El president Sánchez està atrapat en aquest atzucac, ja que és obvi que l’alternativa és la repetició
d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat.
Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix?, o potser molt pitjor per a
Espanya, i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara,
veient la situació, votar Junts per Catalunya per donar-li encara més força? I
si guanya PP-Vox? La resposta a totes aquestes qüestions la va donar la
portaveu de Junts, Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar
estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.
Està clar
que la independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig
d’Espanya. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa
el retorn a la política pujolista del ‘peix al cove’, que ara propugna ERC,
Catalunya està condemnada a ser una vulgar comunitat autònoma espanyola més.
L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències.
No vam fer 1-O pel traspàs de Rodalies o la repetició del referèndum. Junts amb
només 7 escons té la clau de la governabilitat d’Espanya; Junts té Pedro
Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el
president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’anècdota,
es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro
Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. Quines ironies que té la vida: ara
com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata Puigdemont que volien
empresonar.
El PSOE
també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada i que Puigdemont no és
Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un Estat, cosa que també obre
la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de
la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard. Tal com
escriu el director d’ EL NACIONAL.CAT, José Antich, en el seu editorial titulat
‘Quan falten 48 hores’ que ‘el PSOE ha de tenir en compte que a
la seu de Ferraz havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb
Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre
moviment possible que donar suport al PSOE’, anàlisi que ha resultat totalment
equivocat. Podeu llegir l’article complet d’en Josep Antich, tot seguit.
Quan
falten 48 hores
La decisió
de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la
Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus:
el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els
socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni
exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han
de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un
envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà
responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en
l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.
En aquesta
estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi
ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és
precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del
Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a
president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que
serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una
manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com
al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en
l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les
del judici del mes de novembre vinent del Tribunal de Comptes a 27 ex alts
càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el
vicepresident Oriol Junqueras.
En aquesta
teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la
insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot
cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on
havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i
Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment
possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a
despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que,
realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en
funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.
A aquest
diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el
terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com
Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més
del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un
intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible
candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el
seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el
president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no
coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament
obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.
I, a més, si
Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha
prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui
juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.
José Antich
Periodista
Article publicat al digital EL
NACIONAL.CAT el dilluns14 d'agost de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada