Una altra cosa és considerar si aquests mateixos treballadors de la Generalitat, i en general qualsevol servidor públic, ha d’exercir les seves funcions amb la necessària preparació intel·lectual. Aquesta consideració ve a tomb de les darreres crítiques que ha rebut el flamant ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, per la seva escassa formació acadèmica. Iceta va començar la carrera de Ciències Químiques que va deixar el primer curs. Posteriorment va començar Econòmiques i el van expulsar de la Facultat, després de cinc anys cursant primer, per esgotar totes les convocatòries.
Potser ens podríem preguntar per què aquest meravellós país nostre té una classe política tan mediocre. Si imaginem un jove poc format, amb escasses capacitats, que ha de decidir entre dues formes de guanyar-se la vida, la primera és buscar una feina d'acord amb les seves limitacions, probablement amb un sou mileurista i l'altra consisteix en pul·lular per un partit polític, acostar-se a una bona ombra i riure-li totes les gràcies al líder del partit per intentar substituir-lo tan aviat com sigui possible i viure de la política tota la vida. La decisió d’aquest jove serà probablement decidir-se per la segona opció.
Vist així és fàcil entendre per què la política espanyola està plena de gent sense ofici ni benefici, fora del partit, que no podrien ni servir el cafè en una empresa seriosa. Amb aquesta realitat no és estrany que el país no millori perquè els que li haurien de donar impuls ni en saben ni poden desenvolupar una tasca que els supera. És clar que ells no tenen la culpa d'haver triat la segona alternativa, els culpables som nosaltres per donar-los tantes facilitats i per posar el país en mans de qualsevol, sense exigir-los res a canvi, ni tan sols responsabilitats quan malbaraten els nostres diners. Aquestes i altres reflexions sobre l’actualitat política les escriu el politòleg, Ramon Cotarelo, en el seu article ”El Dorado és nostre”, que podeu llegir tot seguit.
El canvi de “gobierno” a Madrid ha provocat una allau a les xarxes mostrant la paradoxa que un home sense estudis i sense haver treballat a la seva vida fora de la política de partit arribi a ministre de cultura. Paradoxa, però, que afecta també a Catalunya, on el MHP Aragonès i el MH conseller Torrent potser tindran cultura, atès que tots dos són llicenciats universitaris, però cap d’ells ha treballat mai a la seva vida fora del seu partit.
En realitat, un business as usual. La partitocràcia ha generat una classe de polítics professionals a Espanya i Catalunya que tenen més en comú entre ells que amb la població a la qual representen. No hi ha una política catalana independent d’Espanya, sinó una política catalana dins de l’Estat espanyol, en espera dels resultats d’una taula de diàleg que tothom coneix per endavant. De fet el president, posant-se la bena abans de la ferida, ja ens avisa que el final de la taula del diàleg no serà en cap cas el final del diàleg. Encara hi haurà temps per arribar al diàleg sobre la pluralitat dels mons.
Els anomenats independentistes semblen incapaços de fer una sola proposta pràctica cap a la independència. Només la rutina de la política autonòmica. Avui cal preparar l’opinió per quan arribi el temps dels Pressupostos Generals de l’Estat; demà ens sumarem al pla dels jocs olímpics d’hivern el 2030, més enllà de la data mítica de Deulofeu de 2029. La independència pot esperar, mentre la repressió no s’atura.
Què us havíeu cregut? Que els independentistes eren independentistes? Ningú a dins dels partits polítics va creure de veritat que la independència fos possible. No la creien possible ni la volien. No l’han volguda mai. Tot ha estat una enganyifa per canviar la correlació de forces a dins de l’independentisme, per decidir quin dels dos partits catalans seria hegemònic. Res a veure amb la independència. El que hi ha hagut és un canvi dels actors del sistema català de repartició de prebendes. L’homologació amb Espanya marxa a bon ritme. La corrupció és la mateixa.
La independència és un negoci sempre que no es materialitzi. És com un El Dorado; l’important és cercar-ho, però sense trobar-ho. El truc és senzill: consisteix a encendre la il·lusió independentista de la població per obtenir avantatges materials pels partits polítics, llurs endollats i militants. És un egoisme desvergonyit. Els partits no estan per servir a la nació, sinó per servir-se d’ella. Preneu com a exemple les confiscacions del fosc dicasteri del Tribunal de Cuentas. Es vol fer pagar a la gent invocant la solidaritat, o mitjançant la Generalitat, que és el mateix, per no recórrer als partits que, amb el finançament públic que reben, tenen prou fons.
No paga la pena repetir l’itinerari d’una gran mistificació que, pel que fa a ERC, estava clara almenys des de l’1-O. Només assenyalar que un discurs tan fals com ambigu no hagués estat possible sense un monopoli gairebé total dels mitjans públics de comunicació i part dels privats. Els mitjans han funcionat i funcionen avui, gràcies al pacte de govern, com a aparells de propaganda d’ERC i màquines de vetar discrepàncies que no siguin unionistes. Tot això és i era evident. El que hem descobert ara és que JxC, tampoc no és independentista. Potser hi ha una proporció major d’independentistes entre la militància que a ERC, però el partit com a tal, no és independentista, car ha acceptat el programa del seu soci sense canviar-hi una coma. De fet, es tracta d’un govern de coalició sobre la base del programa d’un sol soci, amb la fiscalització del tercer partit, la CUP, que només apareix per demostrar la dita escolàstica que els tercers no existeixen.
Com que, per avatars de la història, encara estava en joc una càrrega de lideratge personal, carismàtic, un lideratge per damunt dels partits, restava per saber quina seria la posició del MHP Puigdemont sobre el pacte de rendició del seu partit. Al mes de l’aliança sense que hi hagi hagut una desautorització, o almenys una explicació, és evident que el president accepta i legitima la política de renúncia a la unilateralitat i, per tant a la independència. Està la unitat per damunt de qualsevol altra consideració? Si el preu de la unitat és la renúncia a la independència fiant a la panacea d’uns pronunciaments judicials europeus a un hipotètic futur, la unitat és un altre parany. No desautoritzar la rendició és la perpetuació de la política de la mistificació.
Ramón Cotarelo
Escriptor i Catedràtic emèrit de Ciència Política
Article publicat al digital elMón el dimarts 13 de juliol del 2021
