Els “altres” indignats

Això no és el Far West

Indignar segons el Diccionari de Mossèn Alcover Moll, significa encendre d'ira; també irritar, produir inflamació en algun membre, ferida o nafra.

Els indignats, doncs, serien aquelles persones que se senten irades per algun motiu, fins i tot que es senten irritats pel fet que les seves ferides com no trobar feina, haver-la perduda, ésser desnonats... per esmentar les més greus, s'han vist agreujades en no trobar resposta dins del sistema en el que sempre han viscut i amb el que sempre havien contribuït i els havia emparat.

Alguns han optat per ocupar les places de ciutats i pobles i fer més ostensible, més onerosa la càrrega que han de suportar i davant la qual no volen manifestar impotència, sinó exigir respostes.

Jo també em sento indignada, conec moltes persones que es senten indignades, pràcticament visc envoltada d'indignats per raons diverses, la major part de les quals, certament, tenen aquest sentiment agreujat per la seva economia. Els que tenim la sort de treballar, guanyem menys i hi posem més hores i més esforç. Alguns, els espavilats de sempre, s'han apujat els sous sense merèixer-ho, d'altres han millorat el salari perquè aporten més talent i valor a la feina que fan. A mi, personalment, m'indignen els primers, però gairebé sempre es fiquen tots al mateix sac, es parla de "polítics" cosa que paradoxalment només beneficia els veritables usurpadors de la "res publica" i castiga en general una classe que compleix amb el seu deure i rep el que li pertoca.

Però a part de les tribulacions per arribar a final de mes, ja em disculparan, estic orgullosa d'algunes coses: dels meus fills que estudien, que malden per aconseguir bons resultats i se'n fan la pell; tinc una família que m'honora, que estan al meu costat quan el camí fa pujada i em deixen campar pel meu compte alguna estona que tot ve pla; em sento ben representada pel meu govern, malgrat les dificultats, veig que es busca una sortida d'una forma incansable, mesella, buscant inversors, intentant fer complir el deure a l'Estat i als ciutadans, prenent decisions impopulars que pretenen salvar l'estat del benestar en allò més essencial.

Naturalment també m'indignen els que s'han omplert les butxaques fent trampa, estafant, i m'indigna que vulguin fer pagar justos per pecadors. Potser és innocent, però em plau viure en una democràcia liberal, en un estat de dret, per més que té moltes imperfeccions.

Entre els indignats que omplien les places, els de pensió complerta, els de mitja pensió, els passavolants i els del terra brik Don Simón hi havia gent de tota mena, des del fill d'uns veïns que s'emporten la minyona vestida d'uniforme els caps de setmana, fins a l'Arcadi Oliveres, encantat d'haver-se conegut tot explicant que hauríem de treballar quatre hores a la setmana per repartir la feina amb els que no en tenen, i en tot cas, que l'Estat ens donés una mica de subvenció a canvi. Hi havia qui volia canviar el món de debò, qui sentia per primera vegada aquest foc a la sang que t'empeny a lluitar per la causa noble i qui celebrava l'ocasió perquè ni que fos un moment, li havia fet reviscolar aquest foc antic. Qui pot apropiar-se de la identitat dels indignats? ningú perquè la formen una multitud de col·lectius d'àmbits, intencions i capacitats molt diverses.

La manifestació del dia 19 volia retornar el seny al sentiment de frustració que malauradament existeix i és viu, concretar les seves reivindicacions en unes demandes plausibles, però alhora no podem oblidar que entre aquella multitud de campaments hi havia un grup gros, homogeni, especialitzat, que actua des de fa anys amb estratègia i "professionalitat", que opta per congriar-se a l'entorn de qualsevol esdeveniment massiu de la societat per escampar sublevació i violència.

No estan malalts, són delinqüents especialitzats en la "lluita urbana", actuen contra el sistema però no tenen cap objectiu alternatiu que no sigui la seva pròpia capacitat de generar caos i buit de poder. Quan no hi ha un conflicte visible es dissolen i esperen una nova oportunitat. Barcelona s'ha fet un punt de referència per aquest col·lectiu determinat, perquè aquí els surt molt barat infringir la llei, per la connectivitat de la ciutat, per la permissivitat de la que han gaudit. Són hàbils en generar les condicions necessàries per alimentar-se: assemblees sobiranes que actuen autoritàriament segons cànons dictatorials, anorrear qualsevol portantveu per impossibilitar la negociació, el consens i el pacte, dominen perfectament les tècniques de manipulació de les masses, criminalitzen un grup (el mossos d'esquadra) perquè saben la violència i la inestabilitat que això genera en la societat, i, sobretot, perquè representen la llei i l'ordre.

Això no és el Far West, és Catalunya i una servidora amb aquests darrers és amb els que se sent veritablement INDIGNADA.

Natàlia Molero

Periodista i escriptora

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 23 de juny del 2011