Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 d’octubre 2023

El conflicte israelià-palestí

Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.

El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973,  la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.

Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.

Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns  “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.

Temps obscurs

Començo aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.

Tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i, en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues, de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?

De fet, és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món. “L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.

El pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides, manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per defensar-se.

Vol dir això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.

Com passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.

I continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes, banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes, abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia totalitària.

Hamàs és Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots. La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una causa: la de la civilització contra la barbàrie.

Yuval Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge, 15 d'octubre de 2023