Hem pogut veure, en el camp de la medicina, avenços molt importants, com el d’un equip de l'Hospital Clínic que ha aconseguit la cura funcional d'una pacient de 74 anys amb VIH, que fa 15 anys que té el virus suprimit, tot i no prendre tractament antiretroviral. Hem descobert que paraplègics tornen a caminar, gràcies a una teràpia experimental que combina rehabilitació física amb l'estimulació elèctrica de la medul·la espinal. També com científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en el càncer de còlon, esdeveniment que significa un pas endavant per desenvolupar nous fàrmacs, que siguin capaços de neutralitzar aquesta població de cèl·lules i millorar així l'eficàcia de la quimioteràpia.
Pel que fa a la política, l’any 2022 no ha estat gaire diferent dels anys anteriors: repressió, judicialització, lawfare, etc., etc. Pau Juvilà es queda sense escó, l’esclat del Catalangate, el cas d’espionatge a gran escala contra l’independentisme català amb Pegasus. A les portes de les vacances de la cambra catalana, la mesa del parlament, amb els vots del PSC, ERC i la CUP, decideix de suspendre Laura Borràs com a presidenta, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Onze de Setembre, l’independentisme torna a sortir als carrers de Barcelona; la manifestació convocada per l’ANC depassa les expectatives d’assistència i es converteix en una de les més grans de l’Europa en la postpandèmia. Però la mateixa manifestació topa amb la divisió de l’independentisme, sense una estratègia compartida, que no compta amb la presència dels consellers d’ERC. A l’octubre es trenca el govern de la Generalitat. Aleshores, Pere Aragonès nomena nous consellers i ERC ha de governar només amb 33 diputats.
Acabem l’any amb l’aprovació de la reforma del Codi Penal que deroga el delicte de sedició, modifica el de malversació i endureix el de desordres públics agreujats. La reforma, acordada pel govern espanyol i ERC, no convenç pas tot el sobiranisme, ja que Junts i la CUP hi voten en contra. De fet, aquesta reforma ha estat fortament contestada per uns quants moviments socials i per l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, que el 6 de desembre va sortir al carrer, malgrat que el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, havia dit que l’entitat no participaria en la manifestació, i ERC també criticava que la manifestació fos contra el govern i no contra l’estat espanyol.
Ens arriben finalment els discursos de final d’any dels tres tenors de la política espanyola: Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Felip VI. Tots tres fan mèrits suficients per ser oblidats al cap d’uns minuts de ser escoltats. El problema de fons és que d’on no n’hi ha no en raja. La política està tan desprestigiada i controlada per uns partits impenetrables i monolítics, a la que només s’hi dediquen i hi perduren aquells individus menys dotats de la nostra societat. Als llocs de responsabilitat no hi arriba gent preparada, sinó els que millor saben moure’s en el fangar de la partitocràcia. I si algun passavolant amb bones aptituds s’hi fica, o marxa esparverat o el fan fora en quatre dies. No hi ha talent, no hi ha iniciativa, no hi ha bagatge cultural ni tan sols capacitat oratòria. És vergonyosa la impossibilitat de la gran majoria de polítics per declamar un discurs coherent sense llegir cap mena de paper, d’emfatitzar i d’acompanyar-ho d’una gestualitat adequada. Per això els discursos d’aquests personatges, poden sonar-nos més a mítings electorals que a balanç d’una feina feta. Tot plegat ho analitza amb encert el periodista, Ot Bou, en el seu article titulat ”El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa”, on afirma que el que diuen tots tres s’assembla molt a “una conxorxa d’enzes que es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls”. Podeu llegir aquest article tot seguit.
El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa
El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix, però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.
Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.
El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.
Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.
Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.
La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.
Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita.
El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove.
Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.
Ot Bou Costa
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el dijous 29 de desembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada