Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 de maig 2009

Xiulets reials



El tema estrella de la setmana ha estat la xiulada contra els reis i l'himne d'Espanya just abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Arran d'aquest fet, volem reproduir dos articles apareguts a la premsa i que subscrivim plenament.

Els uns i els altres

La xiulada de Mestalla ha deixat en l'evidència habitual les dues menes d'espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d'ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents. És una estratègia ideològicament transversal. Tots dos han tret importància a l'actitud generalitzada dels seguidors de l'Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb "el sentiment majoritari dels bascos i els catalans". Saben que això no és així però tant se'ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament. En segon lloc, hi ha els més bèsties encara. Aquests senyors no treuen importància a la bronca de la final. Més aviat al contrari. La magnifiquen. L'endemà del partit parlaven a les braves de "demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d'Espanya". No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l'alarma i la reacció: "A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo". Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.

Vicent Sanchis
Periodista
Director de Barça TV.

Article publicada al diari AVUI el dilluns dia 18 de maig del 2009.

La xiulada de Mestalla

D'entrada, sembla que el fet que uns ciutadans protagonitzin una xiulada a uns reis i a un himne a un estadi de futbol no hauria d'originar una polèmica de les proporcions que està assolint el que va passar a Mestalla a la final de la copa de futbol. Però l'existència d'aquesta desproporcionada polèmica demostra que aquí, a aquest Estat, hi ha més problemes del que oficialment s'admet. Aquí passen coses que molts pretenen amagar, ignorar i manipular.

I el que passa és que a Euskadi ia Catalunya hi ha molta gent -més de la que molts creuen- que no estan d'acord amb que Euskadi i Catalunya formen part de l'Estat espanyol. I els reis i l'himne són símbols d'aquest Estat. Per tant, xiulen, protesten i mostren la seva disconformitat. Per a això utilitzen un partit de futbol o qualsevol cosa que poden utilitzar, perquè normalment, fora de Catalunya i d'Euskadi, no és fàcil manifestar aquesta protesta. Alguns diuen que aquesta xiulada, aquesta protesta, ofèn els espanyols, és a dir, els que sí que se senten identificats amb la monarquia i amb l'himne. Bé, és possible. I què? On està el problema?

També ofèn Catalunya i Euskadi això de "polaco el que no bote", o dir que recuperar l'euskera i el català són coses "de nazis", o el boicot als productes catalans, o qualificar els bascos de terroristes .. . El que passa és que ofendre els bascos i els catalans és una gracieta, queda bé i fins i tot dóna vots. Per tant, molts espanyols acullen aquestes ofenses amb un somriure tolerant, comprensiva i fins i tot de complicitat. Però si algú ofèn els nacionalistes espanyols, la cosa és diferent. Llavors, estem davant un enorme problema, davant una ofensa gravíssima, davant d'un fet injustificable, davant d'una actitud inadmissible, intolerant ... Les coses han de quedar clares. Molts catalans i bascos no volen pertànyer a aquest Estat. I si pertanyen, és perquè les lleis, els tribunals i el sistema els obliguen a seguir dins d'aquest Estat. Però no volen.

I davant aquest fet, és irrellevant si aquestes lleis, aquests tribunals i aquest sistema són decisions preses per la majoria. Perquè, ¿no es pot estar en contra de les decisions que prenen les majories? És que s'han d'eliminar les minories? Són estructures imposades, encara que siguin imposades per una majoria. Això és el que passa. L'actual Constitució és el producte d'una decisió majoritària. Però això no implica que tots tinguem que estar d'acord amb el fet que encarregui a les forces armades que mantinguin l'actual estructura territorial.

Hi ha fets que són fets. I davant d'ells no valen les majories. Molta gent d'Euskadi i Catalunya no vol pertànyer aquest Estat. I això no té res a veure amb les majories. Per això xiulen. I la Constitució tampoc canvia les coses. Encara que digui el que diu sobre les forces armades i l'estructura territorial de l'Estat. ¿O això és molt democràtic, perquè ho ha decidit la majoria?

Antonio Galeote
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-noticies el divendres 15 de maig de 2009