Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de maig 2009

Jordi Pujol i el català


Sobre la llengua (i sobre el tremp)


En aquest butlletí us adjuntem un article que cal llegir. Un article de la periodista Victoria Prego publicat en el diari El Mundo (1). Un article penós des d’un punt de vista català, però molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu.

Ja fa temps, més de dos anys com a mínim, que es veu a venir que les coses aniran per on diu aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya.

Això passaria per accentuar el mal tracte econòmic que rep Catalunya, per fer encara més políticament provincial la Generalitat, per dificultar la política d’integració de la immigració. Però també, i molt especialment, per una política d’ofec del català.

Ara és més fàcil que fa vint anys, per la proliferació i gran accessibilitat de mitjans de comunicació de tota mena i de tot arreu i a causa de la massiva i molt diversa immigració que tornem a tenir. I no es pot descartar que el Tribunal Constitucional també en això estrenyi el marge de què ara disposa el català a l’Ensenyament i a l’Administració. Això podria tenir efectes molt negatius, però no es pot, de cap manera, descartar perquè –repetim– forma part d’un projecte vell de fa segles, i actualment hi ha gent de fora de Catalunya que pensa que finalment es pot realitzar.

Que en això, com en altres aspectes, ara és el moment de “ponernos en su sitio”.

Si, efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional fos també en aquest sentit, una agressió contra l’Estatut i la nostra identitat caldria que Catalunya fos capaç d’expressar dignament i fermament el seu rebuig, i de proposar-se defensar amb més energia que mai la pròpia llengua. Políticament i institucionalment, per començar. I en els mitjans de comunicació i a l’Ensenyament. I a l’Administració. Però molt principalment en l’ús social i particular.

És a dir, cal que els catalans –i molt especialment els catalanoparlants– defensin amb molta més energia el català, l’ús del català. I cal dir –i sap greu i alhora alarma– que en això molts catalans no tenen el tremp necessari. No el tenen per usar el català en el tracte corrent. Si el català no es parla més al carrer, a les oficines, al comerç, al transport públic, a tot arreu, no és perquè molts castellanoparlants hi posin traves. O hi siguin hostils. Sinó perquè molts catalanoparlants, per poc que notin una mica d’accent no català en l’interlocutor o el color o el rostre els facin pensar que no és d’origen català, deixen de parlar-li en català encara que ell el parli bé o relativament bé, o encara que simplement l’entengui i l'accepti amb naturalitat. I així no integrarem la gent que ha vingut de fora ni salvarem el català.

Sempre, des dels anys 20, els defensors d’una Espanya homogènia i d’una Catalunya descatalanitzada, sense cohesió i sense bona convivència, han confiat que la immigració els faria la feina. Es varen equivocar aleshores, es varen equivocar a la segona meitat del segle XX i hem de fer que s’equivoquin ara. Però no ho aconseguirem sense convicció i sense una actitud de fermesa. No ho aconseguirem sense tremp. I sense consciència d’identitat.

Si volem seguir essent catalans cal que el català sigui fort a Catalunya. No tothom parlarà català, però ha de ser parlat per molts i entès per una molt gran majoria. Si no és així Catalunya com a poble es dissoldrà. La vella aspiració de Quevedo ja al segle XVII “que no haya piedras en los campos, ni catalanes” s’haurà fet realitat.

Que això torni a fracassar com va fracassar aleshores, com va fracassar després de l’Onze de Setembre i amb Carles III, com va fracassar al segle XIX, com va fracassar amb en Primo de Rivera i amb en Franco, és cosa nostra. Amb dificultats creixents, però encara és cosa nostra. Encara depenem en gran part de nosaltres mateixos.

Però a condició que tinguem caràcter i tremp, és a dir, que no tinguem complexos ni timidesa, i que comprenguem que la llengua és un component bàsic de la nostra personalitat.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí número 164 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 19 de maig de 2009

(1) L’article fou publicat al diari El Mundo el dia 19 d’abril de 2009, sota el títol “Castración química para el “Estatut” i el podeu trobar a la web del Centre d'Estudis (vegeu els Enllaços Catalanistes aquí al costat).

Cap comentari: