Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




08 de maig 2023

Salvar al soldat Felip

Els monàrquics més abrandats han tingut aquests dies la seva setmana de glòria amb els fastos anglesos per la coronació del rei que té nom de conyac. Efectivament, Carles III del Regne Unit i Camil·la ja han estat coronats en una pomposa cerimònia a l'abadia de Westminster. Ni la Gran Bretanya és l'imperi que era, ni Carles III té el suport que tenia Elisabet II, però la casa reial britànica ha materialitzat aquest dissabte una coronació que continua una llarga tradició amb més de mil anys d’existència. Carles III tindrà ara el repte de trobar l'equilibri entre la tradició i la modernitat. Avui, la casa reial britànica és l'única d'Europa que encara fa coronacions.

Cal fer ara una comparança entre el nostre rei emèrit i el que acaba d’agafar les regnes de la Gran Bretanya. Dos personatges als quals, tot i els deu anys que separen les seves edats, podem incloure en una mateixa generació, sortida a l’escenari després de la Segona Guerra Mundial. El primer, el nostre, ensinistrat a l’ombra d’un dictador, a qui el seu pare el va entregar a canvi de mantenir opcions a tornar a governar quan Franco morís i que, finalment, es feren realitat com a bescanvi de sotmetre’s a voluntats més o menys ocultes. Res a veure amb el britànic, format a l’ombra d’una mare estricta però d’intencions clares, que no dubtava a recolzar Churchill o defensar al seu marit de les crítiques per no renunciar a la seva casa reial, convertint-lo en rei consort.

Una de les claus de la Transició espanyola va ser l'acceptació de la monarquia per part d’una majoria d'esquerres. El mateix es podria dir pel que fa al gruix del catalanisme, que va rebre amb profund escepticisme la figura de Joan Carles de Borbó, hereu designat pel general Franco. Però el règim del 78 es va poder afermar gràcies a la integració, amb més o menys entusiasme, de moltes forces provinents de l'antifranquisme tant a Catalunya com a Espanya. Els escàndols del rei emèrit i la conducta conservadora de Felip VI posen en risc un dels pilars sobre el qual es va assentar el règim actual. Ara, si ja s’ha vist que per cuirassar la unitat d’Espanya s’hi val tot, si ja s’ha vist també que el personal polític del franquisme està ben assegut en l’escenari polític actual sense cap inhabilitació ni jurídica ni moral, la monarquia és en aquests moments el ventre tou del pacte de la transició. Tal vegada la monarquia espanyola no trontolla, però podria trontollar. Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor, la llagoteria embafadora dels seus partidaris, l’anacronisme intrínsec de la institució, el progressiu desacomplexament dels qui la critiquen, fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida, ni tan sols en l’Espanya castellana.

Es diuen coses sobre la monarquia que fa trenta anys era inimaginable que ningú digués, tot i que ja passaven. I això va a més, en un context en què la monarquia cada vegada té menys adeptes. Al Regne Unit el 58% dels britànics encara es consideren monàrquics, però aquest suport ha començat a minvar entre els joves. A l’Estat espanyol la bretxa entre els partidaris de la república i els que donen suport a la monarquia s'engrandeix any darrere any a favor dels primers. Per això és interessant l’article que amb el títol “El podrimener reial” ha publicat la periodista, Pilar Rahola, on analitza les relacions entre l’actual monarca espanyol, Felip VI, i el seu pare el rei emèrit. Darrerament, sembla haver-se aixecat la veda a les prohibicions de publicar informacions sobre les activitats financeres, amatòries i de tota mena de Juan Carlos I, potser amb la finalitat de salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més l’emèrit. Salvar el soldat Felip, aquesta podria ser la intenció d’aquesta maniobra. Llegiu, si voleu, l’article de la Pilar Rahola tot seguit.

El podrimener reial

Podria semblar una notícia del cor, si no fos perquè la monarquia no és una qüestió de tafaneria rosa, sinó de fosca informació, desgraciadament imbricada amb les necessitats, els interessos i la vida de tots nosaltres. Especialment per als catalans, no endebades la monarquia existeix per tres motius, i un d’ells és el de garantir la unitat d’Espanya. Els altres dos complementen i expliquen per què un dictador nodrit en les deus del falangisme (és a dir, del feixisme espanyol), poc afecte als Borbons, va decidir ungir Joan Carles com a futur rei. Perquè, a banda d’imposar una unitat militarment tutelada, amb el rei de garant, també assegurava els interessos i privilegis de la casta familiar que, des de Felip V, ha teixit un espès entramat de negocis. I, pel camí, garantia, com diu en Vicenç Villatoro, que el franquisme sociològic “no quedés desallotjat de l’escenari polític, mediàtic i social” en la nova etapa democràtica. Unitat d’Espanya, negocis espuris i impunitat franquista, aquests van ser els tres pilars sobre els quals es va assentar una monarquia que naixia moralment corrupta i es va consolidar en una corrupció global. No cal dir que el pacte de la Transició va segellar tota aquesta muntanya de fems, i d’aquí venen els mals de la foradada democràcia espanyola.

Des d’aquesta perspectiva, és evident que la notícia que donava l’altre dia la Pilar Eyre —el cap més ben moblat de la informació del cor—, no era material de safareig picant, simple banalitat, sinó pura dinamita política: la reina Letícia va rebre el president de Colòmbia (que, per cert, ha tret els colors a l’Espanya “imperial”) amb una tiara gens innocent. Actualment, s’anomena “corona floral”, però en realitat és coneguda com la corona de Franco. En síntesi, es tracta d’una tiara creada en temps d’Alfons XIII, venuda a l’exili i comprada per Franco, i regalada a Sofia, el 1969, pel seu casament. És a dir, i en boca de la mateixa Pilar Eyre, s’han suprimit monuments franquistes i títols concedits per Franco, però la reina actual no té cap neguit de fer servir la corona del dictador. Dictador que, com cal recordar, fou un assassí de masses que va matar fins al darrer dia. Ergo, es tracta d’una corona de sang, però si la cofa una testa borbònica, no importen els dictadors, els assassinats i les víctimes.

Cosa la qual no és cap sorpresa, perquè la història dels Borbons espanyols és el relat d’un podrimener de corrupcions, interessos, repressió i carcúndia que ha caracteritzat els darrers tres segles espanyols, amb Joan Carles com a darrer exponent del culte a la immoralitat. No només per l’espectacle d’amants, luxe desaforat, obsessió pel diner, amistats del petrodòlar i la resta dels pecats de la luxúria i l’avarícia, sinó perquè, a sobre, s’ha permès ser defraudador d’Hisenda en el mateix país on n’era el cap d’estat. Com si no fos el cap d’estat d’una democràcia a la Unió Europea i en ple segle XXI. O, més pròpiament dit, com si fos el que sembla haver estat, el cap d’estat d’una monarquia bananera.

Ara, després dels diversos capítols del sainet reial —comissions, sumaris judicials, estris de comptar diners, Corinnes i elefants, milions volant en jets del petrodòlar i la mateixa burla a Hisenda—, arriba el moment de la prole reial, que, segons els entesos en la matèria, promet treure fills de sota les catifes. En realitat, tots els cronistes de la cosa —amb l’Eyre al capdavant— han parlat sovint dels fills de l’emèrit, però un llibre recent posa noms i cognoms a una pretesa filla, i això sempre és molt sucós per a les tertúlies del safareig. Sembla que el llibre en qüestió, King Corp. El imperio nunca contado de Juan Carlos I, també parla de “l’immens conglomerat econòmic”, de les rutes del diner, de les propietats immobiliàries, dels homes de palla i, també, de les famílies cortesanes que s’han enriquit a l’ombra del monarca. Un llibre, doncs, que promet aixecar les catifes. Emperò, l’han escrit dos homes d'El Confidencial, el poderós digital que beu directament de les fonts d’Interior i intel·ligència, dada la qual és força curiosa. Bones dades..., rei Joan Carles..., fonts privilegiades..., El Confidencial..., hum...

Sens dubte, el rei emèrit quedarà tan empastifat com ja està. Però per molt que descobreixi el llibre, res ja no té cap valor, perquè Joan Carles s’ha convertit en el banc dolent de la Borbonada, és la Sareb de la monarquia, i per molta merda que li caigui ara al damunt, es digereix tota sense problema. L’emèrit està amortitzat, com està amortitzat l’escàndol que representa, i ja no ve d’un pam. Tal vegada aquest és el punt, dirigir tota la brutícia al jubilat, per poder salvar el fill que ostenta ara la corona. No serà tot plegat, això, una operació de salvament del rei actual, fent creure que tot aquest mecanisme d’enriquiment impúdic no era el negoci familiar (que ho diguin a Urdangarin), sinó la simple obsessió d’un pobre avariciós? No serà un intent de desviar completament l’atenció per fer creure que hi ha transparència i que Felip VI està net de pols i palla?

Malpensar és, en la pell dels catalans, un exercici de supervivència. I és obligat malpensar perquè, primer, no existeix la transparència sobre la monarquia. És una mentida superlativa, una fake new de parvulari, una gran estafa. Justament perquè la monarquia representa el que deia a l’inici —unitat d’Espanya, normalització i blanqueig del franquisme i garantia de negocis cortesans—, és totalment opaca, més enllà de les quatre engrunes que ens donen per menjar. El rei està al marge de les urnes i al marge de les notícies, i el blindatge és absolut. Però com que hi ha hagut fuites en el pantà de l’emèrit, cal donar una mica de carnassa a la plebs, perquè cregui que, pel que fa a la monarquia, Espanya és europea i viu al segle XXI. Salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més Juan Carlos I, que ja està totalment ofegat. Sí, salvar el soldat Felip, aquesta és la intenció i aquesta és la maniobra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 7 de maig de 2023