Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de juny 2022

I no passa res...

El 23 de juny de 2021, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, sortiren de la presó de Lledoners després de prop de quatre anys privats de llibertat. Dolors Bassa i Carme Forcadell també van rebre l’indult i el mateix dia van abandonar les presons de Puig de les Basses i Wad-Ras. La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada minuciosament des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras ara se'n compleixen dotze mesos, i aquesta imatge suposa l'únic fruit substancial del diàleg amb l'Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat.

Aquesta mesura ha suposat, a part de la llibertat condicionada dels presos polítics, el virtual desballestament del procés d’independència i la pràctica desaparició dels seus líders. Malgrat que alguns d’ells encara continuen fent activitat política, per culpa de les seves inhabilitacions, només poden fer-la des de la rereguarda. Alguns d’altres ―com Josep Rull, Jordi Cuixart o Joaquim Forn― ha abandonat els seus càrrecs i es mantenen més o menys al marge del procés. Aquesta ha estat sens dubte la gran victòria de l’Estat espanyol. L’aniversari d’aquesta data ―carregat, doncs, de simbolisme― ha estat el moment triat per reobrir formalment el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, després de llargs mesos de xocs i desacords arran dels nombrosos atacs a les més elementals normes democràtiques, que han culminat amb l’escàndol de l’espionatge dut a terme per l’estat espanyol a polítics independentistes. La pregunta que ens hem de fer ara és: passarà res després d’aquest diàleg? Sincerament creiem que no, ja que l’experiència ens ho demostra a bastament. Vegem-ho.

L’estat espanyol ha destrossat sistemàticament tota mena de drets fonamentals que, en els primers moments, ens va impressionar: estomaquen la gent per votar!, envien milers de policies!, empresonen a líders civils i polítics!, sentencien a deu anys de presó la presidenta d’un Parlament!... com pot ser que una democràcia europea faci aquestes barbaritats? I va passar i després han anat passant més i més coses, com és possible? Segur que passarà alguna cosa i mai passa res. Vam conèixer els escàndols del rei corrupte i semblava que tremolava la monarquia i ha tornat amb un jet de superluxe a veure els nets, ha anat de regates i també ho hem normalitzat, tampoc ha passat res. Hem sabut que s’espiava a tota la ciutadania, especialment la independentista, sense cap argument ni suport jurídic, i llavors pensem: això és un Watergate, això és molt gros!... i ja està, ja s’ha dit, hi ha una mica de bromera i no passa res, perquè home... “tot el món espia”. I ara hem sabut ―perquè l’inefable comissari Villarejo ho ha explicat amb pèls i senyals― com van manipular la campanya electoral catalana, amb la complicitat del senyor Rajoy que va felicitar-lo personalment per haver esgarrapat, gràcies a les clavegueres,  dotze escons al President Mas. Com es va manipular també la campanya municipal perquè no pogués guanyar en Xavier Trias, i ho declaren amb tota normalitat i no passa res. Perquè en nom de la ‘sagrada unidad de España”, es pot fer qualsevol barrabassada antidemocràtica i això ho han decidit a dretes i esquerres, en una democràcia que és un autèntic fangar. I no passa res.

Si alguna vegada heu dubtat que estar dins l’estat espanyol era el pitjor que ens podia passar com a ciutadans, si alguna vegada heu tingut dubtes que l’única alternativa que tenim per viure en un país decent, mínimament sòlid, amb unes estructures democràtiques mínimament presentables, és fugint tan aviat com puguem d’aquest país anomenat Espanya; si algun cop ho hem arribat a dubtar, ara ja no podem vacil·lar més. Per tot plegat, resulta molt esperonador llegir el tuït que ha fet, des de l’exili, el MHP Puigdemont parlant dels esdeveniments judicials  i polítics que han succeït recentment al nostre país, i on escriu: “Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena”. Llegiu aquest fil de tuït tot seguit.    

Puigdemont ha piulat

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà. La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama. Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura. Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes. Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.

Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom. Jutges i periodistes patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com Josep Lluis Alay i Gonzalo Boye sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat i, en canvi, són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres. La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes dels GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representant de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation. Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques. Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits. No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú. Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

La fórmula la sabem.

MHP Carles Puigdemont

130é President de la Generalitat

Fil de tuït publicat a  #krls.eth / Carles Puigdemont   el dijous 23 de juny del 2022