Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de març 2023

Quo vadis, Pere?

Quan Pere Aragonès va asseure’s a la cadira de President de la Generalitat, no va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president, i després de pujar a l'avió per primer cop, anar a l'estranger s'ha convertit en una dèria recurrent de Pere Aragonès. En dos anys ha fet setze viatges a catorze països diferents i quasi 65.000 quilòmetres, amb l'objectiu, diu ell, de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Hi va acompanyat per la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret. Segons la consellera, l’objectiu és “reforçar encara més les bones relacions” que existeixen amb aquests països, en un context que es considera “propici”, per la presència de governs d’esquerres amb els quals creu que poden trobar molts elements en comú“. Malgrat això el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra ―a l'ONU i a l'OMS― i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples.

Es pot estar més o menys a favor del fet que els presidents de la Generalitat viatgin, ajudin a empreses catalanes a obrir camins, expliquin la realitat catalana i busquin complicitats internacionals. Ara bé, cal que tinguin una agenda que justifiqui el viatge i que l’expliquin. Aquest tour d’Aragonès sembla que no compleix cap d’aquestes condicions. Si el que busca és una foto amb algun President d’algun Estat, per fer-se gran, no cal que es gasti els nostres diners. Aragonès, que després de Colòmbia va visitar Uruguai, tenia prevista una trobada amb la vicepresidenta de l'Uruguai, Beatriz Argimón, que també és la presidenta de l'Assemblea General i del Senat, però finalment no es va produir després dels constants canvis d'agenda de la vicepresidenta. Sembla doncs que el viatge no està assolint l’èxit que s'esperava, ja que el president Aragonès ha vist com se li cancel·lava una segona trobada institucional, després que el president de Colòmbia, Gustavo Petro, li anul·lés l’entrevista quan ja es trobava al palau presidencial.

A parer del secretari general de Junts, Jordi Turull, el viatge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a Amèrica Llatina, amb la seva agenda d’aquests dies "empetiteix les institucions" catalanes. "Estàvem acostumats ―diu Turull―que les institucions de la Generalitat, quan feien viatges internacionals, com a mínim es veiessin amb caps d'Estat, amb expresidents dels Estats Units, i ara ens hem de conformar amb el president de la província de Canelones,a Uruguai". Ha continuat Turull afirmant que "quan un està xopat de resignació i de renúncia , al final acabes traslladant aquesta imatge dins i fora", i ha reblat que per a Junts no existeix la resignació, la renúncia ni la rendició. També ha provocat polèmica la fotografia de Pere Aragonès amb el president de la Cambra de Representants colombiana, David Ricardo Racero. Aquest segut a una cadira més elevada que la del president Aragonès, una distribució que no respecte de cap manera al protocol. A més, a la taula de la reunió hi havia tres banderes, les de Colòmbia i Espanya, i una senyera, però molt més petita que les dues anteriors, foto que ha estat degudament manipulada pels mitjans afins a ERC, retallant-la degudament.

Tot plegat ha donat peu que la periodista, Pilar Rahola, analitzés amb la seva esmolada ploma aquest viatge del president de la Generalitat a l’Amèrica del Sud, des del punt de vista del que ha de representar la dignitat de la Presidència de Catalunya, amb un article titulat precisament “La presidència”, on afirma que aquest símbol ja fa massa temps que s’està degradant a força de reduir-lo a la irrellevància, tot destacant que al nostre petit País només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res. Podeu llegir aquest interessant article a continuació.

La presidència

Per bé que Catalunya és una nació mil·lenària, és un fet que des de la destrossa del 1714 ha quedat reduïda, gràcies a les onades repressives espanyoles, a una mena de diputació grossa, una regió tutelada, minoritzada i sota sospita permanent. Ergo, allò que se’n diu una colònia. I pel que fa al present, la nostra sobirania actual és la pròpia d’una autonomia de segona, que pateix una sagnia econòmica insofrible, no pot prendre cap decisió que sigui fonamental per als seus ciutadans i està sota el control repressiu dels òrgans judicials.

Després de més de cent cinquanta anys de represa de la lluita nacional, amb la Renaixença, la Mancomunitat i la recuperació de la Generalitat, tot l’esforç ingent de generacions ha estat malbaratat una vegada i una altra. És evident que l’objectiu d’Espanya és la desaparició completa del fet nacional català, i contra aquest objectiu ens hem alçat múltiples vegades, però també ho és que, a hores d’ara, estem encapsulats en una arquitectura política que no va gaire més enllà d’una concepció regional. I, per molta retòrica a quatre duros que ens vengui el tactisme partidista, no hi ha cap indici, en cap sentit, que permeti creure que els poders polítics i fàctics de l’Estat acceptin que Catalunya vagi més enllà. Ans al contrari, tots els indicis —siguin rojos, blaus, violetes o multicolor— van en la direcció contrària. Ho sabíem el 2017, quan vàrem intentar el procés d’independència, i ho sabem perfectament ara, per molts girs estratègics que hagin fet alguns, sigui per por, per fatiga o per interès.

Tanmateix, dins d’aquesta devaluació dràstica de la nostra sobirania, sempre hi ha hagut una institució que, fins i tot buidada de poder, no ha deixat de simbolitzar l’anhel nacional: la presidència. Si alguna cosa és important per als catalans, és la presidència de la Generalitat, potser perquè és l’única institució que ens recorda una nació completa. Precisament per aquesta càrrega simbòlica, la seva devaluació, fruit de la potineria política, o la manca de coratge, o senzillament la poca altura de qui l’ostenti, és un desastre que no ens podem permetre. Ho tenia molt clar Tarradellas, que sabia que només tenia la presidència, però que allò ho podia ser tot. Ho va tenir sempre clar Pujol, que n’ostentava el càrrec amb ínfules de cap d’estat, malgrat la precarietat de la sobirania que realment gestionava. I després d’ell, tant Maragall com Mas varen ser exemples de presidents que omplien el càrrec amb coratge, més enllà de la seva força real. Montilla també ho va fer, si més no mentre va ser president —i no després, quan la va devaluar—, Torra va intentar gestionar la covid com si fos un primer ministre, i Puigdemont va elevar la presidència a categoria de dignitat internacional, amb la seva gestió de l’exili com a lluita persistent. És a dir, la majoria varen tenir clar que, si no hi havia poder, com a mínim hi havia presidència. Aquest sentit de dignitat de la institució es va trencar, de manera estrepitosa, quan Montilla va decidir fer de senador i després va arrossegar el càrrec de Molt Honorable President pel fangar del consell d’administració d’una energètica, amb el dirigent de la qual tenia vincles personals. És, sens dubte, el moment més baix, més trist, més barroer de la Generalitat recuperada, perquè lluny de preservar la institució, i el seu caràcter de màxima autoritat del nostre país, va convertir la presidència en un mer càrrec polític, útil per prosperar personalment i gaudir de portes giratòries.

No cal dir que això no implica que els respectius presidents hagin estat sempre a l’altura, i el cas de Jordi Pujol, arran de la seva confessió i l’escàndol conseqüent, és el més evident; però la qüestió no és el que han fet com a polítics, bons, dolents, mitjans, sinó com han tractat la presidència que ostentaven, i Pujol, pel que fa a la institució, va tenir sempre sentit d’estat. Aquest és el mal del qual plora la presidència actual, ostentada per Pere Aragonès: el permanent baix sostre. És a dir, des del primer moment no ha entès que la presidència era un símbol nacional, i ha actuat com si només fos un mer president autonòmic. Ha estat així en totes les relacions amb Madrid, o quan ha tingut alguna trobada o cimera, sempre acceptant humiliacions i amb un capteniment de servitud que fa feredat en un republicà i que ni Montilla, essent dirigent del PSC, va tenir mentre governava. El darrer viatge “presidencial” és paradigmàtic d’aquesta minorització de la presidència, totalment allunyat dels viatges d’altura que varen fer els seus predecessors, sotmès a les directrius dels estaments espanyols, que n’han tutelat els detalls, les visites i les fotos. Si em permeten la poc humil autoreferència, quan he viatjat a títol individual a l’Argentina i a Uruguai, he tingut entrevistes amb càrrecs de primer nivell i amb els mateixos presidents del país, i sense tutela de l’ambaixada de torn... i jo no soc ningú...

Calia fer un tour tan penós del president de la Generalitat? Puc entendre les dificultats en organitzar un viatge de nivell, però el que no puc entendre és que, per poder fer el viatget, s’accepti que la presidència de la nació catalana quedi reduïda a un tour de “coros y danzas regionales”. Perquè aleshores qui s’empetiteix no és qui ostenta el càrrec, sinó la institució que representa, i ja fa massa que s’està degradant a força de reduir-la a la irrellevància.

Ho repeteixo: només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 19 de març de 2023