Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




11 de desembre 2022

La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022