12-M, una jugada arriscada

Les eleccions convocades per Pere Aragonès pel 12 de maig constaten l’extrema debilitat d’un govern que no ha pogut culminar la legislatura del 52% de majoria independentista. Ni tan sols ha pogut aprovar els pressupostos amb més despesa de la història, És la conseqüència de la sortida del govern de Junts i d’abraçar-se al PSC amb l’agenda més convergent dels últims temps, que impedeix triangular una majoria amb els comuns encara que finalment hagi estat per l’entossudiment amb el Hard Rock, que no tenia cap assignació en els comptes.

Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ja volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una  En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fa pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i la de Clara Ponsatí/Graupera. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb el PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment de despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025.

La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o ha canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que ple replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament electoral ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar els pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els de 2025.

Els darrers anys s'han posat de manifest diferències substancials sobre el model de país, que cal que la ciutadania resolgui en una direcció o en una altra. Per això cal demanar als partits polítics que posin negre sobre blanc què pensen sobre qüestions cabdals com ara el model aeroportuari, les infraestructures, l'energia, el turisme, la immigració, l'habitatge, els impostos i el model de finançament, entre altres moltes coses. Catalunya té obert un conflicte polític amb l'Estat i aspira a tenir més sobirania, o fins i tot tota, però això no ha de frenar el debat sobre la resta de qüestions.

Ara serà la ciutadania la que haurà de jutjar l'actuació de cadascú en aquest vodevil dels pressupostos, on sens dubte s'han imposat els interessos partidistes als de país. La decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és encertada perquè dona la veu a la ciutadania perquè torni a repartir les cartes en el nou escenari que s'obre després que aquest dijous es va aprovar l'amnistia al Congrés i el poble pugui escollir els camins que ens han de portar a assolir la independència: negociació o revolució, o potser la rendició i plegar veles per acatar les lleis de l’amo Estat espanyol.

Un dels debats més potents que existeixen en aquests moments és el que envolta la possibilitat d’afegir més llistes independentistes a les tres que tenim ara i que, segons com es miri, potser només serviran per dividir encara més el vot sobiranista. Arribat el cas, cal preguntar-nos si la candidatura Ponsatí/Graupera i la Llista Cívica formés majoria, treballarien junts per l’interès general del País, o es barallarien com han fet els actuals protagonistes? Sembla que la llista amb més possibilitats d’assolir alguna representació al Parlament seria la Llista Cívica si es presenta amb la benedicció de l’ANC. Un dels membres fundadors d’aquesta plataforma, Àngels Folch, ha escrit un article titulat “Els plàtans mai no faran cireres”, on reflexiona a fons amb els pros i contres de la presentació d’aquesta llista. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Els plàtans mai no faran cireres

Fa gairebé sis anys i mig del Primer d’Octubre. Sis anys i mig perduts o molt mal aprofitats per a fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’aquell malaguanyat octubre.

Havia costat molt arribar on havíem arribat, i sabíem de sobra que és molt més difícil construir que destruir. No materialitzar la independència proclamada era destruir bona part de la feina feta. Algú dirà que això no és cert perquè tot és útil i tota pedra fa paret, però, si el xàfec que cau és tan gros que ho inunda tot, els camins s’esllavissen i normalment esdevenen intransitables, es destrueixen i cal refer-los.

Això és el que va passar l’octubre de 2017. Aquell octubre, tots vam cometre errors, començant pels polítics, els partits i les entitats, i acabant pels independentistes de base. D’acord. Tots vam cometre errors i cadascú ha d’assumir els seus.

Tanmateix, en lloc d’analitzar els errors i treure’n conclusions per a no tornar-los a repetir i reprendre la feina deixada a mitges, l’independentisme, majoritàriament, es va dedicar a llepar-se les ferides, a lamentar-se i a centrar les energies a fer front a la repressió, a fer costat als presos i als exiliats. Calia fer-ho, sí, però calia fer també altres coses que no vam fer. La prioritat era acabar la feina, no pas perdre energies en qüestions que, com hem comprovat, no estaven a les nostres mans. Calia dedicar-les prioritàriament a preparar el nou embat.

Però tampoc no serveix de res lamentar-se’n, ja està fet. Tanmateix, ens podem preguntar quin ha estat el balanç d’aquests sis anys. Tot i que la base independentista ha aguantat i persistir, els partits, en general, excloent honroses excepcions o moments determinats, han fet tot el possible per desmobilitzar, desanimar i dividir (a vegades amb l’excusa d’eixamplar la base!) i, entre això i la repressió de l’estat espanyol, entre tots, ho han acabat aconseguint. En són una prova els set-cents o vuit-cents mil vots independentistes perduts en les darreres conteses electorals.

I l’ANC, quin paper hi ha tingut en tot això? La desmobilització, lògicament, l’ha afectat. Aquell octubre del 2017 no va estar a l’altura, però el problema venia de lluny, concretament del 2014 quan l’ANC va començar a caure en mans dels partits, quan va renunciar a liderar el procés i va passar el lideratge als partits i a quatre dirigents que, com hem vist posteriorment, el seu objectiu, no confessat, era tan poc ambiciós i tan ingenu com el de creure que farien seure l’Estat espanyol a negociar (no la independència, sinó un procés d’autodeterminació pactat). Santa innocència!

Han calgut sis anys per a tornar a recuperar el lideratge i fer el que vam fer del 2011 al 2013: portar la iniciativa i no deixar-nos arrossegar pels partits. I ara, que finalment sembla que l’Assemblea ha recuperat la iniciativa i té clar que la seva raó de ser és posar les condicions per a fer possible la independència, sense deixar-se fer xantatge pels partits ni per ningú, ara resulta que surten detractors de sota les pedres, fins i tot d’una part dels que la vam crear. Realment és descoratjador veure com alguns dels que la van fer néixer, ara, se l’estan carregant i utilitzen uns arguments que, al meu entendre, no s’aguanten (alguns em semblen poc respectuosos i altres poc objectius amb el que ha passat aquests sis anys).

Algunes de les acusacions que se li fan a la llista cívica:

1. La proposta va en contra dels estatuts i del full de ruta

Els primers estatuts ja deixaven clar que l’Assemblea mai no es convertiria en un partit polític. Però el que proposa ara l’Assemblea i el que estan votant aquests dies els socis no és si volem o no que l’Assemblea es converteixi en un nou partit polític, ni tampoc si avalem que l’Assemblea es constitueixi en una agrupació d’electors. El que s’està demanant als socis és si estem d’acord que l’Assemblea impulsi una agrupació d’electors, cosa que no té res a veure amb un partit. Si el resultat de la consulta és afirmatiu, el que farà l’Assemblea serà facilitar la seva estructura per a fer possible la creació d’aquesta agrupació d’electors que, un cop creada, serà autònoma i els diputats que surtin elegits —si en surten— només es deuran al compromís contret amb els seus electors, no tindran cap dependència orgànica ni de cap mena amb l’Assemblea, ni l’Assemblea podrà prendre cap decisió ni dir-los què han de fer o deixar de fer. Els diputats que surtin elegits només es deuran al compromís contret, abans esmentat, i serem els votants els únics que els podrem demanar responsabilitats i explicacions.

2. Aquest espai electoral és necessari, però qui el creï no pot ser l’Assemblea

És un argument que fa gràcia per la seva ingenuïtat, qui l’utilitza sembla no tenir ni idea de què és una agrupació d’electors ni què cal fer per a poder-la presentar. Cal, per exemple, recollir un mínim de signatures equivalent a l’1% del cens electoral, cosa que, en el cas de Catalunya, significa unes 60.000 signatures, que s’han de recollir en un període de temps relativament breu. Qui és capaç de recollir en poques setmanes 60.000 signatures si no és una entitat amb una estructura territorial consolidada i molts voluntaris organitzats i disposats a recollir-les?

3. L’ANC no pot posicionar-se ni pronunciar-se per cap opció electoral

El president Puigdemont, el desembre del 2017, va demanar a l’Assemblea si l’ajudaria a recollir les signatures necessàries per poder presentar una agrupació d’electors. La pressió d’alguns partits per a evitar-ho era molt forta i l’opinió del secretariat estava dividida; finalment es va consultar els socis amb una interrogació prou ambigua perquè tot i que majoritàriament els socis van votar-hi afirmativament, s’interpretés el resultat de manera restrictiva impedint que les assemblees territorials fessin la feina de recollir les signatures necessàries, i això va impossibilitar recollir les 50.000 que es necessiten, i va obligar el president Puigdemont a acceptar el paraigua del seu partit per presentar-se a aquelles eleccions, cosa que se suposa volia evitar.

També semblen ignorar que ja l’AGO de l’abril del 2015 va aprovar un full de ruta on es deia textualment això: «Tanmateix, si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015, l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.»

4. Impulsar aquesta agrupació d’electors serà la fi de l’Assemblea

Un altre argument fal·laç: la creació de Junts pel SÍ el 2015 va significar la seva fi? És evident que no, tot i que la presidenta de l’entitat, proposada per ERC, va deixar el càrrec de presidenta de l’ANC per a presentar-se a les eleccions dins la coalició de Junts pel Sí, formada per sis formacions polítiques. Però, tanmateix, va significar una embranzida i un enfortiment de l’independentisme de cara a aquelles eleccions. Va desaparèixer l’Assemblea? Tampoc! L’Assemblea es va enfortir, va resistir la repressió, les crítiques, les multes, els atacs i després de tots aquests anys de decepcions i desenganys continua sent una entitat forta, amb molts més socis dels que té cap partit. El que de debò ha fet mal a l’Assemblea han estat les decisions que han suposat fer seguidisme dels partits o no parlar clar per por a trencar la unitat. La divisió, la manca d’unitat ja hi era i l’havien provocada justament els partits. I el fet de no parlar-ne obertament no només no va evitar-la, sinó que va contribuir a cronificar-la. Alguns partits la van atiar descarnadament d’ençà de 2014. És fals que aquests darrers anys s’hagi ampliat la base. La base es va ampliar mentre l’Assemblea era qui liderava i qui marcava la ruta (2012-2014). Va ser a partir del moment que es va deixar en mans dels partits i es va començar a fer córrer la idea que l’única feina de l’Assemblea era mobilitzar, quan va començar a perdre pistonada i l’independentisme ha anat perdent votants (i no pocs!). Els votants estem fastiguejats d’aquestes picabaralles i d’aquesta lluita fratricida entre partits.

5. L’ANC no pot fer política

On ho diu això? L’ANC ha fet política a partir del mateix moment que va néixer! O com se’n diu sinó del que va fer el 2012 aconseguint que CiU convoqués eleccions per a ‘Un Nou Estat d’Europa’? O que el 2013 mobilitzés els catalans fent la Via Catalana per a la Independència? L’ANC no és una associació cultural, ni esportiva, és una organització política que va néixer per fer política, per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya. El que, d’acord amb els seus estatuts, no pot fer l’ANC és convertir-se en un partit polític, però això no és el que es proposa que faci ara. Ara es proposa que impulsi i presti la seva estructura perquè algú pugui fer una agrupació d’electors i això no és convertir l’ANC en un partit polític, ni convertir-se en una agrupació d’electors, és simplement ajudar que algú ho pugui fer.

6. Cal una única llista independentista, però la que impulsi l’ANC serà una llista més i, per tant, en competència amb les llistes dels partits i en contra de la unitat.

Sembla que l’experiència i els fets constatats durant 12 anys no hagin servit per a res. Qui s’ha negat una vegada i una altra a fer aquesta única llista? Podem afirmar amb rotunditat que han estat els partits. Aleshores, qui és el responsable de la desunió? Per què accepten que hi hagi tres partits que es diuen independentistes que s’hi presentin i no els exigeixen que es presentin en una única llista? Simplement perquè és impossible i a més seria antidemocràtic. Doncs, exactament igual d’antidemocràtic és negar la possibilitat que s’hi presentin altres partits o agrupacions d’electors. O és que aquests tres partits tenen la patent de poder-se presentar en unes eleccions a Catalunya? És que tots els ciutadans no tenim el mateix dret? Per què posen en qüestió l’agrupació d’electors i no les candidatures dels partits? Per què l’agrupació dividirà i els partits no divideixen? I la pregunta és rellevant tenint en compte que alguns partits han fet el possible per evitar la unitat o fins i tot l’han dinamitada. Deixem de somiar desperts i toquem de peus a terra: la unitat, si és possible, només es donarà per la base, no a partir dels partits polítics que, com la paraula indica, són i representen una part, i cadascun treballa perquè la seva part sigui la que guanyi les eleccions i això no ho pot canviar l’ANC perquè forma part de l’ADN dels partits.

7. Amb aquesta proposta l’ANC divideix

Cal tenir barra per a fer aquesta afirmació! Repeteixo, qui ha dividit i divideix han estat els partits, també és just dir que uns més que altres.

8. Amb aquesta llista cívica l’ANC perd la transversalitat

La tan gastada transversalitat que ha estat l’excusa i l’arma que sempre han fet servir els partits per fer xantatge a l’ANC! La transversalitat que ens ha fet forts, ha estat i és la que hi ha la base de l’independentisme: diverses ideologies, opinions, edats… La transversalitat és això. És en els votants on hi ha la transversalitat!

Mai s’ha aconseguit la unitat.

Per acabar, si del 2013 al 2017, quan l’ANC havia acumulat un crèdit i una força brutal, no va poder aconseguir la unitat dels partits a l’hora de les conteses electorals, i hem anat veient com destruïen el que ens havia costat tant d’aconseguir, com es pot confiar que ara, en hores baixes, amb el desencís, desengany i desconfiança envers els partits, algú ara serà capaç d’aconseguir aquesta unitat? Si us plau, prou de fer-nos combregar amb rodes de molí o de voler fer entrar el clau per la cabota. Els plàtans mai no faran cireres.

PS: Aquest dimecres, el president Aragonès va convocar eleccions per al 12 de maig. Sembla que de cop i volta els ha agafat pressa. És que potser tenen molt interès a impossibilitar que altres opcions es puguin presentar. Deu ser que les veuen com a rivals reals. Ajudem a fer-les possibles. La independència necessita tothom, aquesta serà la veritable transversalitat. Els acords s’hauran de fer a posteriori i només per a un objectiu: fer efectiva la independència.

Àngels Folch

Membre fundadora de l’ANC

Article publicat al digital  elMón el divendres 15 de març del 2024.

Oriol Junqueras, dimissió?

Diumenge el poble va tornar a parlar i, malgrat l’elevada abstenció, podem dir que la seva veu va dir clarament que ja n’està tip d’aquesta comèdia. Aquestes eleccions municipals han esdevingut molt més importants del que s’albirava gràcies a la decisió d’una gran part de l’Independentisme de dir PROU a la rendició, a la mentida i a la traïdoria dels maleïts partits ‘pseudo-indepes’, molt especialment d’ERC. L’abstenció i la pèrdua impressionant de vots d’ERC  i de la CUP tenen una lectura tan evident que aquests partits seran incapaços d’acceptar-la. Junts x Catalunya ha tingut la sort de la conjunció dels astres, l’habilitat de diluir-se en tots els corrents interns i la capacitat de tenir alguna neurona encara activa, però tampoc no pot celebrar gran cosa, excepte la pírrica victòria de Trias a Barcelona.

Una possible explicació de la davallada d’ERC pot ser el lideratge i les accions d’Oriol Junqueras. Fins ara no hi ha ningú que doni un relat clar i coherent sobre la forma d’actuar de Junqueras. La majoria pensen que la seva transformació de comportament es deu a un bescanvi per la concessió del seu indult, uns altres pensen simplement que és un traïdor, i les raons poden ser diverses: ha prioritzat el partit per sobre la independència, està sotmès a un xantatge o és el seu ego ple de rancúnia i passió incontrolable pel poder. Cap d’elles encaixa, amb l’excepció potser d’un ego patològic. L’escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell a dimitir. Ara mateix, JxC ha ofert anar plegats a la convocatòria d’eleccions legislatives espanyoles. Sabent tot el que ara ja sabem d’ERC i de Junqueras aquesta proposta és un suïcidi. Sabem que Junqueras no és de fiar en absolut i que quan més mal ens pugui fer ens el farà.

Ara s’entén molt bé que un personatge narcisista i superb com Junqueras no pot llegir la realitat com ho fem la majoria dels mortals i no se n’anirà si no és que el fan fora els seus propis militants desintoxicats. Molts pensem que hi ha d’haver un relleu dràstic en els polítics catalans, no només a ERC. El cop que ha rebut l’independentisme és com l’avís que rep el fumador abans de deixar l’addicció. Què li passa a Oriol Jonqueres? Què li passa a Pere Aragonès? No entenen res o no ho volen entendre? Òbviament també suspenen en lectura i interpretació de la davallada de vots que han tingut en les passades eleccions municipals. Són incapaços de preguntar-se què estan fent malament? El mal que han fet és irreparable i imperdonable. Per ERC la paraula independència ha desaparegut del seu discurs. Ara, diu Aragonès, hem d’anar units per defensar la democràcia!, és obvi Sr. Aragonès que tots som demòcrates, però el que volem és la unitat que ens donarà la força per ser independents. S’ha de veure si la militància d’ERC serà capaç de fer un toc d’atenció seriós als seus dirigents. Si no rectifiquen, possiblement la davallada de vots que han tingut en les municipals, serà un joc de nens comparat amb la davallada que tindran a les properes generals.

És cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tant ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufián com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Com molt bé escriu la periodista, Pilar Rahola, aquestes eleccions han donat uns “Senyals poderosos” a l’independentisme per poder concloure que, sense un full de ruta clar i transparent, i un líder seriós i pragmàtic que ens meni cap a la separació d’aquesta Espanya vella i podrida, no s’assolirà mai el somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Llegiu l’article d’aquesta periodista tot seguit.

Senyals poderosos

Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldran anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.

A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit, sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘ressorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.

Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".

A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tan motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.

Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.

Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat al diari  El Periódico  el 29 de maig de 2023.

El Gran Desengany

El govern català ha tingut un escàs protagonisme durant la campanya per a les eleccions municipals, que contrasta amb el paper del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’hi ha abocat completament, com si s’hi jugués el coll. Aragonès ha estat en actes del partit, dóna suport als seus candidats i reivindica la seva obra, però, en canvi, té poca presència mediàtica.  Potser és encara bo que el president català s’hagi estalviat de fer grans promeses, com sí ha fet el president espanyol, que ha dit que posaria entrades de cinema a dos euros per als jubilats, l’Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària, etc., etc. Resumint, una orgia de promeses que no se les pot creure ningú amb dos dits de seny.

Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.

Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".

No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.

Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès

Brussel·les, 19 de maig de 2023

Benvolgut President:

Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.

El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.

El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.

Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.

Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.

Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.

Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els  catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.

Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.

Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.

Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.

El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.

En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.

Ben cordialment,

Clara Ponsatí.

Les mentides del President

Quan Pere Aragonès va presentar el seu programa de govern va fer dues promeses molt concretes: primer, que al cap de dos anys de la seva investidura se sotmetria a una moció de confiança i, segon que faria els passos necessaris per dur Catalunya cap a la independència. Doncs ni una cosa ni l’altra. No es recorda una època com la present, amb la presidència d’en Pere Aragonès, tan grisa, tan trista on realment hem esdevingut una autonomia sense cap influència, amb un govern que és de el més pobre que hi pot haver en un país tan potent com Catalunya.

Pere Aragonès (ER), que encara presideix la Generalitat, és un personatge que menteix al Parlament i enganya als catalans. El que va dir Aragonès en el discurs que va pronunciar al Parlament com candidat a la presidència de la Generalitat, xoca frontalment amb el que ara predica i practica. Avui no sosté el que digué llavors… «Cal un Govern de transformació que torni l’exigència a la política, que toqui de peus a terra, assumint compromisos ambiciosos i de mirada llarga que puguin ser AVALUATS periòdicament. Avaluar-nos i actuar amb la màxima transparència. En conseqüència, em comprometo a sotmetre’m a una QÜESTIÓ DE CONFIANÇA a la meitat de legislatura». La mentida i l’engany d’Aragonès l’haurien de portar, per ètica i patriotisme, a presentar la seva dimissió immediata en favor de la democràcia, el sobiranisme o la  independència, i Catalunya. En tot cas és justificable i exigible una moció de censura, no sols una qüestió de confiança. I és que Aragonès, net d’un alcalde franquista enriquit durant la dictadura, s’ha traït a si mateix.

En comptes de complir les seves promeses, Pere Aragonès treu un altre conill del seu barret de mag: “L’acord de claredat”, copiat del que va intentar el govern canadenc i que va servir només per frenar el procés d’independència. Malgrat que Parlament de Catalunya va refusar aquesta proposta el mes de setembre, quan va rebre solament el suport dels comuns, l’executiu va presentar un full de ruta sobre com hauria d’avançar aquest acord i qui hauria d’intervenir-hi. Culminaria a principi del 2024 i hi intervindria un consell acadèmic, partits polítics, la societat civil i la ciutadania. Pel que fa al consell acadèmic, comencem malament, ja que Aragonès nomena, per formar-ne part, ni més ni menys que a la politòloga espanyolista, Astrid Barrio, que en unes declaracions va manifestar que el referèndum "no és pacífic" perquè "és imposat", que "és un fet violent" i "un risc per la democràcia i l'estat de dret". Fantàstic.

La claredat independentista és ben clara, són les mateixes condicions de l’1-O del 2017, la mateixa pregunta, el 50+1% de respostes afirmatives, la participació homologable a aquest tipus de processos dins l’àmbit europeu, delimitat sols al territori que es vol autodeterminar, i el caràcter vinculant, sols hi manca una cosa, el compromís del Regne d’Espanya de reconèixer el resultat que n’esdevingui i entrar immediatament en la negociació de repartiment d’actius i passius i d’immediata aplicació. Per això resulta molt interessant l’article titulat  ”De la claredat a la foscor”  que va escriure el periodista, Jordi Barbeta, on analitza la proposta de l’Acord de Claredat que ha anunciat el president Aragonès i afirma que aquesta oferta sembla ben bé un “parlar per parlar”, i que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà pas prou. Llegiu, si voleu, l’article d’en Barbeta a continuació.

De la claredat a la foscor

Vejam si ens aclarim d’una vegada. Ara per ara, la independència de Catalunya només es pot aconseguir mitjançant una insurrecció organitzada, que a més tingui èxit en el camp de batalla i sigui reconeguda internacionalment. L’Estat espanyol mai estarà ben disposat a cedir a les bones el seu domini i no cal discutir que la seva superioritat militar sempre serà determinant. Aquesta opció la podem descartar perquè els catalans sempre han estat un poble més comercial que conqueridor i pocs estan disposats a jugar-se la vida ni el patrimoni. Ja he escrit altres vegades que l’Estat està disposat a matar i els catalans, que no són tan rucs, s’estimen la vida. Això és més clar que l’aigua.

Probablement per això, el president Aragonès i el president del seu partit, Oriol Junqueras, ja han deixat clar que renuncien a la declaració unilateral d’independència i aposten per acordar amb l’Estat un referèndum d’independència. Això recorda molt el mite de Sísif. Aquell que es va passar de llest i els déus el van condemnar a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on havia de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim i així indefinidament.

La idea del referèndum pactat ja es va plantejar fa uns anys des de Catalunya i amb alguns suports a Espanya. A Catalunya, el grup d’experts liderats per Carles Viver i Pi-Sunyer va elaborar un informe sobre les possibilitats constitucionals d’una consulta. Però a Espanya també es van prodigar articles i dictàmens de juristes de reconegut prestigi, inequívocament contraris a la independència de Catalunya, que avalaven la legalitat d’un referèndum a Catalunya. Un pare de la Constitució com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia escrit: “La autodeterminación como consecuencia del principio democrático es una indeclinable reivindicación de la conciencia nacional. Tanto por ser esta integradora como democratitzadora (...) la autoidentificación en la que la autodeterminación consiste ha de responder a los títulos históricos y a las señas de identidad que configuran cada pueblo que se autodetermina. La autodeterminación no es invención arbitraria, sino necesidad histórica” ( Derechos históricos y Constitución, Taurus 1998). Un altre jurista, que va ser membre del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va escriure el següent: “Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum… Pero si [el Gobierno catalán] lo ha pedido es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento) la idea de una España sin Catalunya.(El País 8/10/2012).

Un tercer jurista, catedràtic de Dret Constitucional, fundador de Ciutadans, el profesor Francesc de Carreras va escriure això a La Vanguardia el 20 de setembre de 2012 “A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?(...) Y la única manera de averiguarla es votando. Todo lo aquí planteado no es nuevo, ya que encaja dentro de la filosofía del dictamen del Tribunal Supremo del Canadá de 1998 en relación con la hipotética secesión de Quebec (...).  Si una comunidad plantea seriamente que desea separarse de España, la única salida democrática, agotadas las posibilidades de acuerdo, es utilizar los procedimientos previstos en nuestro Estado de derecho”.

Tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre’l a referèndum. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara

Existien vies constitucionals per fer el referèndum. Fins i tot els socialistes catalans van defensar durant un temps el dret a decidir. El referèndum es podia fer i el Parlament va demanar l’any 2014 al Congrés el traspàs de la competència per convocar-lo. La proposició de llei catalana, defensada pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, va ser rebutjada per 299 vots contra 47. Tenia majoria absoluta el PP, però no era una qüestió de majories o minories, ni de legalitat constitucional, era i és una qüestió d'estat i l’Estat —tornem-hi— no està disposat a cedir el seu domini. Encara més, de llavors ençà l’Estat no ha fet més que rearmar-se per infligir una derrota als catalans, no només política, també judicial, econòmica, fiscal, cultural i lingüística, perquè no puguin aixecar el cap per una generació. Ja ho va dir Espartero, “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

Així que la proposta d’Acord de Claredat que ha tornat a anunciar el president Aragonès sembla ben bé un “parlar per parlar” que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà prou. No és una mala tàctica la que practica el partit d’Oriol Junqueras, que consisteix a ocupar l’escenari politicomediàtic aplicant la teoria daliniana, “que parlin d’ERC encara que sigui bé”. És també si fa no fa la mateixa tesi aplicada al futbol de Johan Cruyff sobre la possessió de la pilota: “Mentre la tenim nosaltres, no la tenen ells”. Fins ara el parlar per parlar ha donat bons resultats a ERC i probablement li'n continuarà donant. Les enquestes preveuen que a curt termini ERC no tornarà a guanyar gaires eleccions, però també assenyalen que sempre tindrà prou representació per col·locar la seva gent en els diferents governs municipals, comarcals, provincials i nacional i aquest és el poder polític que perdura fins que arribin temps millors. Ara bé, tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, al màxim que podria arribar és a una reforma de l’Estatut. Un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre a referèndum. El fitxatge de la professora Astrid Barrio per dissenyar la proposta ja marca el camí. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara.

Arribats a aquest punt, com els catalans no se’n surten amb la política, no tindran més remei que canviar el xip, ser resilients i buscar-se la vida en altres terrenys més propicis. Potser la tecnologia oferirà en el futur nous instruments perquè els ciutadans s’independitzin progressivament de l’Estat pel seu compte. La intel·ligència artificial, la tecnologia blockchain, les criptomonedes... ja estan propiciant noves formes de subversió i tot està per fer i tot és possible.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 16 d'abril de 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

Quo vadis, Pere?

Quan Pere Aragonès va asseure’s a la cadira de President de la Generalitat, no va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president, i després de pujar a l'avió per primer cop, anar a l'estranger s'ha convertit en una dèria recurrent de Pere Aragonès. En dos anys ha fet setze viatges a catorze països diferents i quasi 65.000 quilòmetres, amb l'objectiu, diu ell, de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Hi va acompanyat per la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret. Segons la consellera, l’objectiu és “reforçar encara més les bones relacions” que existeixen amb aquests països, en un context que es considera “propici”, per la presència de governs d’esquerres amb els quals creu que poden trobar molts elements en comú“. Malgrat això el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra ―a l'ONU i a l'OMS― i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples.

Es pot estar més o menys a favor del fet que els presidents de la Generalitat viatgin, ajudin a empreses catalanes a obrir camins, expliquin la realitat catalana i busquin complicitats internacionals. Ara bé, cal que tinguin una agenda que justifiqui el viatge i que l’expliquin. Aquest tour d’Aragonès sembla que no compleix cap d’aquestes condicions. Si el que busca és una foto amb algun President d’algun Estat, per fer-se gran, no cal que es gasti els nostres diners. Aragonès, que després de Colòmbia va visitar Uruguai, tenia prevista una trobada amb la vicepresidenta de l'Uruguai, Beatriz Argimón, que també és la presidenta de l'Assemblea General i del Senat, però finalment no es va produir després dels constants canvis d'agenda de la vicepresidenta. Sembla doncs que el viatge no està assolint l’èxit que s'esperava, ja que el president Aragonès ha vist com se li cancel·lava una segona trobada institucional, després que el president de Colòmbia, Gustavo Petro, li anul·lés l’entrevista quan ja es trobava al palau presidencial.

A parer del secretari general de Junts, Jordi Turull, el viatge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a Amèrica Llatina, amb la seva agenda d’aquests dies "empetiteix les institucions" catalanes. "Estàvem acostumats ―diu Turull―que les institucions de la Generalitat, quan feien viatges internacionals, com a mínim es veiessin amb caps d'Estat, amb expresidents dels Estats Units, i ara ens hem de conformar amb el president de la província de Canelones,a Uruguai". Ha continuat Turull afirmant que "quan un està xopat de resignació i de renúncia , al final acabes traslladant aquesta imatge dins i fora", i ha reblat que per a Junts no existeix la resignació, la renúncia ni la rendició. També ha provocat polèmica la fotografia de Pere Aragonès amb el president de la Cambra de Representants colombiana, David Ricardo Racero. Aquest segut a una cadira més elevada que la del president Aragonès, una distribució que no respecte de cap manera al protocol. A més, a la taula de la reunió hi havia tres banderes, les de Colòmbia i Espanya, i una senyera, però molt més petita que les dues anteriors, foto que ha estat degudament manipulada pels mitjans afins a ERC, retallant-la degudament.

Tot plegat ha donat peu que la periodista, Pilar Rahola, analitzés amb la seva esmolada ploma aquest viatge del president de la Generalitat a l’Amèrica del Sud, des del punt de vista del que ha de representar la dignitat de la Presidència de Catalunya, amb un article titulat precisament “La presidència”, on afirma que aquest símbol ja fa massa temps que s’està degradant a força de reduir-lo a la irrellevància, tot destacant que al nostre petit País només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res. Podeu llegir aquest interessant article a continuació.

La presidència

Per bé que Catalunya és una nació mil·lenària, és un fet que des de la destrossa del 1714 ha quedat reduïda, gràcies a les onades repressives espanyoles, a una mena de diputació grossa, una regió tutelada, minoritzada i sota sospita permanent. Ergo, allò que se’n diu una colònia. I pel que fa al present, la nostra sobirania actual és la pròpia d’una autonomia de segona, que pateix una sagnia econòmica insofrible, no pot prendre cap decisió que sigui fonamental per als seus ciutadans i està sota el control repressiu dels òrgans judicials.

Després de més de cent cinquanta anys de represa de la lluita nacional, amb la Renaixença, la Mancomunitat i la recuperació de la Generalitat, tot l’esforç ingent de generacions ha estat malbaratat una vegada i una altra. És evident que l’objectiu d’Espanya és la desaparició completa del fet nacional català, i contra aquest objectiu ens hem alçat múltiples vegades, però també ho és que, a hores d’ara, estem encapsulats en una arquitectura política que no va gaire més enllà d’una concepció regional. I, per molta retòrica a quatre duros que ens vengui el tactisme partidista, no hi ha cap indici, en cap sentit, que permeti creure que els poders polítics i fàctics de l’Estat acceptin que Catalunya vagi més enllà. Ans al contrari, tots els indicis —siguin rojos, blaus, violetes o multicolor— van en la direcció contrària. Ho sabíem el 2017, quan vàrem intentar el procés d’independència, i ho sabem perfectament ara, per molts girs estratègics que hagin fet alguns, sigui per por, per fatiga o per interès.

Tanmateix, dins d’aquesta devaluació dràstica de la nostra sobirania, sempre hi ha hagut una institució que, fins i tot buidada de poder, no ha deixat de simbolitzar l’anhel nacional: la presidència. Si alguna cosa és important per als catalans, és la presidència de la Generalitat, potser perquè és l’única institució que ens recorda una nació completa. Precisament per aquesta càrrega simbòlica, la seva devaluació, fruit de la potineria política, o la manca de coratge, o senzillament la poca altura de qui l’ostenti, és un desastre que no ens podem permetre. Ho tenia molt clar Tarradellas, que sabia que només tenia la presidència, però que allò ho podia ser tot. Ho va tenir sempre clar Pujol, que n’ostentava el càrrec amb ínfules de cap d’estat, malgrat la precarietat de la sobirania que realment gestionava. I després d’ell, tant Maragall com Mas varen ser exemples de presidents que omplien el càrrec amb coratge, més enllà de la seva força real. Montilla també ho va fer, si més no mentre va ser president —i no després, quan la va devaluar—, Torra va intentar gestionar la covid com si fos un primer ministre, i Puigdemont va elevar la presidència a categoria de dignitat internacional, amb la seva gestió de l’exili com a lluita persistent. És a dir, la majoria varen tenir clar que, si no hi havia poder, com a mínim hi havia presidència. Aquest sentit de dignitat de la institució es va trencar, de manera estrepitosa, quan Montilla va decidir fer de senador i després va arrossegar el càrrec de Molt Honorable President pel fangar del consell d’administració d’una energètica, amb el dirigent de la qual tenia vincles personals. És, sens dubte, el moment més baix, més trist, més barroer de la Generalitat recuperada, perquè lluny de preservar la institució, i el seu caràcter de màxima autoritat del nostre país, va convertir la presidència en un mer càrrec polític, útil per prosperar personalment i gaudir de portes giratòries.

No cal dir que això no implica que els respectius presidents hagin estat sempre a l’altura, i el cas de Jordi Pujol, arran de la seva confessió i l’escàndol conseqüent, és el més evident; però la qüestió no és el que han fet com a polítics, bons, dolents, mitjans, sinó com han tractat la presidència que ostentaven, i Pujol, pel que fa a la institució, va tenir sempre sentit d’estat. Aquest és el mal del qual plora la presidència actual, ostentada per Pere Aragonès: el permanent baix sostre. És a dir, des del primer moment no ha entès que la presidència era un símbol nacional, i ha actuat com si només fos un mer president autonòmic. Ha estat així en totes les relacions amb Madrid, o quan ha tingut alguna trobada o cimera, sempre acceptant humiliacions i amb un capteniment de servitud que fa feredat en un republicà i que ni Montilla, essent dirigent del PSC, va tenir mentre governava. El darrer viatge “presidencial” és paradigmàtic d’aquesta minorització de la presidència, totalment allunyat dels viatges d’altura que varen fer els seus predecessors, sotmès a les directrius dels estaments espanyols, que n’han tutelat els detalls, les visites i les fotos. Si em permeten la poc humil autoreferència, quan he viatjat a títol individual a l’Argentina i a Uruguai, he tingut entrevistes amb càrrecs de primer nivell i amb els mateixos presidents del país, i sense tutela de l’ambaixada de torn... i jo no soc ningú...

Calia fer un tour tan penós del president de la Generalitat? Puc entendre les dificultats en organitzar un viatge de nivell, però el que no puc entendre és que, per poder fer el viatget, s’accepti que la presidència de la nació catalana quedi reduïda a un tour de “coros y danzas regionales”. Perquè aleshores qui s’empetiteix no és qui ostenta el càrrec, sinó la institució que representa, i ja fa massa que s’està degradant a força de reduir-la a la irrellevància.

Ho repeteixo: només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 19 de març de 2023

Mítings de fi d’any

No podem acabar l’any sense dedicar una darrera reflexió al que ha estat l’esdevenir social i polític a casa nostra al llarg de l’any que s’exhaureix aquest cap de setmana. Hi ha hagut notícies positives, com la fi de les restriccions per la pandèmia i d’altres molt negatives com la guerra d’Ucraïna que ha tingut un impacte directe sobre els moviments de població. Prop de 8 milions de persones, segons l'ACNUR, han hagut de marxar del seu país des que va esclatar el conflicte.

Hem pogut veure, en el camp de la medicina, avenços molt importants, com el d’un equip de l'Hospital Clínic que ha aconseguit la cura funcional d'una pacient de 74 anys amb VIH, que fa 15 anys que té el virus suprimit, tot i no prendre tractament antiretroviral. Hem descobert que paraplègics tornen a caminar, gràcies a una teràpia experimental que combina rehabilitació física amb l'estimulació elèctrica de la medul·la espinal. També com científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en el càncer de còlon, esdeveniment que significa un pas endavant per desenvolupar nous fàrmacs, que siguin capaços de neutralitzar aquesta població de cèl·lules i millorar així l'eficàcia de la quimioteràpia.

Pel que fa a la política, l’any 2022 no ha estat gaire diferent dels anys anteriors: repressió, judicialització,  lawfare, etc., etc. Pau Juvilà es queda sense escó, l’esclat del Catalangate, el cas d’espionatge a gran escala contra l’independentisme català amb Pegasus. A les portes de les vacances de la cambra catalana, la mesa del parlament, amb els vots del PSC, ERC i la CUP, decideix de suspendre Laura Borràs com a presidenta, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Onze de Setembre, l’independentisme torna a sortir als carrers de Barcelona; la manifestació convocada per l’ANC depassa les expectatives d’assistència i es converteix en una de les més grans de l’Europa en la postpandèmia. Però la mateixa manifestació topa amb la divisió de l’independentisme, sense una estratègia compartida, que no compta amb la presència dels consellers d’ERC. A l’octubre es trenca el govern de la Generalitat. Aleshores, Pere Aragonès nomena nous consellers i ERC ha de governar només amb 33 diputats.

Acabem l’any amb l’aprovació de la reforma del Codi Penal que deroga el delicte de sedició, modifica el de malversació i endureix el de desordres públics agreujats. La reforma, acordada pel govern espanyol i ERC, no convenç pas tot el sobiranisme, ja que Junts i la CUP hi voten en contra.  De fet, aquesta reforma ha estat fortament contestada per uns quants moviments socials i per l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, que el 6 de desembre va sortir al carrer, malgrat que el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, havia dit que l’entitat no participaria en la manifestació, i ERC també criticava que la manifestació fos contra el govern i no contra l’estat espanyol.

Ens arriben finalment els discursos de final d’any dels tres tenors de la política espanyola: Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Felip VI. Tots tres fan mèrits suficients per ser oblidats al cap d’uns minuts de ser escoltats. El problema de fons és que d’on no n’hi ha no en raja. La política està tan desprestigiada i controlada per uns partits impenetrables i monolítics, a la que només s’hi dediquen i hi perduren aquells individus menys dotats de la nostra societat. Als llocs de responsabilitat no hi arriba gent preparada, sinó els que millor saben moure’s en el fangar de la partitocràcia. I si algun passavolant amb bones aptituds s’hi fica, o marxa esparverat o el fan fora en quatre dies. No hi ha talent, no hi ha iniciativa, no hi ha bagatge cultural ni tan sols capacitat oratòria. És vergonyosa la impossibilitat de la gran majoria de polítics per declamar un discurs coherent sense llegir cap mena de paper, d’emfatitzar i d’acompanyar-ho d’una gestualitat adequada. Per això els discursos d’aquests personatges, poden sonar-nos més a mítings electorals que a balanç d’una feina feta. Tot plegat ho analitza amb encert el periodista, Ot Bou, en el seu article titulat ”El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa”, on afirma que el que diuen tots tres s’assembla molt a “una conxorxa d’enzes que es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa

El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix, però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.

Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.

El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.

Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.

Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.

La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.

Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita.

El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove.

Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.

Ot Bou Costa

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 29 de desembre de 2022

La síndrome del germà petit

Els psicòlegs, o almenys alguns d’ells, diuen que existeix, especialment en famílies nombroses, una síndrome del germà petit sobretot quan el germà gran assoleix forta rellevància familiar o social. En casos extrems es desenvolupa un complex de Caín per acabar traint el germà o el que aquest representa a ulls del germà petit. En altres ocasions podem parlar d’un complex d’en Patufet desenvolupat pel germà petit que viu i grimpa a l’ombra del seu germà gran. És el que pateix el germà petit de la família quan sent la necessitat de destacar per sobre de la resta dels germans. Aquest és el cas que volem analitzar avui.

En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.

Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista.  L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.

Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.

El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria”, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.

I ERC no s'esperava la que li cauria

Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...

A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.

ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.

És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.

I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.

Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 23 d'octubre de 2022