L’atac al nostre Parlament

Joan Sales i els “indignats”

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la rereguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 16 de juny del 2011