Intuïcions arriscades
És molt possible que aquest article enfonsi el meu crèdit com a analista, si és que mai n'he tingut, i que quedi en evidència que no sóc capaç de veure-les venir i faci dubtar de si mai les he vistes passar. Però sí: em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar. He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.
Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral. Algú s'ha cregut això de la desafecció de la política perquè justifica el seu propi descrèdit. La meva experiència al llarg del darrer any és tota la contrària. Els auditoris de tot el país s'omplen quan es va a parlar no tan sols d'independència sinó de qualsevol qüestió lligada als temes socials, tant els més vinculats a l'educació, la salut o el treball, com també dels conflictes internacionals o de les causes i els efectes de la crisi econòmica. Si els partits tenen dificultats per omplir els seus auditoris, això no apunta pas a la desafecció política, sinó a la distància a què s'han situat els polítics de la ciutadania. Intueixo, doncs, un reviscolament significatiu de la participació, perquè la majoria de catalans han entès que hi ha massa coses en joc per quedar-ne al marge.
La meva segona impressió és que els avantatges diferencials els aconseguiran les ofertes polítiques que sàpiguen combinar les propostes que plantin cara a la crisi i les que defineixin horitzons ambiciosos de futur. Primer, perquè només amb grans horitzons es poden resoldre els drames particulars produïts per l'actual depressió econòmica. Qui continuï entestat a parlar de refer l'Estatut que el Tribunal Constitucional va dinamitar a base de pedaços i sargits, qui continuï predicant un il•lús desvetllament de voluntats federals espanyoles que mai no han existit, en definitiva, qui realment prometi más de lo mismo, fracassarà de manera estrepitosa. [Nota: és d'aprenent de director de campanya no preveure si els teus eslògans te'ls podran girar en contra. Qui és más de lo mismo en les seves propostes de relació amb Espanya, ara mateix, és el PSC. I sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l'acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l'independentisme.]
En línia amb aquesta segona previsió, crec que les campanyes electorals que funcionaran millor seran no pas les que prometin sopars de duro, sinó les que es comprometin amb decisions dures però que faran creïble la seva efectivitat. Sempre hi haurà un nombre indeterminat d'ànimes de càntir disposades a votar qui els ofereixi duros a quatre pessetes. Però els il·lusos cada vegada en són menys, i en les circumstàncies actuals és més fàcil intuir qui t'està prenent el pèl. Per això, també és un contrasentit que es vulgui construir confiança en la política d'un partit amb expressions de festiva frivolitat, fora de lloc del quadre general de preocupació pel futur immediat i a llarg termini que es viu a Catalunya. Per dir-ho breument: en aquesta campanya, les riallades dels candidats es pagaran cares.
En quart lloc, crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta. Els confessaré una anècdota real. Un molt bon amic, un català nascut en un poblet de Còrdova, compromès fins al moll de l'os amb la seva feina i amb el país, fa pocs dies em demanava com veia el projecte independentista, al qual se sentia inclinat, molt especialment després del 10 de juliol passat. Jo vaig posar tota la meva capacitat argumentativa a favor d'aquest horitzó d'emancipació nacional, sense concessions a la demagògia fàcil que el meu amic, massa llest per ser enganyat, no s'hauria empassat. Doncs bé: en acabar la meva defensa de la independència, em diu: “A la vista del que m'expliques, sembla que hauria de votar CiU”. Deixant de banda l'èxit de la meva explicació, que en cap cas tampoc no havia plantejat com una recomanació de vot, el que vull dir és que em vaig adonar perfectament que la voluntat d'independència no entrarà necessàriament en contradicció amb el vot a CiU. Si en el darrer Racòmetre de Rac1 surt que fins a un 36 per cent dels antics votants del PSC ara dirien sí a la independència, aquesta proporció que ja era alta per a CiU, un 54 per cent, en aquestes eleccions encara serà superior.
En canvi, tinc dubtes importants pel que fa als resultats dels partits més petits, nous o antics. Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social, i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament. ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals. I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit. Una nit més emocionant i incerta que una final de la Champions Barça-Madrid.
Salvador Cardús i Rosemail
Escriptor i periodista
Article publicat al diari AVUI el diumenge 24 de octubre del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada