Rafael Nadal escrivia la setmana passada a la Vanguardia un article titulat “Emocions socialistes”, on feia una esmolada crítica de la darrera conferència del PSOE i del paper que hi ha jugat el PSC. Fa pocs dies el primer secretari del PSC va aconseguir fer evident la superioritat de l’actual direcció sobre els anomenats “crítics” en un consell nacional extraordinari del partit. Ha quedat clar que la massa “crítica” és més aviat raquítica. I que les posicions àmpliament majoritàries al Partit dels Socialistes són les que defensen Pere Navarro i Antonio Balmón. Ara hauran de ser els discrepants els que decideixin si val la pena continuar amb una “direcció clara i ferma” i sense el “soroll i la deslegitimació permanents” que els retrauen el oficials. Navarro, doncs, ha guanyat un cert marge de maniobra, però el que no ha fet ha estat convèncer. No ha convençut els crítics ni tampoc la majoria de la societat catalana que realment vol exercir el dret a decidir. Pere Navarro acusa CiU i Esquerra de perpetrar “el gran engany dels que volen portar Catalunya a un carreró sense sortida”. N’hi ha un altre de pitjor. L’engany dels que proclamen el dret a decidir de Catalunya però el supediten al dret a concedir d’Espanya. Si no vàreu poder llegir en el seu dia l’article d’en Rafel Nadal, podeu fer-ho ara al nostre Blog, juntament amb un altre reflexió que l’economista Xavier Sala Martin va escriure al seu blog sobre del mateix tema fa ja més temps, arran de la visita d’en Pere Navarro a Madrid el passat mes de setembre.
Emocions socialistes
Fa temps que els dirigents del PSOE van trair els valors de les classes populars i mitjanes i van cedir al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta. Van oblidar la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme verbal al servei de reclamacions elitistes i minoritàries. Des de llavors, estan en decadència i naveguen sense nord, sense programa i sense idees, a remolc de la lògica ultraliberal i unitarista que l’expresident Aznar, la FAES i la caverna mediàtica han imposat a la política espanyola.
Per lliurar-se del seguidisme, de tant en tant els socialistes organitzen una catarsi col•lectiva, pugen el to de l’esquerranisme formal i es busquen algun enemic que els aglutini. Però fa temps que no posen sobre la taula cap proposta real al servei dels ciutadans que aguanten el pes del país i de la crisi.
A Pere Navarro se’l veia content abraçat als líders regionals del PSOE, en l’últim d’aquests conclaves, li van emocionar els aplaudiments i les declaracions d’amor fraternal. Abans que ell, però, milers de socialistes catalans s’havien abraçat al socialisme espanyol i havien experimentat la mateixa emoció esperançada. D’aquest esperit va néixer el pacte fundacional del PSC: el somni d’un acord en peu d’igualtat, la suma d’esforços contra la dreta, el respecte a tots els pobles, l’aposta per reequilibrar territoris, la solidaritat voluntària i per convicció.
Les abraçades i les emocions han estat freqüents en escenaris com el Palau Sant Jordi. El problema ha arribat sempre al dia següent. Perquè aquell mateix esperit va portar l’acceptació desconfiada, però resignada, de la Loapa, la contenció permanent, la moderació per frenar els militars, les renúncies per culpa d’ETA, i tots els trágalas perquè si tu no hi anaves, ells tornaven. El socialisme català s’ha passat trenta anys obrint els braços al socialisme espanyol, acceptant un paper secundari, lluny del pes que per militància i per vots li tocava.
El PSC ha estat al servei d’un projecte comú, que al final s’ha convertit en el projecte d’uns quants, que l’han grapejat en benefici propi: Belloch, Bono o Guerra (el primer que va haver de justificar els Mercedes i els Mystère) s’omplen la boca de paraules com Espanya, justícia i igualtat, però en realitat parlen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó i defensen els seus interessos particulars. Igual que fa Susana Díaz, una professional de la política des dels vint anys, en una comunitat sota sospita, sense que ningú s’estranyi.
Mentrestant, quin socialista espanyol ha alçat la veu quan els ciutadans de Catalunya són insultats, discriminats i acusats de tota mena de barbaritats? Qui s’ha queixat de la catalanofòbia que ara fa impossible qualsevol negociació? Qui ha renunciat als privilegis per la proximitat a l’entramat central del poder? Qui s’ha solidaritzat amb els ciutadans de Catalunya quan ja des del franquisme s’han hagut de pagar bona part de les escoles bressol, hospitals, escoles, museus o cultura amb impostos propis, locals o autonòmics? Qui ha denunciat la discriminació que permet que un treballador català treballi més i cobri menys, suporti un cost de vida més elevat, pagui més impostos, rebi menys serveis, li retallin més, i a sobre hagi de pagar peatges per anar a treballar?
Afirmen que paguen les persones i no els territoris, però hi ha persones que paguen més i reben menys pel fet de pertànyer a un territori, i el partit que es proclama defensor dels treballadors calla. I torna a callar amb complicitat quan des del PP s’equipara Catalunya, nacionalisme i nazisme. S’apunten a l’estigmatització catalana perquè el linxament d’innocents sempre ha estat la sortida fàcil dels populistes.
La veritat no els importa. Saben que el desprestigi del socialisme no ve de l’Espanya plural ni del diàleg amb el catalanisme. Ve de les ocurrències minoritàries, dels excessos de gesticulació i de l’abandonament dels valors tradicionals de les classes populars: el premi a l’esforç, l’afany de superació, la solidaritat, l’aversió als excessos, la cohesió familiar i la devoció per la educació com a eina d’emancipació. Fa anys que amb excepció d’alguns militants el PSOE està absent de les grans mobilitzacions com la lluita contra els desnonaments i l’abús de les preferents.
El PSOE representava l’ascensor social. En el passat, va garantir la recompensa a l’esforç individual i col•lectiu de les classes populars, assegurant el seu accés a la plena ciutadania. Les classes mitjanes, per la seva banda, van descobrir a la socialdemocràcia un instrument de modernització i d’homologació europea. Però els dirigents socialistes van substituir els valors populars pel clientelisme, la protecció dels amics, el corporativisme de partit, l’ostentació i el conformisme. El càlcul electoral ha suplantat als principis, les enquestes han arraconat les conviccions.
El mateix dia que parlem de la crisi o de les reivindicacions que arriben de Catalunya: ja no importa qui té raó o què és just; només quin profit obtindrà el partit. O els seus dirigents. Costa imaginar el retorn de la socialdemocràcia, si no ofereix més que alguns eslògans esquerrans. Per ara no sé veure quina part d’aquest PSOE pot haver emocionat a Pere Navarro, ni al PSC. Llevat que també ells ja només pensin en la seva pròpia supervivència.
Rafael Nadal
Escriptor i perdiodista
Article publicat a La Vanguardia el divendres 15 de novembre del 2013
Escrit de Xavier Sala Martin
Jo esperava que, avui, el Pere Navarro, secretari general del PSC, hagués tingut la dignitat de dir: “jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya, però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans que es volen independitzar a través dels vots! Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres i el semen dels reis ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots”.
Si. Ho esperava. Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE. Però jo em pregunto: Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans (que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? Perquè hauran d’explicar que ens expulsen perquè varem tenir els nassos de votar! Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!
Article publicat en el Blog de Xavier Sala Martín el dimarts 17 de setembre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada