenen llurs exigències. Tampoc no troba l’articulista cap raó per donar-li un vot a favor, atès que ningú no sap quin és el seu projecte, si existeix. La defensa s’orienta per un senzill criteri de justícia commutativa. Cal tractar les persones com es mereixen i defensar llur dret a prendre les seves decisions a banda del que bordi la gossada a tot arreu, en rodes de premsa, tertúlies, declaracions de principis i articles d’”intel·lectuals” subvencionats i altres gripaus lletraferits.
Les ploraneres que demanen la dimissió preventiva saben, perquè tots tenen triennis al negociat de la política, del que viuen, que, si la presidenta dimiteix voluntàriament, ells mateixos serien els primers a presentar la dimissió com una prova de culpabilitat. Les coses de la moral són andròmines sense consistència i cadascú aprofita el que pot, oi?
Però, sobretot, saben que una dimissió prèvia els estalviaria la poc elegant tasca d’embrutar-se les mans suspenent directament la presidenta en aplicació de l’article 25,4 del reglament del Parlament. Els evitaria fer el paper de botxí a l’hora de foragitar un adversari polític amb pretextes de Tartuffe jurídic.
Perquè vet aquí el nu de la qüestió, un article d’un reglament que, en definitiva, és materialment inconstitucional, car nega la plena efectivitat del dret a la presumpció d’innocència. Sembla que es va incloure al seu dia per insistència de la CUP que, com sempre, va actuar a cop de la seva fantasia d’omnipotència infantil. O, com bons espanyols, més papistes que el Papa. Perquè l’article no deixa cap altra sortida que la destitució de la presidenta.
Per això volen fer-la dimitir com sigui, abans de passar al ‘dura lex sed lex’, dels fariseus, com van fer amb el president Torra. El que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan. Els Comuns van eliminar la seva limitació a dos mandats amb una reforma estatutària de tràmit per perpetuar al poder a la batllessa. Els de la CUP van resoldre un cas d’assetjament sexual sense aplicar cap protocol que es pogués defensar decentment en públic. Quant a ERC, les contradiccions entre el que la direcció diu i el que fa són tan nombroses com l’estirp d’Abraham. La llei, si es negativa, només s’aplica a l’enemic, mai a l’amic; i es diu llei de l’embut.
La possibilitat d’embrutar-se fins a convertir en enemic l’aliat i fer-ho palès és el que els treu de polleguera i la raó per la qual han encetat aquesta cacera de bruixes. Amb motiu, car Laura Borràs té un tarannà una mica bruixot, com el de la maga Circe, ja sabeu, la que convertia els homes en porcs.
Que és com quedaran si la presidenta no dimiteix pas i enfronta la seva destitució amb la dignitat que s’escau. Perquè al moment que el Parlament la faci fora, allí on sigui Laura Borràs, serà el Parlament.
Ramon Cotarelo
Escriptor i politòleg
Article publicat al digital elMón el dimarts 5 de juliol de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada