L’amnistia no soluciona ni evita la repressió. És una rentada de cara a Espanya i una rendició en tota regla. Una condemna del TEDH dona visibilitat internacional a la causa catalana. Una amnistia és una qüestió interna espanyola. Una condemna del TEDH legitima una DUI i facilita el reconeixement internacional de la república ... de Catalunya. Puigdemont i Junts, per tant, no haurien de pactar mai una amnistia. L’únic que podrien negociar és sobre el reconeixement del referèndum de l’1-O i com repartir els actius i passius per la sortida de Catalunya, inclòs el deute històric d’Espanya de 450.000 milions d’euros.
Espanya, com molts altres països, ha estat marcada per
episodis dolorosos de la seva història recent, com la Guerra Civil Espanyola i
la dictadura franquista. Durant aquests períodes, es van cometre nombrosos
abusos de drets humans i crims polítics, que encara generen controvèrsia i discussió
avui en dia. La possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya ha estat debatuda
àmpliament com una possible via per abordar els esdeveniments passats.
Per comprendre la possible utilitat d'una llei d'amnistia a
Espanya, és crucial considerar el context històric. La Guerra Civil Espanyola
(1936-1939) i la dictadura de Franco (1939-1975) van ser èpoques
caracteritzades per una intensa repressió política, violència i persecució de
dissidents. Molts ciutadans van ser víctimes de violacions dels drets humans,
detencions arbitràries i execucions. Aquests esdeveniments han deixat cicatrius
profundes en la societat espanyola i han generat un dilema en què es barregen
la necessitat de justícia i la cerca de la reconciliació. Una llei d'amnistia
podria ser vista com una oportunitat per promoure la reconciliació i la unitat
en la societat espanyola. Després d'anys de tensió i enfrontaments polítics,
l'amnistia podria ajudar a cicatritzar ferides i fomentar la convivència
pacífica, evitant un cicle de
represàlies i confrontacions.
El principal argument en contra d'una amnistia és que
podria portar a la impunitat. Moltes persones que van cometre crims greus
podrien evitar ser responsables dels seus actes, la qual cosa podria ser vista
com una greu injustícia per les víctimes i els seus familiars. Una amnistia
podria ser interpretada com un rebuig de la justícia i la rendició de comptes.
Les víctimes i els seus familiars podrien sentir-se traïts si no veuen que els
autors dels crims són portats a judici. L'adopció d'una amnistia podria
establir un precedent negatiu que permetria als governs utilitzar aquesta via
per evitar la rendició de comptes en altres situacions. Això podria ser
perillós per a la protecció dels drets humans i la justícia universal. Per
altra banda, no tothom podria beneficiar-se de l'amnistia, el que podria portar
a una percepció de desigualtat i discriminació en la manera com s'aborden els
crims del passat. Això podria generar tensions i ressentiments en la societat.
Per tant, la possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya
és un tema complex i carregat d'emocions. Les ferides obertes pels
esdeveniments del passat romanen presents en la memòria col·lectiva de la
societat espanyola. L'adopció d'una amnistia podria ser vista com una via cap a
la reconciliació i la pau interna, però també podria generar preocupacions
sobre la impunitat i la falta de justícia. És crucial que aquesta decisió sigui
presa amb una profunda reflexió i amb la participació de totes les parts
interessades, incloent-hi les víctimes i les seves famílies. La història ens ha
ensenyat que les decisions en matèria de justícia transaccional poden tenir un
impacte durador en la societat, i cal prendre-les amb responsabilitat i
respecte per la veritat i la justícia. És molt interessant llegir l’article que,
sobre aquest tema, ha escrit l’exvicepresident primer del Parlament de
Catalunya, Josep Costa, amb el títol “NO
a l’amnistia”, on rebutja la possible llei, amb raonaments personals,
però molt lúcids. Podeu llegir-lo tot seguit.
Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats
que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el
PSOE. En tot cas, deixeu-me dir per començar que no em consider represaliat i
no vull cap amnistia. Encara més, les causes judicials que tenc són part de la
meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia
anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i
jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.
He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els
espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els
tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que
s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i
condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la
inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal
d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i
eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per
un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i
vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.
No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap
delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de
perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull
reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em
puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu
polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués
assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius,
com feia abans del 2017.
Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial
perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara
que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar
penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes
persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les
negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res
a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista.
I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar
per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.
Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa
amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota
aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti
vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha
servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a
res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i
defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi
oblidat.
Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que
la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als
peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats,
que ningú no va posar mai als insubmisos que desfilaven pels jutjats, per cert.
Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són
l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles
judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1O pendents de judici i desenes de
joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.
Per mi la situació és clara. Si el segrestador té un
problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense
cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no
arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la
presó, llevat que els mateixos presos li regalin els vots a canvi de la seua
llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria
segrestar més gent per mantenir-se al poder.
Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament
parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia
que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya,
però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleccions
i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament,
perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i
consolidar la pacificació.
Durant anys l’únic front de lluita independentista en què
hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a
l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb
una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar
avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb
l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el
camí fet i tornar a començar?
Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen
punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em
varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull
cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el
que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el
meu nom.
Josep
Costa
Politòleg
i advocat
Article publicat al digital La República el diumenge, 24 de setembre de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada