Ara volem parlar d’un altre CDR: El “Consell per la República”, que fou una institució política creada també l’any 2017 amb la finalitat d’articular un espai representatiu i organitzatiu per a la defensa de la independència de Catalunya i el projecte de la República Catalana. L'objectiu fonamental del Consell era el de consolidar la idea de la sobirania catalana i vetllar per la seva implementació, tot mantenint l’impuls independentista tot i les dificultats polítiques i judicials que van sorgir a partir de l'1 d'octubre de 2017.
Això sí, des del moment en què ERC va torpedinar el CDR, el president Puigdemont es va trobar sol al capdavant de l’entitat, i això va transformar, de fet, el Consell en un òrgan de suport a Junts per Catalunya. Però, més enllà d’aquesta deriva força previsible, el que li faltava al Consell de la República era un projecte concret que conduís a actuacions i una estratègia per implementar-les. En concret, podria posar un sòlid contrapès a la propaganda anticatalanista que s’aplica als mitjans internacionals. També podia haver promocionat accions potents com el Consum Estratègic o el debat constitucional, impossibles des del territori espanyol, però factibles des de Bèlgica.
Ara, però, sembla que molts vulguin donar-lo per mort. El Consell de la Republicà encara no es mort. Dins del Consell de la República en són molts que des dels Consells locals estan lluitant per tirar-lo endavant. Volen seguir per posar en valor la democràcia directa de baix a dalt, al marge dels partits polítics. Ara, amb la desfeta del control polític, tenim una nova oportunitat de reprendre la idea original des de les bases i refer l’Assemblea de Representants. No serà feina fàcil i els mitjans que donen per mort el Consell malauradament no ajuden. Sembla molt cínic que els que van vetar-lo de del primer dia, diguin que no serveix per a res. Sempre ens quedarà el dubte del què podria ser si hi hagués dos milions de participants. I l’alternativa dels de “eixamplar la base” (ERC principalment) era torpedinar Quim Torra i el Consell, renunciar a la força negociadora, i donar estabilitat a canvi de res al PSOE.
Si el Consell de la República no ha pogut desenvolupar-se fins on estava previst al seu inici, va ser per culpa del sabotatge dels que ara tornen a dominar ERC. Fem memòria si us plau. Ser exigents està molt be, però amb tothom. Per tot plegat és molt interessant llegir l’article d’en Vicenç Partal titulat “El fracàs del Consell de la República”, on constata que la pràctica destrucció del Consell de la República és totalment equivalent a l’intent general de esborrar, i destruir d’arrel l’esperit i la revolució de l´1-O. Podeu llegir l’article tot seguit.
El fracàs del Consell de la República
El Consell de la República avui ja no és pràcticament res. Els problemes polítics i de gestió d’aquesta institució s’han anat acumulant fins al punt de convertir-lo en una caricatura d’allò que era destinat a ser. El final, ple de polèmiques de tota mena sobre la gestió interna, és molt decebedor i una font d’un profund malestar per a molts de nosaltres. Sap greu que s’haja malbaratat políticament aquest projecte de la manera que s’ha fet.
A parer meu –i ho he defensat tots aquests anys en articles editorials com aquest–, el Consell de la República era la idea més brillant i sòlida nascuda a partir de la reacció violenta de l’estat espanyol l’any 2017. Especialment, en la perspectiva de la confrontació des de l’exili i el litigi estratègic, el consell era una peça clau per a resoldre el conflicte i organitzar la resistència.
Però era molt més que això. També era, o havia de ser, un embrió de democràcia directa o si més no d’una democràcia diferent i molt millor. Per aquest motiu les eleccions a l’Assemblea de Representants van ser –probablement– el moment més brillant, tot i que també van marcar, paradoxalment, el principi de la fi. Perquè la voluntat de controlar políticament la institució, sobretot per part de Junts, que és qui hi tenia més influència, es va imposar a la voluntat de construir un referent col·lectiu innovador, tot acceptant els riscs que això implicava.
En relació amb això, em pareix que l’agonia final del consell significa també una lliçó, molt trista, sobre l’aversió a l’espontaneïtat que marca tant la nostra classe política.
Els partits polítics la temen, l’espontaneïtat ciutadana, perquè, en aquest entorn altament controlat que és la política, qualsevol declaració o acció no planificada pot tenir conseqüències inesperades. El control del missatge, la por del risc mediàtic, o la pressió de la imatge pública expliquen, en part, aquest conservadorisme tan instal·lat en la nostra classe política. I tan perjudicial.
Però el problema és que després d’haver viscut tot allò que vam viure el 2017, una part dels ciutadans ja no podem aguantar, com si no passés res, els discursos previsibles i el control obsessiu que els partits polítics intenten d’exercir sobre la voluntat popular i les seues formes d’expressió.
Tots hem pogut comprovar que l’enfocament monolític en la gestió del govern i la burocràcia –en la gestió de l’autonomia o els pactes a Madrid– elimina la capacitat d’acció transformadora dels moviments polítics i converteix la política en un exercici bàsicament d’autoreproducció de les estructures de poder –on passa a importar el sottogoverno i la construcció d’un partit fort, no pas el futur col·lectiu del país.
Però la política, quan és real, necessita passió. O ja no recordeu la nit abans del referèndum, l’emoció que tots sentíem com si ens hi anés la vida?
Per desgràcia, els nostres polítics, amb el pas dels anys, han anat decantant-se –els uns més de pressa que no els altres, els uns amb més entusiasme que no els altres, però al capdavall tots– per una gestió apàtica dels problemes, allunyada de les emocions. I què n’han fet, d’aquell entusiasme col·lectiu del 2017 sinó refredar-lo?
El Consell de la República ha estat objecte de tota mena de boicots des que va nàixer, i no ho ha trobat mai un camí fàcil. Això és evident. ERC hi va fer sabotatge de manera immisericordiosa a partir del primer minut i ha posat sempre la proa en contra, d’una manera malaltissa. Però també Junts l’ha fet servir quan li ha convingut i per a allò que li ha convingut, sense prou pudor. Aquesta és la trista realitat, però és una realitat que encara no ho explica tot.
Perquè hi ha també el fet que una societat dominada per estructures tancades i repetitives, això que tenim ara mateix, és l’antítesi de la revolució del 2017. I sols entenent això podrem entendre que, en aquest context, el Consell de la República era, encara i malgrat tot, una nosa per a tots. Una molèstia. Com, lamentablement, s’ha acabat demostrant.
Vicent Partal
Director
Article publicat al digital VilaWeb el dilluns 16 de novembre de 2024
