Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de maig 2009

Jordi Pujol i el català


Sobre la llengua (i sobre el tremp)


En aquest butlletí us adjuntem un article que cal llegir. Un article de la periodista Victoria Prego publicat en el diari El Mundo (1). Un article penós des d’un punt de vista català, però molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu.

Ja fa temps, més de dos anys com a mínim, que es veu a venir que les coses aniran per on diu aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya.

Això passaria per accentuar el mal tracte econòmic que rep Catalunya, per fer encara més políticament provincial la Generalitat, per dificultar la política d’integració de la immigració. Però també, i molt especialment, per una política d’ofec del català.

Ara és més fàcil que fa vint anys, per la proliferació i gran accessibilitat de mitjans de comunicació de tota mena i de tot arreu i a causa de la massiva i molt diversa immigració que tornem a tenir. I no es pot descartar que el Tribunal Constitucional també en això estrenyi el marge de què ara disposa el català a l’Ensenyament i a l’Administració. Això podria tenir efectes molt negatius, però no es pot, de cap manera, descartar perquè –repetim– forma part d’un projecte vell de fa segles, i actualment hi ha gent de fora de Catalunya que pensa que finalment es pot realitzar.

Que en això, com en altres aspectes, ara és el moment de “ponernos en su sitio”.

Si, efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional fos també en aquest sentit, una agressió contra l’Estatut i la nostra identitat caldria que Catalunya fos capaç d’expressar dignament i fermament el seu rebuig, i de proposar-se defensar amb més energia que mai la pròpia llengua. Políticament i institucionalment, per començar. I en els mitjans de comunicació i a l’Ensenyament. I a l’Administració. Però molt principalment en l’ús social i particular.

És a dir, cal que els catalans –i molt especialment els catalanoparlants– defensin amb molta més energia el català, l’ús del català. I cal dir –i sap greu i alhora alarma– que en això molts catalans no tenen el tremp necessari. No el tenen per usar el català en el tracte corrent. Si el català no es parla més al carrer, a les oficines, al comerç, al transport públic, a tot arreu, no és perquè molts castellanoparlants hi posin traves. O hi siguin hostils. Sinó perquè molts catalanoparlants, per poc que notin una mica d’accent no català en l’interlocutor o el color o el rostre els facin pensar que no és d’origen català, deixen de parlar-li en català encara que ell el parli bé o relativament bé, o encara que simplement l’entengui i l'accepti amb naturalitat. I així no integrarem la gent que ha vingut de fora ni salvarem el català.

Sempre, des dels anys 20, els defensors d’una Espanya homogènia i d’una Catalunya descatalanitzada, sense cohesió i sense bona convivència, han confiat que la immigració els faria la feina. Es varen equivocar aleshores, es varen equivocar a la segona meitat del segle XX i hem de fer que s’equivoquin ara. Però no ho aconseguirem sense convicció i sense una actitud de fermesa. No ho aconseguirem sense tremp. I sense consciència d’identitat.

Si volem seguir essent catalans cal que el català sigui fort a Catalunya. No tothom parlarà català, però ha de ser parlat per molts i entès per una molt gran majoria. Si no és així Catalunya com a poble es dissoldrà. La vella aspiració de Quevedo ja al segle XVII “que no haya piedras en los campos, ni catalanes” s’haurà fet realitat.

Que això torni a fracassar com va fracassar aleshores, com va fracassar després de l’Onze de Setembre i amb Carles III, com va fracassar al segle XIX, com va fracassar amb en Primo de Rivera i amb en Franco, és cosa nostra. Amb dificultats creixents, però encara és cosa nostra. Encara depenem en gran part de nosaltres mateixos.

Però a condició que tinguem caràcter i tremp, és a dir, que no tinguem complexos ni timidesa, i que comprenguem que la llengua és un component bàsic de la nostra personalitat.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí número 164 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 19 de maig de 2009

(1) L’article fou publicat al diari El Mundo el dia 19 d’abril de 2009, sota el títol “Castración química para el “Estatut” i el podeu trobar a la web del Centre d'Estudis (vegeu els Enllaços Catalanistes aquí al costat).

18 de maig 2009

Presentació d’Acte de Sobirania, a Sabadell



El divendres, dia 8 de maig, i organitzat per l’Associació Sabadell Memorial es va fer al Casal Pere Quart la presentació a Sabadell de l’Acte de Sobirania. A l'esdeveniment li va donar també el seu suport la Unió Catalanista de Sabadell, Òmnium Cultural de Sabadell i la Delegació del Vallès Occidental de la Plataforma per la Llengua.

Sota el lema de “LA VIA ESTATUTÀRIA, UNA VIA MORTA” els diferents oradors que presidien la taula, varen desgranar les propostes d’aquesta plataforma i que bàsicament consisteixen en plantejar unes accions davant les nostres institucions per exigir a tots els nostres polítics responsabilitat pel desastre de la reforma estatutària, conduïda i defensada per tots ells. Al mateix temps s’exigirà obrir debats clars sobre la situació política actual, així com demanar rebre propostes per crear el marc de sobirania que garanteixi el present i el futur del poble català i li permeti exercir el dret de decidir, per tal d’obrir noves vies de construcció nacional. També es va demanar als assistents amb la signatura d’un document, la seva complicitat i compromís amb un seguit d’accions destinades a emplaçar als nostres representants polítics a aclarir els seus posicionaments i projectes de futur, i a donar respostes a les següents qüestions: què significa acceptar el marc estatuari imposat i controlat per la Constitució Espanyola, si s’accepta o no; què hem de fer a partir d’aquest punt, sense debats d’opereta ni falses expectatives sense cap futur possible.

L’acte va comptar amb l’assistència de mig centenar de persones i, el que és encara més important, en acabar, els responsables van poder recollir un nombre important de compromisos.

En el col·loqui que es va obrir, un cop acabada l’exposició dels organitzadors, es varen plantejar qüestions interessants com: “I després de la següents accions què?”; com la de la necessitat i urgència de coordinar totes les iniciatives i propostes que van sorgint en els entorns independentistes, o com l’imperatiu de què l’únic objectiu de totes les iniciatives i propostes que es facin sigui, únicament i exclusiva, l’assoliment d’una Catalunya lliure i independent on els catalans, com a poble, puguem conviure amb la resta de pobles i nacions d’Europa.

El plantejament de l’Acte de Sobirania i l’enfocament que aquesta plataforma dóna a les seves reivindicacions, va tenir una molt bona acceptació. Se’ls va felicitar per la iniciativa que, segons l’opinió d’una de les persones assistents a l’acte, suposava un pas endavant que anava més enllà d’una simple manifestació i que era la mostra d’un poble madur i serè que, amb dignitat i fermesa, decideix dir prou i iniciar el camí cap a la seva llibertat.

Si voleu conèixer amb més detall les accions propostes per Acte de Sobirania, podeu entrar a la web:
http://blocs.mesvilaweb.cat/actedesobirania

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Xiulets reials



El tema estrella de la setmana ha estat la xiulada contra els reis i l'himne d'Espanya just abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Arran d'aquest fet, volem reproduir dos articles apareguts a la premsa i que subscrivim plenament.

Els uns i els altres

La xiulada de Mestalla ha deixat en l'evidència habitual les dues menes d'espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d'ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents. És una estratègia ideològicament transversal. Tots dos han tret importància a l'actitud generalitzada dels seguidors de l'Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb "el sentiment majoritari dels bascos i els catalans". Saben que això no és així però tant se'ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament. En segon lloc, hi ha els més bèsties encara. Aquests senyors no treuen importància a la bronca de la final. Més aviat al contrari. La magnifiquen. L'endemà del partit parlaven a les braves de "demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d'Espanya". No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l'alarma i la reacció: "A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo". Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.

Vicent Sanchis
Periodista
Director de Barça TV.

Article publicada al diari AVUI el dilluns dia 18 de maig del 2009.

La xiulada de Mestalla

D'entrada, sembla que el fet que uns ciutadans protagonitzin una xiulada a uns reis i a un himne a un estadi de futbol no hauria d'originar una polèmica de les proporcions que està assolint el que va passar a Mestalla a la final de la copa de futbol. Però l'existència d'aquesta desproporcionada polèmica demostra que aquí, a aquest Estat, hi ha més problemes del que oficialment s'admet. Aquí passen coses que molts pretenen amagar, ignorar i manipular.

I el que passa és que a Euskadi ia Catalunya hi ha molta gent -més de la que molts creuen- que no estan d'acord amb que Euskadi i Catalunya formen part de l'Estat espanyol. I els reis i l'himne són símbols d'aquest Estat. Per tant, xiulen, protesten i mostren la seva disconformitat. Per a això utilitzen un partit de futbol o qualsevol cosa que poden utilitzar, perquè normalment, fora de Catalunya i d'Euskadi, no és fàcil manifestar aquesta protesta. Alguns diuen que aquesta xiulada, aquesta protesta, ofèn els espanyols, és a dir, els que sí que se senten identificats amb la monarquia i amb l'himne. Bé, és possible. I què? On està el problema?

També ofèn Catalunya i Euskadi això de "polaco el que no bote", o dir que recuperar l'euskera i el català són coses "de nazis", o el boicot als productes catalans, o qualificar els bascos de terroristes .. . El que passa és que ofendre els bascos i els catalans és una gracieta, queda bé i fins i tot dóna vots. Per tant, molts espanyols acullen aquestes ofenses amb un somriure tolerant, comprensiva i fins i tot de complicitat. Però si algú ofèn els nacionalistes espanyols, la cosa és diferent. Llavors, estem davant un enorme problema, davant una ofensa gravíssima, davant d'un fet injustificable, davant d'una actitud inadmissible, intolerant ... Les coses han de quedar clares. Molts catalans i bascos no volen pertànyer a aquest Estat. I si pertanyen, és perquè les lleis, els tribunals i el sistema els obliguen a seguir dins d'aquest Estat. Però no volen.

I davant aquest fet, és irrellevant si aquestes lleis, aquests tribunals i aquest sistema són decisions preses per la majoria. Perquè, ¿no es pot estar en contra de les decisions que prenen les majories? És que s'han d'eliminar les minories? Són estructures imposades, encara que siguin imposades per una majoria. Això és el que passa. L'actual Constitució és el producte d'una decisió majoritària. Però això no implica que tots tinguem que estar d'acord amb el fet que encarregui a les forces armades que mantinguin l'actual estructura territorial.

Hi ha fets que són fets. I davant d'ells no valen les majories. Molta gent d'Euskadi i Catalunya no vol pertànyer aquest Estat. I això no té res a veure amb les majories. Per això xiulen. I la Constitució tampoc canvia les coses. Encara que digui el que diu sobre les forces armades i l'estructura territorial de l'Estat. ¿O això és molt democràtic, perquè ho ha decidit la majoria?

Antonio Galeote
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-noticies el divendres 15 de maig de 2009