Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.
Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".
No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.
Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès
Brussel·les, 19 de maig de 2023
Benvolgut President:
Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.
El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.
El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.
Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.
Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.
Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.
Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.
Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.
Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.
Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.
El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.
En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.
Ben cordialment,
Clara Ponsatí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada