Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.
Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.
Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.
Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat ”I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.
I si el problema fos Madrid?
I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.
És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.
Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.
L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.
Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).
Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.
Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.
Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.
Iñaki Anasagasti
Polític
Article publicat el 22 de març del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada