Els altres CDR

CDR són les sigles dels "Comitès de Defensa de la República" , una sèrie d'organitzacions a nivell de petites unitats —barris, localitats...— que es gestionen de manera assembleària i tenen com a objectiu comú implementar la declaració d' independència de Catalunya, aprovada per el Parlament el 27 d'octubre de 2017.

Ara volem parlar d’un altre CDR: El “Consell per la República”, que fou una institució política creada també l’any 2017 amb la finalitat d’articular un espai representatiu i organitzatiu per a la defensa de la independència de Catalunya i el projecte de la República Catalana. L'objectiu fonamental del Consell era el de consolidar la idea de la sobirania catalana i vetllar per la seva implementació, tot mantenint l’impuls independentista tot i les dificultats polítiques i judicials que van sorgir a partir de l'1 d'octubre de 2017.

Això sí, des del moment en què ERC va torpedinar el CDR, el president Puigdemont es va trobar sol al capdavant de l’entitat, i això va transformar, de fet, el Consell en un òrgan de suport a Junts per Catalunya. Però, més enllà d’aquesta deriva força previsible, el que li faltava al Consell de la República era un projecte concret que conduís a actuacions i una estratègia per implementar-les. En concret, podria posar un sòlid contrapès a la propaganda anticatalanista que s’aplica als mitjans internacionals. També podia haver promocionat accions potents com el Consum Estratègic o el debat constitucional, impossibles des del territori espanyol, però factibles des de Bèlgica.

Ara, però, sembla que molts vulguin donar-lo per mort. El Consell de la Republicà encara no es mort. Dins del Consell de la República en són molts que des dels Consells locals estan lluitant per tirar-lo endavant. Volen seguir per posar en valor la democràcia directa de baix a dalt, al marge dels partits polítics. Ara, amb la desfeta del control polític, tenim una nova oportunitat de reprendre la idea original des de les bases i refer l’Assemblea de Representants. No serà feina fàcil i els mitjans que donen per mort el Consell malauradament no ajuden. Sembla molt cínic que els que van vetar-lo de del primer dia, diguin que no serveix per a res. Sempre ens quedarà el dubte del què podria ser si hi hagués dos milions de participants. I l’alternativa dels de “eixamplar la base” (ERC principalment) era torpedinar Quim Torra i el Consell, renunciar a la força negociadora, i donar estabilitat a canvi de res al PSOE.

Si el Consell de la República no ha pogut desenvolupar-se fins on estava previst al seu inici, va ser per culpa del sabotatge dels que ara tornen a dominar ERC. Fem memòria si us plau. Ser exigents està molt be, però amb tothom. Per tot plegat és molt interessant llegir l’article d’en Vicenç Partal titulat “El fracàs del Consell de la República”, on constata que la pràctica destrucció del Consell de la República és totalment equivalent a l’intent general de esborrar, i destruir d’arrel l’esperit i la revolució de l´1-O. Podeu llegir l’article tot seguit.

El fracàs del Consell de la República

El Consell de la República avui ja no és pràcticament res. Els problemes polítics i de gestió d’aquesta institució s’han anat acumulant fins al punt de convertir-lo en una caricatura d’allò que era destinat a ser. El final, ple de polèmiques de tota mena sobre la gestió interna, és molt decebedor i una font d’un profund malestar per a molts de nosaltres. Sap greu que s’haja malbaratat políticament aquest projecte de la manera que s’ha fet.

A parer meu –i ho he defensat tots aquests anys en articles editorials com aquest–, el Consell de la República era la idea més brillant i sòlida nascuda a partir de la reacció violenta de l’estat espanyol l’any 2017. Especialment, en la perspectiva de la confrontació des de l’exili i el litigi estratègic, el consell era una peça clau per a resoldre el conflicte i organitzar la resistència.

Però era molt més que això. També era, o havia de ser, un embrió de democràcia directa o si més no d’una democràcia diferent i molt millor. Per aquest motiu les eleccions a l’Assemblea de Representants van ser –probablement– el moment més brillant, tot i que també van marcar, paradoxalment, el principi de la fi. Perquè la voluntat de controlar políticament la institució, sobretot per part de Junts, que és qui hi tenia més influència, es va imposar a la voluntat de construir un referent col·lectiu innovador, tot acceptant els riscs que això implicava.

En relació amb això, em pareix que l’agonia final del consell significa també una lliçó, molt trista, sobre l’aversió a l’espontaneïtat que marca tant la nostra classe política.

Els partits polítics la temen, l’espontaneïtat ciutadana, perquè, en aquest entorn altament controlat que és la política, qualsevol declaració o acció no planificada pot tenir conseqüències inesperades. El control del missatge, la por del risc mediàtic, o la pressió de la imatge pública expliquen, en part, aquest conservadorisme tan instal·lat en la nostra classe política. I tan perjudicial.

Però el problema és que després d’haver viscut tot allò que vam viure el 2017, una part dels ciutadans ja no podem aguantar, com si no passés res, els discursos previsibles i el control obsessiu que els partits polítics intenten d’exercir sobre la voluntat popular i les seues formes d’expressió.

Tots hem pogut comprovar que l’enfocament monolític en la gestió del govern i la burocràcia –en la gestió de l’autonomia o els pactes a Madrid– elimina la capacitat d’acció transformadora dels moviments polítics i converteix la política en un exercici bàsicament d’autoreproducció de les estructures de poder –on passa a importar el sottogoverno i la construcció d’un partit fort, no pas el futur col·lectiu del país.

Però la política, quan és real, necessita passió. O ja no recordeu la nit abans del referèndum, l’emoció que tots sentíem com si ens hi anés la vida?

Per desgràcia, els nostres polítics, amb el pas dels anys, han anat decantant-se –els uns més de pressa que no els altres, els uns amb més entusiasme que no els altres, però al capdavall tots– per una gestió apàtica dels problemes, allunyada de les emocions. I què n’han fet, d’aquell entusiasme col·lectiu del 2017 sinó refredar-lo?

El Consell de la República ha estat objecte de tota mena de boicots des que va nàixer, i no ho ha trobat mai un camí fàcil. Això és evident. ERC hi va fer sabotatge de manera immisericordiosa a partir del primer minut i ha posat sempre la proa en contra, d’una manera malaltissa. Però també Junts l’ha fet servir quan li ha convingut i per a allò que li ha convingut, sense prou pudor. Aquesta és la trista realitat, però és una realitat que encara no ho explica tot.

Perquè hi ha també el fet que una societat dominada per estructures tancades i repetitives, això que tenim ara mateix, és l’antítesi de la revolució del 2017. I sols entenent això podrem entendre que, en aquest context, el Consell de la República era, encara i malgrat tot, una nosa per a tots. Una molèstia. Com, lamentablement, s’ha acabat demostrant.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 16 de novembre de 2024

No tot és terrorisme

El terrorisme és una amenaça global que afecta la pau i la seguretat a tot el món i que sovint es defineix com l'ús de la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, religiosos o socials. Aquesta pràctica ha generat una profunda preocupació a escala internacional, ja que els seus efectes es poden sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana. Les arrels del terrorisme són variades, des de factors socioeconòmics fins a tensions ètniques o religioses. Les organitzacions terroristes sovint es valen de la por per provocar canvis en la política o en la societat. Les seves accions, siguin atacs armats, segrestos o atemptats suïcides, tenen un impacte devastador tant en l'àmbit humà com econòmic.

Si analitzem la definició d’aquest fenomen veurem que les paraules clau són: “ús de la violència indiscriminada”, i per tant quan veiem sovint que moltes actuacions, discursos i esdeveniments són qualificats de ‘terrorisme’, i a les persones que hi intervenen de “terroristes”, potser podríem plantejar-nos aquestes acusacions. L'informe anual del Fiscal General de l'Estat d'Espanya corresponent a l'any 2021 qualifica al moviment independentista català com a «terrorisme nacional». Sota l'epígraf «Moviment Violent Independentista Català», enumera les detencions per danys i les efectuades en relació amb una manifestació «il·legal» i detalla les «accions violentes i de sabotatge», entre les quals s'inclouen la provocació de desordres públics, el bloqueig de carreteres, la col·locació de pancartes, la crema de banderes i fins i tot els danys a símbols franquistes.

Podríem discutir si la classificació dels actes esmentats anteriorment com a activitats terroristes, per part de les autoritats dels Estats de la UE, és conforme amb la definició de «delictes de terrorisme» establerta pels Estats membres, per tant, totes les acusacions vessades contra els que defensen l’autodeterminació, no poden ser-ho per terrorisme. Tots els catalans desgraciadament coneixem el terrorisme perquè l’hem sofert a casa nostra. Sabem també què és i què no és terrorisme i, per molt que insisteixi el jutge Manuel García Castelló, no va haver-hi terrorisme en el procés català, ni en el Tsunami Democràtic, ni en els CDR. Això no obstant, forçant les lleis, els jutges si volen poden acusar de terrorisme a qualsevol persona que hagi tocat alguna tecla del sobiranisme. Excloure el terrorisme de la llei d’amnistia pot resultar una desviació descomunal, perquè a l’altre bàndol hi ha els jutges encarregats d’inventar el relat i decidir què vol dir terrorisme, des del seu punt de vista. Sembla que darrerament s’han incorporat a la darrera redacció de la Llei d’amnistia unes esmenes que protegeixen de l’aplicació d’aquests delictes, a les persones acusades barroerament de terroristes. Llegiu tot seguit l’article titulat “El Govern ajusta la llei d'amnistia” publicat al digital ‘eldiario.es’ que analitza a fons aquest tema.

El Govern ajusta la llei d'amnistia

El Govern revisa amb lupa l'articulat de la llei d'amnistia i malda per polir durant la tramitació parlamentària fins al més mínim detall que pugui dificultar la seva aplicació per part dels tribunals. Aquest dimarts el PSOE va aconseguir pactar amb Junts i ERC una esmena en la redacció dels supòsits que queden exclosos de la mesura de gràcia. En concret, l'esmena registrada es refereix al delicte de terrorisme, per al qual ara el text passa a diferenciar aquells casos que “hagin causat violacions greus de drets humans”, que quedarien al marge de l'empara de la llei, dels que no.

El moviment de l'Executiu amb els seus aliats parlamentaris es produeix en paral·lel a les últimes maniobres del jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García Castelló. Després de reprendre després de quatre anys la causa de Tsunami Democràtic per les mobilitzacions entorn de l'aeroport del Prat el 2019, el magistrat ha suggerit al Suprem la imputació de Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres deu persones per un delicte de terrorisme relacionat amb la defunció per infart d'un ciutadà francès en el transcurs d'aquestes mobilitzacions. Tant el Govern com en el PSOE, que havien insistit en els últims dies en què l'exclusió dels delictes de terrorisme suposaven “línies vermelles” infranquejables, intenten desvincular públicament la revisió de l'article 2 de la llei de cap decisió judicial. El que sostenen oficialment és que els canvis introduïts suposen simples “ajustos tècnics” per a reforçar la seguretat jurídica de la norma. “Hem pactat amb els grups parlamentaris dues esmenes tècniques que milloren una llei que ja era sòlida i completament conforme a la Constitució. Vam dir que el terrorisme es quedava fora de la llei de l'amnistia i fora es queda quan suposa violacions greus de drets humans”, va defensar en ministre de Justícia, Félix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

L'anterior redacció de la norma excloïa de la seva aplicació els actes de terrorisme sempre que hi hagués sentència ferma. Aquesta estructura permetia, en principi, abastar les dues causes que més han tibat les negociacions: la citada de Tsunami Democràtic i la dels membres dels Comitès de la Defensa de la República (CDR), que estan acusats d'organització terrorista per planejar protestes el 2019. Tots dos procediments estan encara en fase d'instrucció. És a dir, ni tan sols han estat jutjats. Però fonts de l'Executiu reconeixen que és una qüestió que havia generat un gran debat jurídic i que en les últimes setmanes havien sorgit dubtes sobre que aquesta redacció pogués passar el filtre del Tribunal Constitucional, on la norma serà recorreguda després de la seva aprovació amb tota seguretat. La clau era una possible vulneració del dret d'igualtat, atès que el terrorisme era l'únic dels delictes, la inclusió dels quals o no en la norma, estava vinculada a l'existència d'una sentència ferma. No ocorria així, per exemple, amb els actes dolosos contra les persones o les tortures.

És un assumpte sobre el qual també va cridar l'atenció l'informe dels lletrats de la Comissió de Justícia del Congrés que va sortir a la llum la setmana passada i que criticava la “indefinició” en els delictes que quedarien amnistiats. Segons aquest dictamen, que no és vinculant, el fet que l'aplicació de l'amnistia afectés els delictes de terrorisme “només quan hagi recaigut sentència ferma” podia ser “contrària al Dret europeu”.

En realitat, ningú en el Govern ni a Ferraz creu que cap dels actes derivats del procés català puguin encasellar-se en casos de terrorisme homologables a l'experiència acumulada a Espanya respecte a la violència d'ETA, els GRAPO o l'islamisme radical. I per això observen amb suspicàcia alguns dels passos donats recentment per magistrats com García Castelló, alguna cosa que va verbalitzar expressament la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, posant veu a un pensament generalitzat que, no obstant això, cap dels seus companys ha volgut recolzar públicament.

Els de Junts reconeixien aquest dimarts que aquests últims moviments del jutge García Castelló i la guia que una plataforma de juristes va distribuir entre els jutges per a frenar l'aplicació de l'amnistia, va motivar el seu pacte amb el Govern. I, encara que admetien la seva satisfacció per l'acord aconseguit, insistien que el seu objectiu és ampliar l'àmbit d'aplicació de l'amnistia per a blindar-la totalment davant hipotètiques decisions judicials. En les files independentistes es manté viu el temor al fet que, fins i tot amb aquest canvi, hi hagi persones vinculades al procés que puguin quedar-se fora. A la Moncloa posen en valor que l'acord amb l'independentisme català fa que Junts i ERC s'allunyin dels propis postulats que van defensar fa només una setmana, quan en les seves pròpies esmenes al·legaven per l'eliminació total del delicte de terrorisme com a causa d'exclusió de l'amnistia. I creuen que la correcció de l'article ve a pal·liar un problema de seguretat jurídica que havia estat detectat per les judicatures espanyoles i europees.

Fonts de l'Executiu admeten, de fet, que la redacció anterior que fixava el límit de l'amnistia en les sentències fermes per terrorisme suposava en la pràctica un acolliment generalitzat a la mesura de gràcia perquè no existirien cap d'aquestes sentències abans de l'entrada en vigor de la llei, previsiblement a l'abril. Alguna cosa que, segons reconeixen aquestes mateixes fonts, havia suscitat un intens debat jurídic respecte a la consistència legal que pogués tenir aquesta diferència de tracte entre els amnistiats.

Enfront d'aquesta redacció, el nou text delimita l'aplicació de la llei tenint en compte elements com la “intencionalitat” i “gravetat” de la conducta realitzada i no la fase processal en la qual estigui un procediment. És un canvi substancial que fonts socialistes atribueixen a un intent d’homologar el règim d'exclusió d'aquest tipus penal a la resta de conductes que també queden fora de l'aplicació de l'amnistia.

A més, l'esmena transaccional pactada recorre als paràmetres fixats pel Conveni Europeu de Drets Humans. D'aquesta manera, sosté en el PSOE, es garanteix l'existència de “una referència clara i de caràcter internacional per a aquesta qüestió”. Fonts socialistes reiteren que no és cert que la nova redacció ampliï el perímetre de l'amnistia, mentre que en els partits independentistes van deixar veure aquest dimarts la seva satisfacció amb el canvi acordat encara que van mantenir vives les seves esmenes que inclouen una pretensió de màxims: treure el terrorisme del capítol d'exclusions.

L'altra esmena pactada pel Govern de coalició i els independentistes catalans —que també porta la rúbrica d'EH Bildu, PNB, Podemos i el BNG— tracta de blindar els “efectes” de la llei una vegada aprovada. Així, modifica l'article 4 per a establir que la suspensió “per qualsevol causa” d'un procediment relacionat amb el *procés “no impedirà l'alçament” de les mesures cautelars acordades abans de l'entrada en vigor de l'amnistia. Per exemple, una petició d'extradició o les ordres de detenció a Espanya que segueixen en vigor contra Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a Bèlgica des de 2017.

L'anterior redacció recollia que, en tot cas, “s'alçaran les mesures cautelars fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o una qüestió d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions”. El nou text, al no delimitar les causes de suspensió que possibiliten aixecar mesures cautelars, deixa oberta la porta al fet que aquestes mesures també s'aixequin si algun dels jutges que ha d'aplicar la llei planteja una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a veure si és compatible amb el dret de la UE, com tot apunta al fet que succeirà.

Elena Herrera /José Enrique Monrosi

Article publicat al digital  “elDiario.es”  el dimarts 23 de gener de 2024

Els CDR de Sabadell

Els esdeveniments dels CDR de Sabadell, potser per tenir-los molt a prop, ens van colpir més que d’altres en rebre la notícia de l’arrest de nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l'acusació de «terrorisme». Les detencions van començar la matinada del 23 de setembre de 2019 quan uns 500 agents de la Guàrdia Civil, es van desplegar simultàniament a les comarques del Vallès per realitzar escorcolls en domicilis i locals. A Sabadell es van omplir amb desenes de furgonetes de la GC i policia nacional els carrers més cèntrics i propers als domicilis dels presumptes terroristes. L’escenari era el de sempre: guàrdies civils fent sortir de casa als detinguts per ficar-los en les furgonetes, policies malcarats amenaçant amb metralladores per impedir que ho poguéssim veure de prop i gent cridant contra ells des de la distància. Al vespre per una televisió manipulada, vèiem el vídeo de la policia, on es mostraven els materials que els havien trobat, i en veure-ho no sabíem si riure o plorar, perquè tots teníem a casa i al súper de la cantonada el mateix que sortia allà, sacs amb polsims negres, fogonets i olles, a banda d’una brutícia i un desordre prefabricat i descomunal que ja coneixíem d’altres vídeos de detencions. En total es van detenir nou persones, tot i que dues van ser alliberades la mateixa tarda. Les set restants van ser traslladades a Madrid per prestar declaració davant el jutge.

La fiscalia va emetre un comunicat on qualificava els detinguts com a «grup terrorista de caràcter secessionista» i que s'havia procedit a la seva detenció per «avortar el projecte que hauria pogut ocasionar danys irreparables» i els acusava de delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d'explosius. El jutge va decretar presó sense fiança comunicada per set dels acusats i els va enviar a la presó de Soto del Real. En canvi, dos d'ells van restar en llibertat amb càrrecs. Això ja feia preveure que la cosa no estava tan clara com semblava, ja que les acusacions estaven basades exclusivament en l’escrit d’incoació de sumari ordinari pels processats, on els fiscals d’antiterrorisme copiaven fil per randa el relat del darrer atestat de la Guàrdia Civil lliurat al jutjat central d’Instrucció. En el seu escrit el fiscal sostenia que els detinguts pretenien atemptar contra “objectius prèviament seleccionats” i que tenien com a finalitat “aconseguir la independència mitjançant la violència en la seva màxima expressió, forçant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya”.

L’entramat d’aquesta maniobra, a mesura que la justícia avançava en la investigació i malgrat els informes falsos de la guàrdia civil, es va anar fonent com per encant, fins a arribar al moment actual on tota l’operació ha quedat tocada i desautoritzada per la mateixa Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions d’aquest tribunal ha donat la raó als acusats que van presentar un recurs perquè s’interrogués els agents d’informació de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació. El jutge instructor, Manuel García Castellón, en primera instància els ho va negar, d’acord amb la fiscalia. Però ara la sala d’apel·lacions  l’ha desautoritzat, amb l’argument principal que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centri la investigació, que no s’atribueix cap fet concret als investigats, la manca d’existència d’una organització terrorista i, per tant, la instrucció d’una causa per organització terrorista es pot posar en dubte perquè no hi ha cap mena de prova”.

Tot això s’esdevé quan, en aquesta causa, ja hi ha tretze processats per presumpta pertinença a organització terrorista, nou dels quals, acusats també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”, i quan són al caire de l’obertura de judici oral. I ara que? Ningú demanarà perdó, però nosaltres els hem d’assenyalar. No els ha de sortir gratis. Si finalment tot plegat resulta ser només un muntatge o una venjança dels que van ordir les falses proves per acusar els nostres conciutadans de terrorisme i d’altres maldats, qui se’n farà responsable? La resposta ens la deixa entreveure el periodista, Vicent Partal, quan afirma que “Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català”. Això ho escriu en el seu article titulat  ‘Operació Judes: I ara què hi teniu a dir?’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?

L’Audiència espanyola va reconèixer ahir que els CDR acusats en l’operació Judes tenen el dret de reclamar, en el judici que els espera, la compareixença dels membres de la Guàrdia Civil que els van investigar. L’Audiència diu literalment que la raó que els assisteix és que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. Que s’ho van inventar tot, vaja.

Supose que tots deveu recordar que arran de l’operació Judes van detenir membres del CDR, nou dels quals els van empresonar. Eren acusats d’una presumpta pertinença a organització terrorista i de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”. Tots, efectivament, eren membres dels Comitès de Defensa de la República però no havien fet, com ara constata el tribunal espanyol, res que es pogués considerar un delicte. I ho torne a escriure perquè és al·lucinant i indignant que, després de tot això que ha passat, ara el tribunal ens diga que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”.

I tanmateix, sense cap fet delictiu que puga ni tan sols donar peu a una investigació, Xavier Buigas, Alexis Codina, Xavier Duch, Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros i Germinal Tomàs van haver de passar tres mesos empresonats a Soto del Real. I tots, inclosos també David Budria i Clara Borredo, foren objecte d’una campanya de mentides, falsedats i desprestigi sobre ells i les seues activitats, que va sobrepassar tot allò que ens puguem imaginar.

L’operació en si no ens hauria d’estranyar, venint d’un país com Espanya. Simplement, és una actuació de caràcter polític, no policíac ni judicial, portada a terme per la policia amb l’ajut d’alguns jutges i de mitjans afins que van contribuir amb entusiasme a difondre un relat que avui ja es veu que era completament fals. Però és que, igual com va passar amb la detenció de Tamara Carrasco, l’operació Judes no pretenia trobar res. L’única funció era acovardir la població, infondre el terror de pensar que demà podrien anar darrere de qualsevol de nosaltres i, sobretot, afeblir la força dels CDR, que en aquell moment s’havien convertit en una referència popular poderosa i que avui, gràcies per exemple al fet que la gent es va empassar aquelles mentides, ja no són pràcticament res. Aquest era l’objectiu estratègic d’aquest atemptat contra les llibertats civils, objectiu que hem de reconèixer que s’ha complert de sobres.

Però si l’operació no ens hauria de sorprendre venint d’on ve, crec que, en canvi, sí que fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons tot plegats. Especialment perquè va haver-hi mitjans i polítics catalans, àdhuc independentistes, que es van afegir a la campanya de criminalització amb una alegria que en aquell moment vaig observar amb perplexitat i que avui espere que els faça una mica de vergonya, si més no. Aquella infame declaració de Joan Tardà quan deia: “A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos que els posin a la presó i els jutgin”, espere que el perseguesca per sempre, ara que sabem que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. I espere que reflexionen un poc aquells mitjans i aquells periodistes catalans que es van fer ressò sense cap contrast periodístic de coses tan esbojarrades i sense trellat –i que ja indicaven fins a quin punt tot plegat era un muntatge– com ara que els detinguts tenien “precursors” d’explosius, uns precursors que en realitat tots tenim a casa.

La veritat, us ho he de dir, és que no confie molt que ho facen, ni tan sols que demanen perdó als qui van qualificar de boigs o que van associar gairebé a crims de manera completament indocumentada. Però també us he de dir que tampoc no és allò que em preocupa més. En canvi, sí que m’agradaria que vosaltres, els lectors normals i corrents, d’aquest cas tan amarg n’extraguésseu una lliçó útil de futur i l’aplicàsseu sempre d’ara endavant. Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català. I això ha d’implicar que, d’entrada i mentre no es demostre molt documentadament la contrària, no hem de creure res que diguen ells, i encara menys si ho filtren, ni hem de dubtar del company independentista que tenim al costat. Crec que els companys que han estat víctimes de l’operació Judes, a qui envie un agraïment per la seua fermesa, trobarien potser una certa compensació si l’infern per on van passar servís perquè una altra vegada féssem les coses, com a país, d’una manera diferent.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 03 de març del 2022

Fantasies judicials

Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president a l’exili, Carles Puigdemont, va assistir com a observador del referèndum de Nova Caledònia i per aquest fet haurà d’anar a judici. La justícia espanyola haurà de decidir si el viatge de Josep Lluís Alay a Nova Caledònia –per assistir a la consulta d’independència, el novembre del 2018– i el pagament del peatge de la C-16 per anar a visitar els presos polítics a Lledoners, és un delicte de malversació i prevaricació continuada. En concret, es jutjarà la procedència d’una despesa de 4.580 euros del viatge i 15,20 euros del peatge d’anar i tornar a Sant Joan de Vilatorrada, on es troba el centre penitenciari de Lledoners. El jutjat 28 de Barcelona va iniciar les perquisicions arran d’una querella de la fiscalia, després dels corresponents informes de la Guardia Civil.

De fet, Alay, ja acumula tres causes, de les quals només dues continuen obertes, amb tots els ingredients per constituir un judici polític. El primer cas ja es va tancar. Alay va ser investigat per l’Audiència Nacional per encobriment, per estar acompanyant Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. La causa es va arxivar. Però d’altra banda Alay continua investigat pel jutjat 1 de Barcelona, en dues instruccions entortolligades, l’operació Estela i l’operació Volhov, sense que en cap d’elles s’hagi formulat de moment cap acusació, tot i que s’ha difós contingut del seu telèfon mòbil que ha servit per teixir una estrambòtica teoria sobre la trama russa del Procés.

Aquestes causes són unes més amb les quals la justícia espanyola va bastin la causa del procés català, la major part d’elles investigades per l’equip del tinent coronel Daniel Baena, “Tácito” pels amics. Quin escàndol els informes de Tácito i la labor de la fiscalia i la justícia ‘lawfare’ espanyola defensors de la fal·làcia de la unitat d'Espanya. Recentment hem tornat a veure com el jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha processat per pertinença a organització terrorista els tretze membres dels CDR vinculats amb l'operació Judes. Tot plegat utilitzant el fiscal i el jutge instructor els atestats preparats per la Guàrdia Civil amb les perquisicions policials, en el marc d’un operatiu ordenat pel jurge, i en el qual els agents de la Benemèrita van trobar material i substàncies considerades “precursores” de la confecció d’explosius. Nou d'ells ja van ser detinguts el setembre del 2019 i després de gairebé quatre mesos a la presó van quedar en llibertat provisional un cop pagada la fiança. Els detinguts varen denunciar irregularitats, coaccions i amenaces per part de la Guàrdia Civil entre la detenció i la posada a disposició judicial, denúncies que alguns d'ells varen formalitzar als jutjats, sense cap efecte fins ara.

A la vista d’aquestes i altres actuacions podríem dir, sense por a equivocar-nos, que la major part de les causes contra l’independentisme no són més que fantasies judicials sense cap fonament legal, amb l'únic objectiu d’estigmatitzar als qui les pateixen. Es tracta d'un concepte molt recurrent quan es parla de la ‘judicialització de la política’ i que es pot associar a la situació de bloqueig per part de PP a la renovació dels òrgans constitucionals, la qual cosa seria imprescindible per una qüestió d'higiene democràtica. Pirandello va posar de manifest aquesta fal·làcia, quan la va descriure dient que tot consisteix en "Crear versemblança perquè sembli veritable..." Això és el que fa la Guardia Civil en molts dels seus ‘informes’ i que fiscal o el jutge es limita a ‘copiar i enganxar’ en els les seves sentències. La periodista judicial, Elisa Beni, ho explica amb to humorístic en el seu article ‘Alay, un col·lega en cerca d'autor’, comparant la cèlebre obra de Pirandello amb l’actuació del jutge en l’afer de Josep Lluís Alay. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

P.S.  Abans de publicar aquest Post ens arriba la notícia de la detenció a Sardenya del MH President Carles Puigdemont. Les “fantasies judicials” segueixen...                                                                       

Alay, un col·lega en cerca d'autor

"Crear versemblança perquè sembli veritable..."

Luigi Pirandello. Sis personatges en cerca d'autor

Va ser una de les primeres obres de teatre que el professor de literatura ens va dur a veure a Madrid. Teatre de l'absurd, tot just acabats de sortir del franquisme. Màgia sobre les taules que mai no se t'esborra de l'esperit. Una cosa és el surrealisme sobre l'escena o a les parets dels murs de la Sorbona i una altra a les interlocutòries judicials, però he recordat l'obra llegint la decisió de l'Audiència Provincial de Barcelona sobre Alay.

El paràgraf és digne de Breton i el concepte, del mateix Pirandello. Aquestes jutgesses que veuen en Alay un cooperador amb un delicte l'autor del qual no va delinquir. És excels. Llegeixin, llegeixin: "De l'esmentada conducta, l'investigat pot perfectament respondre'n com a partícip 'extraneus' (cooperació necessària o inductor) sense necessitat que l'autor tingui cap responsabilitat penal". Un inductor que indueix a cometre un delicte a qui no ha delinquit. Un cooperador amb una conducta que ha estat declarada "sense cap responsabilitat penal" per a l'autor. S'imaginen quin camp de possibilitats obre la magistrada Fernanda Tejero per a tota mena d'autors i de personatges? Vostès han induït a fer alguna cosa a algú que no hagi comès cap delicte? En què han estat cooperant amb altres que no van delinquir? Compte amb això. Compte, perquè així tots estem sota sospita. M'imagino un món de trames. Funcionaris que ja no poden treballar amb ningú ni impartir cap instrucció perquè un es pot convertir en còmplice d'un autor de res i, amics, això sí que dona per a un bon embolic.

Com saben, Alay s'asseurà al banc dels acusats acusat de prevaricació i d'una malversació de fons públics per l'autorització i pagament d'un viatge que va fer Meritxell Masó, tot i que la justícia ja ha dit que Masó no ha comès cap delicte i que la causa va ser sobreseguda. Que el viatge a Nova Caledònia el va autoritzar la secretària general de Presidència de la Generalitat, Masó, no hi ha cap dubte i així ho reconeixen: "sense perjudici que l'autora material es trobaria perfectament identificada (...) l'essencial és que existeix una resolució que va permetre cobrir amb despeses públiques" el viatge i Alay pot respondre'n perfectament com a cooperador necessari o inductor "(...) sense necessitat que l'autora tingui cap responsabilitat penal". Quina revolució per al dret penal i la seva part general! Si no hi ha autor responsable ―senyores magistrades― no hi ha cooperador. No es pot ser cooperador o inductor d'un delicte que cap autor no ha comès o, més ben dit, d'un delicte que no ha existit, ja que la conducta duta a terme no produïa responsabilitat penal. Ep, Pirandello! I és que han arribat a la conclusió que Masó no va cometre cap delicte i la mateixa intervenció no va veure cap problema en aquesta autorització. Aquí el que va poder delinquir va ser el còmplice en cerca de delinqüent amb qui cooperar, o sigui, Alay.

Lawfare o simple animalada jurídica? Les dues coses? De vegades, quan vols amb frenesí un resultat el dret se't fa un món i els dits un embolic. Una altra cosa és que poguessin atrapar-lo com a autor de la prevaricació i la malversació directament, ja que aquesta figura s'ha simplicat molt, però, com a extraneus?

La senda de les resolucions judicials inexplicades i inexplicables remunta l'Ebre. De Barcelona hem de viatjar a Saragossa per trobar-nos amb el magistrat Rafael Lacasa, que ha decidit ell tot sol posar en dubte la facultat del govern espanyol de dirigir les relacions exteriors, el conveni que regeix l'espai Schengen i qualsevol persona pròxima a l'actual executiu que, això sí, no sigui aforat per poder-lo enredar. Els parlo del tema de l'entrada a Espanya del cap del Polisario, Brahim Ghali, i de la decisió del jutge aragonès d'imputar l'exministra d'Afers Exteriors i el seu cap de gabinet, destinat a ser ambaixador a Moscou, si és que aquest enrenou no li trunca la carrera per una temporada. El jutge Lacasa, del jutjat d'instrucció 7 de Saragossa, és aquell jutge que el 2018 va rebutjar la denúncia per amenaces de mort a Puigdemont que proferien dues persones a sobre d'un carro de combat. Ho recorden? En aquella resolució va aprofitar per explicar-nos el que pensava sobre el MHP i sobre el procés: li deia covard i traïdor "amb els seus propis companys de cop", ja que "amb la seva fugida" va manifestar una conducta "desproveïda de gosadia i en l'antítesi de la dignitat i gallardia que demanava als ciutadans". Així que, segons aquest jutge de Saragossa, Puigdemont va cometre "una traïció envers els seus" i es "va convertir en un pròfug" després de "convertir el Parlament en una merceria". Aquest magistrat, de forts vincles conservadors, és fill d'un president franquista de l'Audiència de Saragossa, on té un germà. Tot queda en família.

No actua només per intentar posar en un conflicte els que acaben de sortir del govern espanyol (Laya, Calvo i els seus dos caps de gabinet), sinó que ho fa a instàncies d'un advocat malagueny casat amb una marroquina ―i a qui se li coneixen vincles estrets amb el règim alauita― que puja a pledejar a Saragossa a intentar embolicar-los i també al segon cap de l'Estat Major de l'Aire. Per què?

El jutge pretén que un govern no pugui fer allò que sí que l'autoritza a fer el conveni de Schengen amb els anomenats vols d'estat. De fet, el cap de gabinet de Laya, Camilo Villarino, va declarar que el segon cap de l'Estat Major de l'Aire va preguntar a Exteriors si volien que es fessin els tràmits d'immigració i duanes i que ell va contestar: "No cal". Ja saben que el que és normal i el que marca el protocol d'actuació és que els caps militars preguntin al govern si duen a terme conductes delictives. Esperen que tot això faci soroll i que proveeixi de munició, encara que quedi en res.

Pirandello es va perdre conèixer aquest país i Dalí veure'l en el seu apogeu surrealista. No haurien cregut mai que la judicatura donés per a tant.

Potser tornen per veure si necessiten autor, però no ho crec, és evident, ells s'apanyen sols.

Elisa Beni Uzabal

Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimecres 22 de setembre del 2021

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020

Parlem dels CDR’s

Quan es va percebre que el referèndum de l’1-O seria un segur torcebraç al Rajoy, que no restaria indiferent a la seva execució, grups de ciutadans van autoorganitzar-se per tal de defensar els col·legis electorals i en cadascun d’ells es va formar el propi CDR (Comitè de Defensa del Referèndum), amb gent de tota procedència, edat, tipus i pensament polític, però sobre tot amb gent de ‘bona fe’. Un cop fet el referèndum, els CDR’s en lloc de desfer-se, en haver acabat la seva funció, algun partit va veure-hi una llavor per aprofitar aquest sistema d’autogestió i solidaritat,  i transformar-los en un nou CDR (Comitè de Defensa de la República). Aquest nou fenomen polític, sense caps visibles, sense jerarquies ni lideratges, han anat creixent a tots els barris, pobles i ciutats, arribant fins a formar CDR’s en clubs de futbol, clubs de petanca o llars de jubilats. Ara s’està veient que el problema que es planteja dins d’aquests moviments, en principi pacífics, és la infiltració de gent extremista, anti-sistema i demès fauna violenta, que perjudica les seves accions i presenta el procés independentista, segons els defensors del 155, com a “kale borroka”. Aquest relat no li convé ni al procés ni als presos/exiliats, ja que podria servir per fer un relat retroactiu dels fets de l’1-O i presentar-los com a actes violents i penalitzar-los amb el delicte de rebel·lió que fins ara no es detecta per enlloc. Això afegiria un nou ‘error’ als que descriu l’enginyer Pep Centelles en el seu article titulat “1-O, La ‘Primera Pedra’ de la República”, on explica la doble equivocació que van cometre les forces sobiranistes en valorar com actuaria el Rajoy davant el desafiament de l’1-O i que, segons l’autor de l’article, fou l’inici o ‘primera pedra’ de la fundació de la República.

1-O, La “Primera Pedra” de la República

El primer error

Com tots els col·lectius humans les forces sobiranistes hem comés errors en la lluita pel dret a l’autodeterminació. En la meva opinió, el primer i principal error ha sigut pensar que l’Estat espanyol era ja un estat democràtic. Fins i tot els més pessimistes pensaven que amb 40 anys el ‘Reino de España’ havia assumit un mínim de cultura democràtica que permetria, si més no, la negociació.

Ara hem aprés que l’Estat espanyol es passa la democràcia pel forro. Entre altres coses veiem com un jutge decideix descaradament qui pot ser elegit o no President de la Generalitat.

El PSOE i el PSC, que podien semblar més demòcrates, s’apunten a la fal·làcia de que el referèndum genera divisió i conflicte. El cinisme és vergonyant quan amb la fe del convers parlen de divisió dins de les famílies. Tot el contrari, el referèndum és la fórmula més adient per a resoldre aquest tipus de conflicte. Ho vam veure a Escòcia. Ni que tant sols es tractés d’un referèndum consultiu, per atraure la simpatia dels votants la campanya unionista generaria missatges d’amistat i bon rotllo, faria ofertes de garantir drets, mostraria voluntat d’entendre’s, etc. Després, el SÍ i el NO tindrien probabilitats equilibrades de guanyar. El referèndum pactat no divideix, sinó que rebaixa el conflicte i uneix.

El segon error

Aparellat a l’error de pensar que l’Estat espanyol era un estat democràtic hi ha l’error de pensar que l’Estat volia resoldre el conflicte. Error d’ingenuïtat.

Ara, amb sorpresa, constatem que aquest Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte. Ara constatem que l’Estat espanyol és un estat segrestat per una elit extractiva fortament arrelada al franquisme i al militarisme. De fet, aquesta elit viu del conflicte. Se sent còmode en el conflicte i somia amb un conflicte violent. Per això es posa tant nerviosa amb el pacifisme. Per això li cal inventar-se la violència (tumultuosa). A hores d’ara ningú dubta que en Rajoy està on està gràcies al conflicte amb Catalunya. El PP guanya vots massacrant ‘indepes’ catalans. I, per tal de no ser superat per ‘Ciudadanos’, com més mala llet posi en aquesta tasca, millor. De fet, segueixen el model cínic de maltractador masclista (“qué esperaban del estado, Rajoy dixit, me obligas a pegarte”). L’espiral de competició entre PP i C’s, amb un PSOE curt de gambals que fa d’espectador estúpid, ens portarà molta repressió.

Ara que ja han comprovat que tenen els ‘mèdia’ domesticats i que, llevat d’honorabilíssimes excepcions, la ‘progressia’ intel·lectual espanyola manté la boca callada, rebrem hòsties per totes bandes i de tots els poders de l’estat. Les més sàdiques les del poder judicial. Ho estem comprovant.

S’havia de fer

Hem comés un doble error amb forta càrrega d’ingenuïtat, però s’havia de fer. No podíem anar aguantant una degradació progressiva, una presa de pèl creixent. La sentència del Constitucional de 2010 va ser el trencament explícit dels pactes de 1978. No podíem ser granotes bullides, com aquelles que moren de felicitat perquè no s’adonen que la temperatura de la bassa va pujant a poc a poc. Ho havíem de fer, i ho hem fet. No ho hem guanyat tot, però hem avançat molt. Si mirem enrere, veure’m que la ciutadania ha fet molt camí i que cal continuar. Ho podem fer.

L’1 d’Octubre és la primera pedra

Res és gratis i menys la llibertat. Les eleccions del 21-D varen ser un gran èxit, però el 1er. d’Octubre va ser la primera pedra de la República.

La metàfora és clara:

• Quan es vol construir un edifici, primer es fa un projecte. El projecte ha d’estar carregat de somnis. Ha de ser un projecte engrescador. Un projecte il·lusionant. Ja ho deia Saint-Exupéry, “si vols construir un vaixell, no comencis per fer buscar fusta, tallar taulons o distribuir el treball; primer has d'evocar en el poble l'anhel de la mar lliure i ample”. Ningú ens va enganyar, en tot cas ens vàrem deixar il·lusionar. No hi ha ni traïdors, ni covards. Hi ha la realitat que s’imposa. Jo mateix vaig dedicar energies a engrescar gent amb els meus posts 
(https://ciutatvellaperlaindependencia.wordpress.com/2017/12/16/del-155-en-farem-el-55-per-cent/).

• Una volta es té fet el projecte es posa la primera pedra. L’1 d’Octubre dos milions de persones vàrem posar la primera pedra (i vàrem rebre la primera hòstia) i això no té marxa enrere.

• Després ve la feina dura de construir. Fonaments, estructures, reajustaments. El terreny resulta més complicat del que s’havia suposat. De cert que haurem de canviar de “model constructiu”. Ja hem après que amb un 47% la via unilateral no funciona. Ara sabem què és un estat, i sabem com és l’Estat espanyol.  Canviar de “model constructiu” no es fa amb quatre dies. És el que estem fent aquests dies i encara pot durar alguna setmana més.

Durant la construcció sorgeixen problemes i contratemps. A voltes s’ha de desmuntar alguna paret o reajustar una biga. Però qui ha viscut la llibertat té més forces per viure, més forces per construir. L’energia i la capacitat hi són, només ens cal una bona direcció d’obra. Ens cal un bon lideratge. Està a les nostres mans escollir-lo bé.

INDESINENTER: Sense aturar-se. Incessantment.

Pep Centelles i Portella

Enginyer industrial
Màster en Economia Urbana

Publicat al Blog de l’autor el dimarts 13 de març del 2018