Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juliol 2010

Reflexions arran de la manifestació del 10-J



Ja res tornarà a ser igual. El 10 de juliol es van manifestar per Barcelona, sota el lema “Som una Nació; Nosaltres decidim” prop de dos milions de persones contra la sentència de mort de l’Estatut. Però el crit majoritari dels manifestants, era per la independència de Catalunya i la bandera omnipresent, l’Estelada. L’estupidesa i l’anticatalanisme visceral del PP, amb la complicitat del PSOE, han propiciat allò que volien impedir. En la seva obcecació paranoica per la indissoluble unitat d’Espanya, han enfortit un procés independentista, impensable fa ben poc temps i amb una empenta que res ni ningú podrà aturar.

Tot i la seva transcendència, els partits nacionalistes espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys, han tergiversat, amagat o menyspreat, un esdeveniment que marcarà un abans i un després en el llibre de la història. També assenyalarà el moment en que va començar, la secessió de Catalunya de l’imperi espanyol. Tot sigui dit, un imperi decadent, obsolet i tronat. Que no es facin il•lusions la caterva d’ignorants, hereus del llegat franquista. El procés és irreversible i tard o d’hora, Catalunya tindrà un Estat propi que vetllarà pels seus interessos i pel benestar dels catalans.

L’Estat espanyol en la seva obsessió uniformadora i centralista, ha construït una entelèquia abocada al fracàs econòmic i polític. Imposar com un dogma de fe, que la unitat d’Espanya és sagrada, porta per la seva essència antidemocràtica i franquista, inexorablement a la desafecció. La seva incapacitat d’adaptar-se als canvis que conformen un nou ordre mundial, el condemnen a l’ostracisme. Per molt que ho vulguin ignorar i amagar, Espanya s’esfondra sense remei. La crisi institucional i econòmica que els Governs espanyols, amb el seu sectarisme jacobí i la seva incompetència han creat, és la constatació més evident de la necessitat de separar-nos.

Vicenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell 


Per la seva transcendència i per ajudar a entendre el moment històric que estem vivint, adjuntem tot seguit diversos articles que recullen aquesta realitat que comença a quallar per tot Catalunya. També un enllaç que ens mostra una panoràmica de la gran manifestació patriòtica.


Després de la manifestació

U: Tinguem-ho present: la manifestació ha estat molt important, però poc més que una joiosa demostració. El moment de la veritat comença ara. Massa sovint el poble català s'acontenta amb grans esclats que després deixa esllanguir fins a fer-se imperceptibles. Ara toca continuïtat en les vindicacions, i claredat i to d'unitat en la política i la societat catalana. Cal que la política espanyola entengui que el problema és de fons. La sentencia ha de suposar una inflexió inequívoca en la política catalana i en la seva manera d'afrontar la relació amb l'Estat. Ens hem de mentalitzar. La resposta tindrà la seva fase més aguda durant tota la propera legislatura.

DOS: Penso que el Parlament ha de fer un darrer gest de màxima expressivitat simbòlica com a última mesura abans de dissoldre's. Les institucions municipals tenen la possibilitat de fer coses conjuntes. Les entitats cíviques tenen marge per mostrar-se més bel·ligerants. Passat l'agost tocarà campanya electoral. Serà una campanya centrada en la doble crisi que ens encotilla: l'Estat i l'economia. Els partits hauran de ser precisos. Catalunya i l'Estat, Catalunya i la crisi. No és poc. Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat. Qui millor ho expressi amb més facilitat guanyarà les eleccions. Qui les guanyi no ho tindrà fàcil. Haurà de ser capaç de configurar un govern fort; haurà d'aconseguir mobilitzar una gran majoria social inequívocament catalanista i disposada a donar consistència a un ideari renovat de país, a una voluntat compartida de futur i a un dibuix precís del model d'Estat que necessitem.

TRES: Em sembla clar que la sentencia haurà suposat la confirmació d'una nova fase del catalanisme. El catalanisme, des de meitats del XIX i fins avui, s'ha configurat agregant la voluntat de recuperar la cultura, el dret a ser nació i la democràcia. El catalanisme d'ara hi sumarà la voluntat de tenir un estat adient. La resposta dels catalans ha de ser aquesta: la exigència d'un estat que respongui amb eficiència als seus interessos i necessitats. Cultura, nació, democràcia i Estat seran el fonament del catalanisme vintiucentista. Els catalans voldrem per sempre un estat eficient i propi. Si és exclusiu o és compartit només dependrà del fet que en el futur sigui possible un pacte entre iguals. Personalment sóc partidari de situar les relacions amb l'Espanya actual -espanyolista i uninacional- en aquest imperatiu: només serà possible establir-les des d'un pacte entre iguals.

Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera: l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim.

Ferran Mascarell i Canalda
Historiador i polític. Ex Conseller de Cultura

Article publicat al diari AVUI el diumenge 11 de juliol del 2010

Negació, menyspreu, ira i odi

Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina la majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.

Què ha canviat en aquests anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col·lectiu assumit a contracor. La dictadura havia intentar suprimir les diferència nacionals i fins i tot els matisos regionals. La imposició de l’Espanya castellana s’havia perpetrat amb una efectivitat horrible. Això explica concessions tan significatives com l’assumpció constitucional del terme “nacionalitat”. Però a poc a poc el temps ha anat portant l’aigua al solc de sempre. I ara l’Espanya majoritària –l’Espanya castellana– ha tornat lentament a considerar aquestes diferències nacionals com un problema. Un problema que cal combatre com una malaltia. Aquesta actitud explica les portades i les tonalitats de la ira a les portades dels diaris de Madrid d’ahir. Resseguir-les pot conformar el corpus d’un manual de patologies identitàries,

La primera actitud contra un perill, contra una “malaltia”, és negar-la. Per això el diari Libertad Digital reduïa el nombre de manifestants de Barcelona a 56.000. Contra l’evidència, negació. No hi ha problema, no hi ha malaltia, perquè l’afectat no la vol veure. Però en el fons hi ha consciència de l’autoengany. Per això la majoria dels articulistes d’aquest diari digital apel·laven de nou al boicot als productes catalans. Si eren tan pocs els infectats, per què cal recórrer a cauteritzar tota la ferida?

La segona resposta és l’autoafirmació. En aquesta línia, ahir el diari ABC convertia la portada en una pancarta on es podia llegir sobre els colors de la bandera “nacional” la consigna “Espanya, Espanya!”. Amb l’oportunitat que li ha concedit el futbol, l’ABC contraposava l’actitud patriòtica i sensata del blaugrana Xavi a la dels centenars de milers de manifestants de Barcelona. L’autoafirmació de la pròpia salut i el recurs als que consideren “sans” acaben, però, constatant la presència de la “malaltia”.

La tercera, finalment, és l’agressió. L’apel·lació al càstig diví. El Mundo d’ahir, paradigma d’aquesta opció, titulava: “Montilla rep el seu càstig després de presidir la manifestació més gran contra Espanya”. Aquí no es nega l’evidència. Es reconeix com un pecat que els culpables ja han començat a pagar.

Tots aquests mitjans, tots aquests senyors, s’ho haurien de fer mirar. No els agrada com és la Catalunya real. Per això la neguen, la menyspreen, l’odien o l’ataquen. Amb tota mena de recursos agressius. La consideren tara i malaltia. I encara s’estranyen que no sani. Potser si, senzillament, fossin civilitzats, com no ho han sabut ser al llarg dels segles, entendrien que es guanya més amb el convenciment i el pacte que no amb la violència i el càstig. Catalunya ha sabut sobreviure a una dictadura llarguíssima que va convertir en bandera tots aquests valors. Quatre dècades no els han servit per doblegar la malaltia. Els virus són persistents, malgrat la pretesa eficàcia de totes les teràpies abrasives. Què pretenen ara convertint de nou la diferència en transtorn? D’entrada, han aconseguit convertir-nos en plaga.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de juliol del 2010


Llençols i bugades

Ara que ja ens hem manifestat contra un Tribunal Constitucional que vulnera la Constitució, quan diu que la llengua catalana no pot ser preferent, malgrat el precepte que diu que el nostre idioma serà objecte d'especial ajut i protecció o la vulnera també quan se salta les seves pròpies sentències a favor de la immersió lingüística, potser toca pensar també en d'altres qüestions a part d'aquest TC que va indultar els Albertos. Tornem, doncs, a la vida real i normal, que sortosament encara pot continuar malgrat l'handicap de les mutilacions que ens van imposar Alfonso Guerra i el PP, que és qui va encetar tota aquesta confrontació a base de les taules petitòries que demanaven «echen una firma contra los catalanes». Per cert, un recurs que no van presentar contra els mateixos articles que figuren amb el mateix tenor literal els estatuts d'Andalusia i València. Cosa que també és per ella mateixa inconstitucional, perquè aplica una norma que no és igual per a tots, sinó únicament anticatalana. Anem, per tant, amb compte, que es comença amb l'antisemitisme i s'acaba amb l'holocaust. Poca broma!

Doncs bé, en aquests dies equivalents al 12 de setembre del 1714, si parem una mica d'atenció a tot allò que ens envolta, trobarem, sens dubte, seriosos motius de preocupació. Veurem, per exemple, que Agbar, venuda per «la Caixa» a una empresa estrangera (Suez), el primer que fa és, sense baixar de l'autocar, presentar una OPA hostil per a comprar Aigües de Sabadell. Veurem també la brillantíssima operació de Panrico, de la qual era conseller delegat Javier de Paz, l'amic més íntim del president Zapatero d'entre tots els qui es dediquen als negocis, avui feliçment col•locat de vicepresident de Telefónica. Per cert, que el fet que «la Caixa» sigui el primer accionista institucional de Telefónica no ha impedit la seva gran inversió a Inbursa, l'empresa de l'home més ric del món i principal operador telefònic de l'Amèrica Llatina, Carlos Slim. A primera vista sembla que és un cas com un cabàs de conflicte d'interessos, però la presència al consell en dues empreses competidores s'ha resolt amb el pueril argument que quan es parli de l'altra, Slim sortirà de la sala. En tot cas, la private equity Apax Partners, que va fer d'instrument per al gran pelotazo de la panificadora, una vegada tots els implicats van quedar satisfactòriament remunerats, al final ha deixat caure l'empresa.

Tanmateix, a cada bugada perdem un llençol, i a Catalunya les desgràcies no vénen mai soles, sinó, ans al contrari, massa seguides i sovint per culpa, negligència o incompetència de determinades entitats financeres. A part, és clar, de presumptes delinqüents com ara Mestre, el rei del port ara detingut per narcotràfic, o Demetrio Carceller, amo de la Damm, nét de l'expert en economia de la Falange i ministre d'Indústria del govern de Franco entre 1940 i 1944, acusat ara del més gran frau fiscal de la història en una truculenta trama de paradisos fiscals. Mentrestant ha fet també un pet com una gla l'imperi Sanahuja (Sacresa - Metrovacesa), malgrat els favors governamentals en els projectes Les Arenes, Finistrelles, terrenys requalificats arximultimilionàriament a Fecsa-Endesa, i tants altres casos que, com a mínin, resulten estupefaents. Recorden la compra de Caprabo? Doncs bé, ha passat a mans d'Eroski, i en un joc de mans digne del mag Fassman ha estat centrifugada fora de Catalunya.

Però, tal com diuen els cantants de blues a Bourbon Street - Nova Orleans, “you ain't seen nothing yet”, és a dir, encara no heu vist res. Perquè a la primera plana de la premsa estrangera de color salmó, ens avisaven la setmana passada que, després de l'aigua, el pa, els supermercats, etcètera, ara s'ha posat a la venda la joia de l'àvia, concretament Abertis (l'empresa de peatges), a fi de tapar els forats de Criteria i d'ACS i que el protagonista del leveradged buy eut tornarà a ser una private equity que serà la CVC.

Déu hi faci més que nosaltres.

Francesc Sanuy i Gistau
Advocat i polític. Ex Conseller de Comerç i Turisme


Article publicat al diari el Punt el dimarts 13 de juliol del 2010

Maleït encaix

L’extraordinària manifestació del poble de Catalunya, el passat dissabte 10 de juliol, marca un punt i final del maleït “encaix” de Catalunya amb Espanya. Aquesta desafortunada expressió de “l’encaix”, citada massa sovint, posa de manifest la relació d’inferioritat històrica de Catalunya enfront Espanya. Catalunya no s’ha d’encaixar amb Espanya, sinó, en tot cas, sentir-se’n part i col·laborar democràticament en un projecte comú. Evidentment aquesta opció no depèn només d’una de les parts, sinó de la voluntat d’ambdues. És clar que Espanya no ha acceptat mai aquesta democràtica igualtat de condicions. La sentència del Tribunal Constitucional torna a demostrar aquesta visió unificadora i imperialista espanyola on Catalunya no té espai per viure amb la dignitat que es mereix. Per cert, observo una obsessió malaltissa aquests darrers dies per part de sectors del PSC en parlar de l’opció federal d’Espanya. Haurem d’estar molt atents a aquest nou engany produït per la desesperació en què viu el socialisme català i espanyol davant el seu esdevenir. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Un pacte entre parts en les mateixes condicions. Vaja, justament el que el Tribunal Constitucional ha tallat d’arrel. En tot cas que no ens enganyin, si Catalunya es vol federar amb la resta de l’Estat ja ho decidirem nosaltres un cop tinguem llibertat plena. Tota la resta és dilació i confusió al servei de la política espanyola.

Com deia, la manifestació, entre d’altres moltes coses, suposa un punt final a aquest maleït relat de “l’encaix”. Els catalans hem dit ben clarament que no volem seguir per aquest camí. Que volem decidir lliurement i com els altres pobles d’Europa el nostre futur col•lectiu. El milió i mig de persones (que ara la caverna mediàtica tracta de menystenir a un grupet d’uns pocs milers de violents radicals….) que van acudir a la manifestació han marcat clarament la voluntat de canvi en la relació de Catalunya amb l’Estat, imposant l’eix nacional a la política catalana.

Davant d’aquesta nova realitat ham de començar a moure’ns sense dilacions. Què cal fer ara? Aquesta és una de les preguntes que més persones es fan aquests dies. El calendari ha provocat que la sentència del TC, i la resposta multitudinària catalana, coincideixi aquesta setmana amb dos moments polítics cabdals. Un primer, cronològicament parlant, el debat de política general al Congrés dels Diputats. El segon, el ple extraordinari del Parlament de Catalunya a final de setmana, per valorar la sentència. És el moment de la POLÍTICA CATALANAen majúscules, negreta i subratllada. És el moment de donar resposta política a la voluntat del poble de Catalunya.

No ens podem permetre cap error, com caure en la distracció dels governs de falsa unitat que reclamen, ara, els qui veuen perillar les seves poltrones governamentals. Especialment aquells qui varen posar la clau en el pany equivocat. El pany del regionalisme i de la submissió al PSOE, tot fent president al perdedor Montilla. Com es pot parlar d’unitat, amb sinceritat, quan, per posar un dels molts exemples possibles, es sotmet a la primera força parlamentaria del país a un tribunal polític impropi d’una democràcia? Quina hipocresia. Justament ara és el moment del contrari. El moment de la valentia, del sacrifici i de la sinceritat amb el país. Amb el que som i amb el que volem ser. Un país normal a Europa amb un govern eficaç que lideri una societat plural, dinàmica i pròspera.

La sentència i la manifestació de dissabte han fulminat la legislatura catalana. Cal disposar, el més aviat possible, d’un govern fort i legitimat que pugui començar a concretar el camí marcat per la ciutadania el passat dissabte. Un govern nacionalment desacomplexat i que tingui una gran majoria que li permeti tirar endavant els seus projectes. El Dret a decidir ha de ser el nucli del nou full de ruta pels propers anys. Qualsevol altra opció és perdre el temps. Un temps que com deia Heribert Barrera dissabte és urgent. Tenim pressa. I haurem de posar tot el seny del món perquè aquesta pressa, que vol dir urgència, no ens porti a cometre errors estratègics.

Marc Guerrero
Doctor en Ciències Socials

Article publicat al diari digital crónica.cat el dimarts 13 de juliol de 2010