El drama de la llengua

Sovint llegim i sentim a dir que el català està malalt i la veritat és que els que estem malalts som els catalans. Els nostres pobles i les nostres ciutats reben un tracte poc respectuós, des de fa anys, i una pressió implacable. El “Gobierno de España”, amb mesures coercitives, amb impediments i lleis injustes, duu a terme una acció de despersonalització i d’espanyolització que ratlla el genocidi. Ens són imposades normes totalment alienes a la nostra sensibilitat i ara, per acabar-ho d’adobar la televisió de casa nostra i per extensió la Corporació Catalana fa ulls clucs a la desaparició gradual de la llengua catalana de les seves emissions.

Es tolera, en nom del ‘fair play’ parlamentari, que el castellà sovintegi a la Cambra catalana en els discursos de persones que parlen fluidament el català. Acceptem sense protestar que molts dels productes fets i distribuïts a Catalunya només s’etiquetin en castellà. Ens adrecem en castellà a qualsevol persona que pel seu aspecte ens pot semblar que no parla la nostra llengua i la canviem ràpidament quan algú se’ns dirigeix en castellà, ignorant que potser el nostre interlocutor coneix o entén prou bé el català per mantenir amb normalitat una conversa bilingüe. És molt alarmant que es respiri contínuament aquesta actitud cap al català. Què ha fallat en tots aquests anys, i en són molts, de la normalització del català? La resposta potser és que els que hem fallat hem sigut nosaltres mateixos.

Com deia el filòleg i professor Jesús Tuson, les llengües no es moren perquè els nouvinguts no les aprenguin sinó perquè els parlants deixen de parlar-les. Atenció, que això no vol dir que no sigui important que els nouvinguts l'aprenguin, el que vol dir és que els nouvinguts l'aprendran o no en funció de si la troben necessària o no, i això en bona part depèn de si els parlants originaris la parlem o no. La llengua catalana és el resultat històric de dos mil dos-cents anys de civilització llatina que val la pena conservar. El català no és una curiositat de la història sinó civilització.

Tot això ve a tomb arran de la polèmica lingüística que s’ha encetat després de l’emissió per TV3 de la sèrie ‘Drama’, una sèrie feta a Catalunya, per actors i equip majoritàriament catalans, escrita per catalans, però amb una dosi de castellà molt alta que ha fet saltar totes les alarmes, quan tothom sap que la tasca fundacional de TV3 va ser la de ‘difondre i promocionar la llengua catalana’. El canal català de televisió pública fou creat com una plataforma que havia de salvaguardar la producció en català fos quina fos la situació sociolingüística del país. Això diuen molts dels qui han criticat la decisió de la cadena d’adquirir i emetre una sèrie que introdueix la diglòssia com a recurs habitual. L’argument que la sèrie es fa en gra part en espanyol perquè està ubicada a Barcelona i que és per donar-li realisme no té cap sentit. Si la sèrie es desenvolupés a Nova York en quina llengua l’escoltaríem? En català, evidentment, doblada al català, i això no li faria perdre credibilitat. Tot són excuses per reduir a poc a poc la presència del català a TV3. Això no justificarà mai la substitució lingüística, i per tant no hem d’acceptar sense queixar-nos la progressiva castellanització de la televisió catalana, emetent aquesta sèrie i també el que sovint es pot veure en entrevistes, comentaris i talls on es bandeja el català, amb el peregrí argument que amb això es reflecteix millor ‘el país real’.

El periodista i director de VilaWeb, Vicent Parlat, ha opinat sobre la controvèrsia sorgida per l’emissió de la sèrie ‘Drama’ en una editorial titulat “No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès” i del que reproduïm, a tall d’aperitiu, el seu P.S. on escriu: «Només per a establir la nul·la credibilitat d’aquest argument sobre el ‘país real’, una anècdota, una més, d’ahir mateix: una ministra del govern espanyol intenta de parlar en gallec amb un senador gallec al senat d’Espanya i la tallen tot seguit, per a impedir-li-ho. Ni una ministra ho pot fer. I atenció al detall: ho fan dient-li que no es pot parlar ‘en llengües distintes del castellà’. Era més fàcil de dir que no es pot parlar en gallec que no pas recórrer al circumloqui, però el fet que les llengües ‘distintes del castellà’ no tinguin ni tan sols nom propi és també una manera brutal i ben estudiada d’humiliar-les i de disminuir-les en l’àmbit públic. La llengua important té nom i les altres són subordinades ja des del primer minut, reduïdes a la simple condició de ‘llengües distintes de…’ I ara que ens vinguin a donar, a nosaltres, lliçons de realitat». Llegiu si voleu l’editorial complet tot seguit.

No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès

‘Drama’, una sèrie que TV3 ha estrenat fa poc, ha servit per a alçar una nova, i trista, polèmica lingüística. La sèrie en qüestió va ser enregistrada per a TVE en llengua espanyola, amb alguns tocs de català i, ara que l’emet TV3, no ha considerat necessari de modificar-la per al seu públic. Això ha despertat la indignació d’una part dels espectadors, però també el previsible envalentiment dels propagandistes del bilingüisme català-espanyol, subordinat a l’espanyol.

D’arguments per a justificar-ho n’exhibeixen uns quants, però tots d’un baix nivell argumental que fa caure d’esquena. Que no hi ha diners per a comprar sèries n’és un. Cosa que no explica de cap manera, ni pot justificar, per quin motiu, de totes les solucions possibles a aquest problema, l’única ha de ser precisament violentar la raó de l’existència de TV3. Un problema sol tenir moltes solucions possibles. Tu pots triar la pitjor, si vols, com passa en aquest cas, però aleshores no pots pretendre, si parlem seriosament, de fer-la passar com a única solució. Es podrien reemetre sèries, se’n podrien comprar encara més d’IB3, de la Televisió d’Andorra o d’À Punt, es podria prendre una decisió audaç i començar a passar sèries estrangeres en versió original subtitulada com fa amb molt d’èxit Filmin.cat… D’alternatives, n’hi havia moltes i qui hagi decidit de fer-ho d’aquesta manera que assumeixi això que ha fet i les raons que l’hi han dut.

Un altre argument, més ridícul encara que l’anterior, és aquell que diu que TV3 ha de ser un reflex d’allò que ells anomenen ‘país real’. Per tant, com que al país real es parla castellà, a la televisió també. L’argument, cínic, es desmunta en un tres i no res: a l’estat espanyol real els catalanoparlants representem el 20% de la població, de manera que el dia que totes les televisions espanyoles ofereixin un 20% de la programació en català, ja en parlarem. Mentrestant, l’argument no s’aguanta dret. A banda que menysté voluntàriament el fet clau que hauria de centrar la polèmica: la raó, fins i tot legal, que justifica l’existència de TV3 és la generació d’un espai audiovisual, cultural i industrial en llengua catalana. TV3, doncs, pot dur al límit moltes coses, pot provar d’anar més enllà i complir el seu objectiu original adreçant-se a un públic més ample, però això no ho pot fer al preu d’incomplir la raó de la seva existència, perquè aleshores és la Corporació que deixa de tenir sentit.

No esquivaré tampoc, finalment, un debat directament cultural: si acceptem aquesta tesi absurda, el pas següent serà exigir als novel·listes catalans pàgines senceres de text en espanyol o en francès, si l’escena passa a Tortosa o a Salses. Curiosament no, tanmateix, en occità, en amazic ni en xinès, com si als Països Catalans només es parlessin  tres llengües i prou: les dues del poder –l’espanyol o el francès, depenent de la banda de la ratlla de què parlem–, que sempre han de ser-hi representades i que tenen el privilegi d’aparèixer a tot arreu, i el català, que cada vegada ha de cedir més terreny, fins al punt que el monolingüisme en espanyol o francès sigui perfectament raonable i justificable, mentre el monolingüisme en català és condemnable en tot moment –adduint que no respon al ‘país real’. Portant l’argument a l’extrem, i permeteu-me la caricatura, hauríem d’entendre tots i trobar ben raonable que a ‘La catedral del mar’ cap catalanoparlant no fos representat com a tal ni parlés la seua llengua mentre que no es podria consentir que a ‘Jo confesso’ ningú no parlés castellà –i vés a saber si els personatges alemanys i tot haurien de parlar en castellà, per a ser més creïbles, com a estrangers…

Hi ha qui s’ha mostrat molt sorprès pel volum que ha agafat el debat i, evidentment, han trigat ben poc a aparèixer els ofesos que consideren que qualsevol defensa de la llengua catalana és una mostra d’intransigència. Que ho facin els nacionalistes espanyols no ens hauria d’estranyar gens. Són allò que són, sempre ho han estat i tenen un objectiu clar en el qual no defalleixen: eliminar el català de la vida pública i quan puguin de la privada també. En canvi, ja m’ha sorprès més l’arrogància amb què alguns independentistes s’han afegit a la desqualificació. És veritat que aquesta actitud normalitzadora de l’espanyol és una tendència visible i ben viva des que Oriol Junqueras, en un famós article a El Periódico, va decidir que la República Catalana tindria també el castellà com a llengua oficial, i Carles Puigdemont ho va acceptar, sense matisos. Però això no justifica res ni es pot fer servir com a argument d’autoritat. Encara menys sociolingüístic. Allò fou una opció política i es pot defensar com a tal, però a condició que es reconegui que va contra tot el que la sociolingüística mundial sap i predica sobre el contacte entre llengües. Normalitzar una llengua, qualsevol llengua, només es pot fer desnormalitzant-ne una altra, amb la qual estigui en contacte. Això ho sabem i això ha passat a tot arreu fins ara. En el nostre cas concret, doncs, no es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol al sud i el francès al nord. Són faves comptades –i, per cert, són faves ben evidents per a qui vulgui mirar la realitat del país.

La proximitat de la república i els interessos electorals són al darrere d’aquesta voluntat bilingüista de tant de risc, que va contra l’anàlisi feta sempre pel catalanisme i que fa planar una hipoteca terrible al nostre futur com a nació, com a cultura, com a comunitat. Aquesta peculiar invenció teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ prova de posar el carro davant dels bous sense voler assumir, o amagant, que així simplement no hi haurà ningú que el tiri. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència. I sense llengua i consciència no hi haurà nació. I d’això també, també, parlem tots plegats quan ens posem a discutir sobre la sèrie aquesta que ens proposa ara TV3.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dimarts 30 de juny del 2020

Doblegar la repressió

En el judici contra la cúpula dels mossos, que ja ha quedat vist per sentència, Olga Tubau, la refinada i eficaç advocada defensora del major Trapero, va acabar el seu torn de conclusions demanant l’absolució del seu defensat amb unes paraules que va manllevar del ministre de Gràcia i Justícia del segle XIX, Manuel Alonso Martínez, que fou president de la Comissió redactora del projecte de Constitució de 1876. Va repetir Tubau: «Cap ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ser víctima de la impotència de l’egoisme de l’estat, i això els tribunals ho poden evitar».

Recordeu en Guillem? Sí, en Guillem, el noi de la dessuadora de color carabassa detingut quan no va poder posar-se dret i fugir corrent a la Via Laietana de Barcelona durant les protestes contra la sentència de l’1-O. La policia el va detenir i el va vexar durant totes les hores que va estar a comissaria. En Guillem, de Sant Cugat del Vallès, tenia aleshores disset anys i estudiava batxillerat. Ara la Fiscalia ha demanat un any de llibertat vigilada i una ordre d’allunyament de 44 dies per aquest xicot que només estava assegut a terra protestant per una sentència injusta. Podríem continuar acumulant casos d’abusos de l’Estat contra polítics i ciutadans en general pel sol fet de ser independentistes. Estem assistint, aquests dies ho hem vist, a les últimes sessions del judici al major, a la gran venjança de l'Estat, començant pels nou ciutadans que són a la presó i que el TC no deixa sortir, malgrat el que diu l’ONU o Amnistia Internacional, mentre no resol el recurs que van presentar contra la sentència.

Amb tots aquests fets repressius, com responen Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP a aquesta embestida de l’Estat? Doncs simplement amb una profunda divisió. Ho veiem permanentment a les sessions de control del Parlament, ho hem vist també al Congrés de Diputats, ho veiem sovint en el dia a dia del Govern català. No podem dir que la part espanyola vagi gaire unida, però té l'Estat al darrere i per a l’Estat només hi ha una obsessió, que és Catalunya. I es nota per la manera com exerceix la repressió disfressada de justícia. La repressió, lentament, ha debilitat l’empenta que duia l’independentisme i ha fet molt més grans les divisions que ja hi havia abans de la repressió. D’aquí uns dies diuen que es tornarà a reunir la taula de diàleg. El govern espanyol hi seurà amb la tranquil·litat de tenir l’equip català dividit, ensumant eleccions anticipades. Unes eleccions en què els líders naturals de l’independentisme no s’hi podran presentar perquè estan empresonats o a l’exili i els que podrien substituir-los són perseguits per les clavegueres de l’estat amb falses acusacions, com les que llencen sobre la Laura Borràs. Poden haver-hi indicis per portar a judici Laura Borràs, però també n’hi ha per considerar que no tindrà un judici just.

D’aquesta manca de líders i d’unitat a l’independentisme en parla l’historiador, Agustí Colomines, en el seu article “El bloc per la ruptura”, on defensa la necessitat d’articular políticament un bloc per la ruptura que defensi les posicions de l’1-O on, malgrat no haver pogut desbordar l’Estat, perquè la repressió autoritària que parlàvem a l’inici d’aquest post va aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys d’autonomisme i de les aparences de poder. Llegiu aquest article tot seguit.

El bloc per la ruptura

L’independentisme no té líders. Quan ja es veu que no s’ha superat la mentalitat autonomista, parlar de líders independentistes és un oxímoron. Cal dir les coses pel seu nom. És una desgràcia, però és així. Proclamar-se independentista és més fàcil que dissenyar una estratègia independentista que desbordi l’actual paràlisi, presidida per una competència estúpida entre ERC i Junts per Catalunya per veure qui queda primer en les pròximes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, com les del 21-D del 2017, tornarà a convocar l’Estat per la via de la inhabilitació del president Torra. L’autonomia va a mal borràs i l’autogovern és pràcticament inexistent. I entretant, els polítics independentistes, cada vegada més pobres d’esperit i d’idees, es dediquen a clavar-se puntades de peu al Parlament i a tot arreu. Dels tertulians i articulistes del nou ‘mainstream’ republicà no cal ni parlar-ne, perquè argumenten una cosa o una altra segons bufi el vent del poder. La qüestió és que no els apartin de l’aparador. Els silencis i els entusiasmes de vegades obtenen recompensa, sobretot en temps de crisi.

Vaig escriure fa tan sols dues setmanes que calia acabar amb la comèdia de la unitat. Em refermo amb el que vaig escriure i celebro que altres articulistes s’hagin sumat a la idea que la unitat només es pot fer amb qui vulgui arribar realment a acords estratègics. Sóc dels que defensa la necessitat que cal articular políticament un bloc per la ruptura que vagi de Poble Lliure a Demòcrates, passant pel bo i millor de la Crida, Junts per Catalunya, Acció per la República, Primàries i la bona gent que no està enquadrada necessàriament en cap d’aquests grups però que, tot i admetre que l’octubre del 17 no va acabar com s’hauria desitjat, no defalleix. No haver pogut desbordar l’Estat perquè la repressió autoritària va aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys del pujolisme i de les aparences de poder, com també he escrit en una altra de les meves columnes. L’1-O ens ha de fer madurar per no repetir el que va dificultar la victòria i ens obliga a aïllar els sectaris, que són aquells que per una banda reclamen la unitat entre tots els independentistes al mateix temps que treballen per desfer la unitat de Junts per Catalunya. Quina contradicció!

Malgrat que estigui caient a trossos, de moment la Generalitat autonòmica existeix i cal que l’independentisme rupturista se n’asseguri el control de la gestió i el bon govern. Tots sabem que ERC ha canviat de xip i la seva estratègia ara passa per arribar a acords amb la presumpta esquerra catalana i espanyola —l’esquerra dels GAL, sigui dit tot passant— per arribar a la presidència de la Generalitat. Els republicans es queixen del pacte de Junts per Catalunya amb els socialistes a la Diputació però anhelen pactar-hi per foragitar la “dreta” independentista de la Generalitat. Si la tesi és, com he llegit no sé on, que ERC es conforma en assolir finalment la presidència amb un pacte amb els unionistes, la gran pregunta és: per fer què? Per tornar a ser útils a Madrid? No proclamaven que volien el pa sencer? El catalanisme, entès com l’havien entès els “pares fundadors” del 1885 i que el pujolisme va practicar durant anys i panys, estava a l’UCI i ara l’establishment empresarial i mediàtic vol ressuscitar-lo aprofitant l’ambició de la jovenalla (tot i que ja no són tan joves) d’ERC amb ganes de tocar (més) cuixa. Sovint són pitjors els capitans manaies que els generals que han perdut la brúixola. La colla del cigró —a Catalunya el sottogoverno de la Generalitat— sempre mira per la butxaca i actua amb por, si és que no ho fa amb traïdoria. Els que vam viure el 155 des de dins del Govern sabem molt bé què va passar.

És per això que cal acabar amb espectacles com el de dimarts passat al Parlament. El president Quim Torra es va tornar a equivocar quan va instar ERC a mantenir la unitat i organitzar conjuntament un referèndum: “Vaig fer una proposta per tornar a votar la independència. Jo hi sóc, hi és tota la Cambra?” —va dir Torra—. Doncs és evident que no, que la majoria de la Cambra ja no defensa aquesta posició. Per tant, potser sí que el president convoqui eleccions per al primer trimestre del 2021 i així aclarirem d’una vegada qui té la majoria, encara que sigui relativa, a la nova Cambra. L’objectiu del bloc per la ruptura ha de ser minoritzar els grups unionistes i, també, ERC, que legítimament ha decidit plegar veles per assumir el relat de la derrota. L’1-O l’independentisme no va triomfar; però no va ser derrotat i des de l’exili s’han infligit a l’Estat càstigs severs. El bloc per la ruptura només té un líder amb capacitat per unir actors ideològicament molt diversos. Si el president Puigdemont es desentén de liderar aquest bloc per la independència, que no vol dir que necessàriament hagi de ser candidat, llavors que després no es queixi ningú, ni gosi donar les culpes del desastre als que malden per acabar amb els rupturistes. Cal guanyar a les urnes els que aposten per xipollejar una altra vegada a Madrid com abans ho feien personatges com l’actual cap de la patronal catalana. “History is again on the move” és una màxima d’Arnold Toynbee que el gran historiador formulava per recordar que l’avenir no és mai lineal ni repeteix el passat. Doncs això: posem-nos novament en marxa.

Agustí Colomines i Companys

Historiador

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dijous 18 de juny del 2020

Eixamplar la base

Fa temps que sentim dir que per assolir la independència ens cal eixamplar la base. Màgiques paraules que per si mateixes han de poder resoldre el problema del sobiranisme. Oriol Junqueras ha definit a la perfecció l’objectiu d’ERC per aconseguir la República Catalana, que es resumeix en aquest lema d’eixamplar la base. Ara ho ha arrodonit en Gabriel Rufián dient que cal tenir prou influència a Madrid i Catalunya perquè Pedro Sánchez hagi de dialogar amb l’independentisme per concedir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Aquest Rufián que parla avui del referèndum acordat, és aquell que fa tres anys deia que prometre un referèndum acordat era una ‘mentida piadosa’. ERC no reconeix aquesta contradicció i comença a sentir-se còmoda en la seva nova posició, que es resumeix en el lema que dèiem al començament: ‘eixamplar la base’.

Sembla doncs que JxCat i la Cup s’erigeixen com els únics defensors de l’unilateralisme, però, a mesura que passen els mesos s’evidencien les improvisacions i el dubtes al voltant de la DUI i la contundència d’ambdós partits va minvant. L’espai de JxCat intenta alhora semblar el més ferm en el mandat de l’1-O, convivint amb el pragmatisme, cosa que converteix la seva estratègia en una roda de hàmster: línies vermelles que es mouen, mandats de l’1-O que van mutant i amb l’agreujant que no han escollit encara un candidat a la Generalitat per les pròximes eleccions. Podem afirmar que ERC i JxCat es presenten al proper cicle electoral amb el mateix problema de fa mesos: sense un pla comú i amb l’únic objectiu de guanyar-se mútuament a les urnes. Ignoren o no volen veure que actuar sense una estratègia unitària porta sempre a la derrota.

El principal error de l’octubre del 2017 va ser no valorar prou bé fins on era capaç d’arribar l’adversari, és a dir, no se’n va analitzar bé la vulnerabilitat. De llavors ençà sembla que l’independentisme més impacient no sap reconèixer quines són les pròpies febleses ni ha entès que el control dels temps és imprescindible. I això no va d’eixamplar la base o tenir més o menys força a Madrid, sinó de saber definir una estratègia invencible, aprofitant les vulnerabilitats de l’adversari, que en té, i moltes, com ho demostra el fet que els governants espanyols, tant de dretes com d’esquerres, quan han necessitat els vots dels independentistes, els ha promès el que no està escrit, per a després no complir cap de les promeses fetes.

L’escriptor Julià de Jodar, exdiputat de la CUP, ha escrit fa pocs dies que «durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les ‘cartes amagades’ de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons», i afegeix «ara l’estat coneix les cartes que pot jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats ‘socials’ com en els de les elits dirigents». Això vol dir, segons l’exdiputat, que ara «caldrà amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no), fer tasca de talp i dotar el moviment d’una unitat basada en noves eines de coneixement, noves eines organitzatives i nous lideratges, sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.»

Una d’aquestes ‘cartes amagades’ podria ser l’evolució demogràfica de l’independentisme. L’objectiu d’eixamplar la base podria aconseguir-se de dues maneres: incorporant nous elements a la massa crítica sobiranista o també, com analitza el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat: ”Que la força ens acompanyi”, per l’augment de votants independentistes amb la incorporació de la franja de catalans de segona o tercera generació. Escriu Barnils: «Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Pot ser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts.» Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Que la força ens acompanyi

L’analista de dades Joe Brew va escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió. N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan clar.

Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el 16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de bèstia.

L’unionisme a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys. Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%. Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt lentament.

Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.

La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.

La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”

Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.

En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.

Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obsessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.

Insurrecció pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és tot.

Andreu Barnils

Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el diumenge 7 de juny del 2020

La nova normalitat

Amb el desconfinament i les diverses fases del desescalament, es parla molt últimament de la ‘nova normalitat’. Amb tota probabilitat és el concepte més escoltat aquests dies als mitjans de comunicació. És com una mena de mantra que es repeteix contínuament per anunciar un final d’etapa de la pandèmia. Ningú assegura quan arribarà exactament ni sobretot quant durarà. ‘Nova normalitat’ és un terme meditat i preparat pels ‘spin doctor’ de la política espanyola per fer-nos creure que el demà serà millor que l’ahir i que l’avui. El binomi no diu gran cosa. «Nova» és una paraula esgotadíssima. Tot és contínuament nou. La ‘nova normalitat’ està per sota de l'antiga, però tampoc han volgut dir-n'hi subnormalitat, no queda políticament correcte.

Què vol dir normal? Vol dir el que serveix de norma, pròxim a allò més freqüent o ordinari, etc. Però què és la norma i què no? Depèn. Depèn d’on, depèn de què i de qui. La normalitat és relativa, com l’anormalitat. Allò que ens pot semblar normal a uns no ho és per a uns altres. La ‘nova normalitat’ pot donar a entendre que ens regirem per normes noves que s'aniran publicant al BOE, que ara és el BOEA (Butlletí Oficial de l'Estat d'Alarma). Un BOE que ens hem de llegir cada dia per saber fins on podem desplaçar-nos, quants éssers humans es poden reunir d’una tacada; si podem anar a la platja, al cine o  al teatre; si hem d’anar amb la boca tapada o si podem visitar aquell parent que viu lluny de nosaltres.

Fins aquí, tot correcte, tot ‘normal’. El que ens hem de qüestionar els catalans és com podrem administrar aquesta ‘nova normalitat’ i pel que sembla aquesta nova gestió no serà gaire diferent de l’antiga, ja que els vicis dels polítics que l’han de fer rutllar continuen essent els mateixos d’abans. Veiem cada dia picabaralles i divergències entre els dos socis de Govern i que ningú vol donar el seu braç a tòrcer, en qüestions tan essencials com és l’estratègia que han d’emprar els líders del moviment independentista per aconseguir la unitat d’acció que el poble exigeix. Recentment el President Puigdemont ha instat aquells que a parer seu s'oposen a la unitat dels independentistes a explicar com faran la independència sense comptar amb les forces de tot el moviment. El president de la Generalitat ha dit des de l'exili que “a vegades ens permetem el luxe de prescindir de gent”. I alerta: “Si no ens reconeixem capaços d’anar junts, hem d’explicar a la gent que no serem independents”. Adverteix també que “qui vulgui la independència i faci un exercici d’honestedat intel·lectual i política, ha d’explicar com ho pensa fer sense unitat”. I acaba: “Hi ha moltes maneres d’anar junts. I avui no hi anem”

¿Podria ser aquesta la ‘nova normalitat’ que prediquen els oracles de Madrid?. No ho creiem pas, ja que Pedro Sánchez ha fet i farà tot el possible per fomentar la desunió en el sobiranisme català. Ho hem vist recentment quan no ha tingut cap problema, ans al contrari, per pactar les successives pròrrogues de l’estat d’alarma tant amb ERC com amb “Ciudadanos”, ignora Junts x Catalunya, promet al Rufian que reprendrà la taula de diàleg, mentre assegura a l’Arrimadas que mai ho tornarà a fer. El president espanyol és un triler de la política, una persona que només demostra habilitat per mantenir-se en el poder i aquesta és la seva ‘nova normalitat’. El perill d’aquesta situació serà amb seguretat que, en les pròximes eleccions catalanes, la divisió del projecte independentista pot facilitar la coalició anomenada ‘progressista d’esquerres’ que els encanta sobretot  a ERC, PSC i Podemos i que sepultarà per molts anys la possibilitat d’aconseguir la República Catalana, per la qual tants catalans hem lluitat durant més de tres-cents anys.

Per remarcar la realitat d’aquesta posició d’enfrontament entre els dos socis del Govern català, hem escollit avui els editorials de dos prestigiosos diaris catalans, escrits aquesta mateixa setmana, que posen el dit a la nafra a aquesta situació. El primer l’escriu el director del diari El Punt Avui, Xevi Xirgo, i porta el títol de “Normal, normal...” i el segon el signa el director de VilaWeb, Vicent Partal, i es titula “L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió”. Tots dos arriben a conclusions semblants pel que fa al futur del procés independentista. Podeu llegir ambdós editorials a continuació.

Normal, normal...

Deia ahir la consellera Meritxell Budó a TV3 que és normal, que en els governs de coalició hi hagi discrepàncies. Probablement. “No deixa de ser una normalitat que ERC i JxCat votin diferent al Congrés”, deia la portaveu del govern, que hi afegia que “no per això s’ha de qüestionar la continuïtat del govern”. Probablement. Probablement si no fos, és clar, perquè darrerament entre JxCat i ERC (o entre ERC i JxCat) sembla haver-hi més discrepàncies que coincidències; i si no fos, és clar, perquè un dels socis de govern fa setmanes –mesos, en realitat– que reclama unes eleccions que, de fet, el mateix president va anunciar que convocaria i no convoca.

És normal, que dos socis de govern pensin diferent i votin diferent. I si agafem com a referent la coalició PSOE-Podem a Madrid, d’exemples de discrepàncies, d’incoherències i deslleialtats en trobarem un munt, en els només quatre mesos que fa que aquest matrimoni conviu. Però a mi em preocupa el meu, de govern, que sembla que té una mala salut de ferro i en què conviuen, o ho sembla, dos socis amb una lleialtat perfectament deslleial. Budó deia ahir que són normals, les discrepàncies. Potser sí. Però tantes? I d’aquesta profunditat?

El problema no és entre partits, em sembla, que tothom entén que pensin diferent. El problema és saber qui representa el govern. Pot ERC arribar a acords amb Pedro Sánchez (primer per la investidura, ara per una nova pròrroga de l’estat d’alarma) i fer-ho no només com a partit sinó comprometent també l’acció del govern? I, un cop presos aquests acords, pot el president Torra desvincular-se d’aquests acords (presos per un seu vicepresident) dient que “no s’hi sent vinculat”? Que les discrepàncies són entre partits, és evident (i m’atreviria a dir que fins i tot saludable, que ja està bé que veiem què pensa cadascú), però a mi em sembla que és difícil de sostenir que a hores d’ara no afecten el dia a dia del govern. O algú pren acords en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern (i algú se’n desvincula en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern), o és que tenim dos governs en un. Que no sé si és ben bé el mateix que tenir una coalició de govern.

Xevi Xirgo Teixidor

Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dimarts 2 de juny del 2020

L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió

Els polítics escenifiquen. Això ho sabem tots. La gran majoria executen un paper, conscients que l’impacte visual que se’n desprèn pot ser més determinant a l’hora de disputar el vot que no pas l’elaboració teòrica o els documents de treball. Especialment a l’hora de disputar el vot de frontera.

La política d’avui dia, i aquest és un defecte remarcable del qual crec que la majoria som conscients, té més de màrqueting que de res més, llevat dels moments únics on tot es posa realment en joc, com ho fou l’octubre del 2017.

I els partits tenen un problema evident de control de qualitat. Una cosa que pot ser vista des de la cúpula més alta com una simple maniobra tàctica, reconvertible i fàcil d’oblidar quan convingui, en el moment que toca una base hiperexcitada i amb poca pràctica; o, dependent econòmicament del Partit  SA, esdevé una terrible guerra de religió que pren la forma d’un odi a mort descontrolat contra aquell que la cúpula només voldria, per dir-ho d’alguna manera, ‘matar un poc’.

Els dos principals partits independentistes són en aquest punt ara mateix. És evident que la cosa ve de lluny però també és evident que la proximitat de les eleccions –o les ganes de fer-ne– condiciona l’actuació pública, l’escenografia i el relat que pretenen vendre als votants. I si la relació entre ERC i JxCat ha estat sempre difícil, ara tots podem convenir que es troba en una situació límit, extrema. Si algú juga a estirar la corda al màxim per a obtenir-ne rendibilitat electoral, hauria de saber que la corda està a punt de trencar-se, qui sap si definitivament. Les formes compten i es van perdent totes, com és fàcil de comprovar fent un volt per les xarxes socials dels uns i dels altres, plenes d’insults i desqualificacions a tort i a dret, o escoltant alguns discursos i declaracions dels polítics amb menys finezza, com va ser el cas de Gabriel Rufián ahir.

O les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra frenen aquesta salvatjada o aviat arribarem a un punt de col·lisió en què potser algun dels dos partits trobarà una petita victòria pírrica, però d’on el país en conjunt eixirà ben malparat. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras haurien de fer tant com poguessin per frenar tot això. Perquè, deixant de banda que hagin tingut capteniments diferents, la realitat és que únicament si tots dos es posen d’acord, es podrà frenar encara aquesta escalada.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el dimecres 3 de juny del 2020