Arran la presentació de SCI

Quan la unitat no fa la força

L'aparició sobtada de Solidaritat Catalana per la Independència, resultat d'una iniciativa individual sense cap base associativa ni ideari previs, i decidida com a resposta al fracàs -previsible- de la petició de referèndums al Parlament de Catalunya dels senyors López Tena i Bertran, no ha fet altra cosa que augmentar la confusió i la incertesa sobre quines seran les possibles candidatures independentistes a les properes eleccions catalanes. I forma part del desconcert el fet que Joan Laporta, de la nit al dia, hagi canviat els plans i els socis preferents que havia anunciat en el seu moment. Si, a més, tenim en compte que hi ha una obsessiva -i jo crec que equivocada- demanada d'unitat urgent en l'independentisme que força decisions poc reflexives, la percepció de ser davant d'una més gran fragmentació, amagada amb crides poc sinceres a la integració, encara neguiteja més. És en aquest marc que voldria fer les següents consideracions.

Sobre Solidaritat Catalana. D'aquesta proposta m'inquieten moltes coses. D'entrada, sorprèn que es vulgui nascuda "de baix a dalt", quan de moment només té un "dalt" que s'ha demostrat arrauxat en les primeres passes. A més, molesta l'actitud arrogant i de menyspreu cap a altres organitzacions com Reagrupament, que té milers d'associats aconseguits en prop de dos anys de treball, un ideari aprovat en assemblea multitudinària i una visió estratègica sobre l'assoliment de la independència, i que ara Solidaritat pren com a seva després que dos dels seus promotors l'haguessin desqualificat repetidament. Fins i tot, hi ha gestos que permeten sospitar que es vol créixer desarticulant Reagrupament a favor d'aquesta nova i impulsiva marca. I tampoc no són convincents les apel•lacions demagògiques al "poble" per emmascarar els tacticismes organitzatius. Ara bé, el que és impropi d'una actitud veritablement democràtica és la seva pretensió que tot el sobiranisme, inclòs el de CiU, s'hagi d'aplegar incondicionalment sota el seu paraigua benefactor i improvisat, utilitzant un estil entre condescendent i perdonavides que si no fes el ridícul, faria por.

Sobre l'obsessió d'unitat. A tots plegats ens hauria de fer pensar que malgrat l'èxit de les consultes per la independència o de la manifestació del 10-J, les expectatives electorals de l'independentisme, tant del parlamentari com de l'extraparlamentari, siguin tan baixes. L'obsessió per la unitat neix d'aquesta aparent incongruència, que porta a creure que la solució de tots els mals seria presentar una sola oferta electoral. Ens tornem a equivocar. La meva opinió és més radical: si les expectatives de vot són baixes, no és per manca de votants ni per la desunió, sinó per la manca d'una proposta que generi confiança. Tal com ja he escrit en altres ocasions, ni que de moment sigui la millor, ni tan sols Reagrupament ha estat capaç d'arribar a les eleccions amb una proposta electoral prou sòlida. Se'ls ha vist massa pendents de la decisió -que al final ha estat capriciosa- de Joan Laporta, i ha tingut altres mancances greus de comunicació. Però tampoc no ha estat prou encertada la Conferència Nacional pel Sobiranisme, en la qual la unitat com a bé suprem i amb tothom, la converteix en un totum revolutum que en cas d'arribar al Parlament, esclataria en menys de vint-i-quatre hores. Estic convençut que la unitat a qualsevol preu, que certament evitaria la fragmentació provisionalment, no faria altra cosa que augmentar encara més, i amb tota la raó, la desconfiança de l'electorat. Personalment, no estic disposat a votar independència peti qui peti i sense garanties de rigor democràtic i d'estabilitat en el seu treball polític futur. La independència no és un esport de risc que s'acaba quan has arribat al final del torrent. A l'independentisme, com a qualsevol altra proposta política, se li han d'exigir les més altes virtuts cíviques i ha de passar els filtres de qualitat més exigents. Si no, no mereix el vot.

Sobre les properes eleccions. A les eleccions d'aquesta tardor, a més de fer desplaçar la centralitat política cap al sobiranisme, els catalans votarem amb l'objectiu de tenir el millor govern possible després de set anys d'una coalició que s'ha entrebancat tota sola, i votarem a qui sembli més capaç per dirigir una situació de gravíssima crisi econòmica. Un independentisme que oblidés aquests dos aspectes, seria absolutament irresponsable. I la qüestió és que, a hores d'ara, les possibles noves ofertes independentistes han fet tard i no tindran gran cosa a oferir respecte d'allò que també forma part de la convocatòria. Per tant, la meva opinió és que l'independentisme, si bé és lògic que no vulgui renunciar a presentar-se a aquestes eleccions, ha de saber posar els seus principals objectius en un termini mitjà, per créixer i consolidar-se políticament. Jugar amb l'expectativa d’"o ara, o mai", comprensible en el cas d'algunes biografies personals, des del punt de vista del país, ens acostaria més al mai que a l'ara!

Allò que és vell encara no ha mort, i allò que acaba de néixer és molt tendre. Cal paciència, no precipitar-se i ser democràticament exigents.

Salvador Cardús

Degà de la Facultat de Polítiques de la UAB

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 2 d’agost del 2010